Diumenge VIII durant l’any / Cicle C
Diumenge 27 de febrer
de 2022
Capella de santa Caterina
Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16; 1C 15,54-58 i Lc 6,39-45
Diu el refranyer que per les
nostres obres ens coneixeran. Passem molt de temps jutjant als altres, mirant
de descobrir els defectes dels altres i això mateix ens impedeix de descobrir
les nostres pròpies mancances que sovint són molt més grans que les dels
altres. Tant sols reconeixent primer les nostres faltes podrem ajudar als
altres a ser capaços de descobrir les seves. A Déu no l’hi interessa que li
expliquem el que els altres fan malament, Ell ja ho sap i no cal que siguem
nosaltres els qui li diguem; el que Ell vol és que nosaltres ens adonem del que
fem malament i ens mostrem oberts a canviar, a convertir els nostres cors a la
seva bondat.
Tant la primera lectura com
l’Evangeli d’avui ens parlen de donar fruits, de donar bons fruits i per
poder-ne donar de bons el primer que ens cal es prendre consciència de les
nostres pròpies limitacions, dels nostres límits, de les bigues que tenim als
nostres ulls i no caure en la temptació de creure’ns més que el mestre, no
sigui que en la nostra ceguesa vulguem guiar a altres cecs i en lloc de
portar-los a bon lloc acabem per caure tots al clot.
Tenim un sol mestre,
Jesucrist, voler ser més que Ell no tant sols seria agosarat sinó més aviat
ridícul. Sols Ell ha vençut la mort, sols Ell és capaç de donar-nos la victòria
sobre el pecat i sobre la mort i d’això n’hem de ser sempre conscients, no hem
d’oblidar-ho mai. Massa sovint la biga de l’orgull tapa del tot la nostra vista
i impedeix que la gràcia de Déu actuï en nosaltres per tal de posar en els
nostres cors el tresor de la bondat. Perquè tant sols reconeixent-nos febles i
pecadors serem capaços d’acollir als altres amb amor, perquè tant sols qui és
perdonat és capaç de perdonar. En paraules de sant Agustí: «desitjant corregir,
caiem a vegades en l’odi al germà, però l'odi no corregeix mai. Primerament
tira lluny de tu l'odi: després podràs corregir al que dius estimar.»
Tota aparença, tota supèrbia
és mortal, és caduca; no val per a res, és pura mundanitat; ens hem de revestir
de l’home nou que ens ha portat el Senyor per la seva passió, mort i
resurrecció i refiar-nos del nostre mestre, prodigant-nos en fer el bé que
agrada al Senyor, evitant el mal que l’ofèn; mantenint-nos ferms, incommovibles
sobre l’únic fonament vàlid que és el mateix Crist.
El nostre món està ple de
maldat, ens pot semblar sovint que l’enveja, la supèrbia, la força, la guerra
és el que triomfa. No és cert, ho pot semblar als ulls dels homes, fins i tot
als ulls dels creients, però el sentit de la vida, el seu vertader sentit, no
està en tot això, sinó en posar el nostre cor i les nostres obres en fer allò
que és agradable al Senyor, tot i que pugui semblar que no és així, si ens
deixem envair per la gràcia de Déu veurem que aquesta acaba per donar bons
fruits en nosaltres pobres pecadors.