Funeral
Parròquia de Sant Pau
Tarragona 16 de desembre de 2022
2Co 5,1-8, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 14,1-6
La vida i la mort són dos
conceptes antitètics i alhora ben complementaris. Tant cert és que si vivim
morirem, com que si morim és perquè hem viscut. El nostre cos, el cos terrenal,
com ens diu l’apòstol sant Pau, serà destruït i davant d’aquest fet, quan la
mort ens colpeja perquè la vivim de prop en algú a qui hem estimat i ens ha
estimat, és inevitable que el sentit de la vida i de la mort se’ns posi com a
qüestió. I amb aquest sentit també el del sofriment humà viscut al llarg de les
nostres vides terrenals on s’alternen la joia i la tristesa, la salut i
l’enfermetat, però on sembla que a la fi sempre triomfa la mort.
Per la fe creiem que no és així,
que aquesta vida que vivim aquí a la terra, no és la vida definitiva, que aquí
tenim un cos que neix, creix, envelleix, emmalalteix i que a la fi desapareix;
que aquesta casa de Déu i tabernacle de Déu a la terra, com ens diu sant Pau, és
finita; però estem certs també de que tindrem un altre temple, no fet de mà
d’homes, sinó obra de Déu i aquest serà el definitiu. Déu es va fer home, igual
en tot a nosaltres llevat del pecat, per compartir els nostres sofriments, les
nostres angoixes i la nostra mort i morint vencé la mort i ressuscitant ens
dona la vida eterna, plena i vertadera.
El Fill de Déu, el Messies tant
esperat, no vingué al capdavant d’un exèrcit d’àngels dominadors, sinó que
naixent en un pessebre, vivint en el sí d’una família humil, plorant la mort
dels qui estimava i patint una mort injusta, compartí de manera senzilla la
nostra humanitat. Aquest misteri el recordarem d’aquí a pocs dies concloent
aquest temps d’Advent que és sobretot i per damunt de tot un temps d’esperança,
amb la mirada fixa no tant sols en aquell naixement de manera humana del Fill
de Déu de fa més de dos mil·lennis, sinó sobretot en el seu darrer adveniment,
quan vindrà a instaurar el seu regne.
Nosaltres ara i aquí no podem fer
gran cosa més que creure, sense veure; però ens hem de sentir coratjosos, entendre
que aquí vivim com a emigrats i que quan sortim d’aquest cos mortal és per anar
a la casa del Pare on hi ha tantes estances que hi ha lloc per a tots. La clau
és la confiança, ens ha dit l’Evangeli de sant Joan, confiats en una vida que
no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot és amor. Un amor que ara i aquí, malgrat
totes les limitacions d’aquesta vida terrena que tenim, hem pogut experimentar mitjançant
l’amor de Déu i l’amor dels germans.
La nostra germana no ha
estat pas derrotada per la mort, sinó que havent lliurat un noble combat a la
fi n’ha sortit vencedora perquè ara ja està més enllà de qualsevol limitació
humana. El seu ha estat un camí vital llarg durant el qual ha estimat i us ha
fet experimentar el seu amor sobretot a vosaltres els seus fills, a la seva
neta i als seus besnets, a la seva germana, las seus amics fent-nos sentir la
proximitat del seu amor. Ella era una dona que estimava i es feia estimar i
és aquest, el seu amor donat i rebut, un llegat de gran riquesa, que val més
que qualsevol bé material que pogués haver posseït.
La nostra germana ens deixa ara, us deixa sobretot
a vosaltres els seus estimats, tristesa i buidor, però us deixa quelcom que és
molt més important, us deixa el seu amor de mare i d’àvia, com visqué el seu
amor d’esposa. Tot el que ha viscut, tot el que ha donat no s’ha fet no res, el
seu amor per vosaltres perdura en vosaltres mateixos.
Avui és un dia per a la tristesa,
per a la nostàlgia, per al dolor, no cal que ho amaguem perquè també el mateix
Crist plorà en la mort del seu amic Llàtzer o es compadí del dolor d’una viuda
pel seu fill mort; però és i ha de ser sobretot un dia per a que els nostres
cors s’asserenin, un dia per a la confiança, un dia per a l’esperança. Plens
d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens
preguntarà si hem estimat i la nostra germana podrà respondre que no ha
fet res més que estimar; que estimà al seu espòs, que us ha estimat a vosaltres
en concret amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els
bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliç
ella que us ha lliurat generosament el seu amor i s’ha sentit estimada per
vosaltres, un amor que ara alliberada del cos mortal segur que us agraeix.
La nostra germana estimà també amb especial
intensitat a Maria, la mare de Jesús i la nostra mare, especialment sota
l’advocació de la Soledat. Aquella imatge de Maria que recorre els nostres
carrers la nit del Divendres Sant i el capvespre del Dissabte Sant, i que ella tant estimava d’acompanyar, representa sobretot el dolor per la pèrdua
d’un fill i alhora és imatge d’una plena esperança en que la mort pot ser
vençuda i que la vida preval sobre la mort.
En aquesta Eucaristia preguem per
la nostra germana que ens ha deixat, demanem al Senyor que veient l’amor
com a fil conductor de la seva vida, ara la rebi amb aquell amor que és més
gran que cap altre; que ella, que al llarg de la seva vida ha donat el seu amor
i s’ha sentit estimada pels seus, pugui ara gaudir d’aquell amor que és
plenitud en la casa del Pare. També preguem pel seu espòs, perquè ara els dos
puguin gaudir de la joia del Regne tots dos junts i preguem també per nosaltres,
per obtenir el consol i l’esperança i demanar al Senyor que un dia puguem
retrobar-nos amb tots aquells que ens han estimat i hem estimat per gaudir per
sempre de la consoladora visió de Déu.
Demanem-li a Maria que intercedeixi
davant del seu Fill per la nostra germana, perquè el Senyor perdonant-li tota
falta que hagi pogut cometre en aquesta vida la rebi misericordiosament al seu
Regne. Demanem-li el consol pels seus estimats que la trobaran a faltar. Demanem-li
amb confiança a la Verge Mare, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Soledat,
que la nostra germana tant estimà, allò que hi ha escrit en els seus goigs:
Mare nostra, flor de
vida,
vulnerada en dur
combat.
Endolciu-nos la
ferida
de la nostra soledat.