La Immaculada Concepció de
la Verge Maria
8 de desembre de 2022
Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38
«Allò que la verge Eva va lligar per no haver cregut,
ho deslliga la verge Maria perquè va creure», i així, comparant-la amb Eva,
anomenen Maria «Mare dels vivents» i diuen tot sovint que «si Eva ens va dur la
mort, Maria ens va dur la vida.» (LG,56).
La semblança a Déu era connatural a la creatura
humana; Déu volgué crear-la aquesta creatura amb una voluntat lliure i el mal
exercici d’aquesta lliure voluntat l’allunyà de Déu i la feu víctima de la por i
la nuesa enmig del jardí on tot tenia que ser felicitat. L’home i la dona
s’amaguen perquè se saben en falta, es veuen nus d’amor davant la bondat de Déu,
sense res més a aportar que la seva fragilitat i la seva nuesa espiritual. Però
la misericòrdia, la paciència i la bondat de Déu són infinites. A Déu l’home no
li ho posa fàcil, tantes vegades Déu s’oferia, tantes vegades l’home
s’allunyava del seu amor i rebutjava la seva salvació. La història d’amor de
Déu pel seu poble és sovint també una història de desamor del poble per Déu;
pendent tant sols de les seves cobejances i indiferent a Déu i als altres.
Tampoc nosaltres avui som massa diferents; ens podem
no sentir identificats amb aquell primer home i aquella primera dona, però
també nosaltres cerquem serps a qui donar la culpa de tots els nostres mals;
també avui nosaltres si ens posem en sinceritat davant del Senyor ens sentim
nus, ens sentim esporuguits; perquè ens manca confiança en aquell qui una
vegada i una altra ens ha manifestat que ens estima, ens ha mostrat que sols
estimant-lo i estimant al proïsme ens podem sentir segurs, confiats i revestits
del mantell de la misericòrdia de Déu que tot ho cobreix, tot ho protegeix i
tot ens ho ha donat en la persona del seu Fill, Jesucrist, nostre Senyor.
«Maria, la filla d’Adam, assentint a la paraula divina
esdevingué la Mare de Jesús, i abraçant la voluntat salvadora de Déu amb tot el
cor i sense cap nosa de pecat, s’oferí totalment ella mateixa, com a esclava
del Senyor, per a la persona i l’obra del seu Fill». (LG, 56).
Maria fou elegida abans de crear el món, no és pas que
Déu esperés el nostre mancament en el compliment de la seva voluntat, ni encara
menys que la desitgés; però sabent-nos fràgils coneixia d’antuvi les
conseqüències de la nostra voluptuositat i el trist averany per a on ens podia
conduir aquesta. Maria fou creada santa, irreprensible als ulls de Déu, però
calia la seva aquiescència, calia el seu sí,
per tal de que l’obra de la salvació, ara ja d’una vegada per sempre, es
pogués acomplir. L’aportació de Maria en la història de la salvació és
senzilla, discreta, humil i alhora la seva figura esdevé una peça clau en la
nostra pròpia vida, en la vida mateixa de cadascun de nosaltres. A Natzaret no
hi havia res de l’altra món, anys a venir encara hi hauria qui dubtés que en
pogués sorgir res de bo d’aquell llogaret, però malgrat les aparences hi havia
quelcom de molt important, una dona atenta a la veu de l’Esperit, una dona
refiada davant un anunci sorprenent i desestabilitzador, que ella acollí amb
sentit de la responsabilitat i sobretot amb una absoluta confiança en Déu.
A Natzaret no hi ha lloc per a la por, aquesta s’ha
transformat en confiança; a Natzaret no hi ha lloc per a la nuesa espiritual,
aquesta ha esdevingut vestit per l’acció de l’Esperit. La història de la
salvació té tocs sorprenents, a voltes dramàtics com al calvari, a voltes
envoltats d’una senzillesa tal que sembla com si Déu preferís passar desapercebut.
Com Maria passà desapercebuda per als del seu voltant, una noia promesa que
esperava el moment de formar una família, una noia de la que res feia sospitar
que Déu l’hagués assenyalada ja des de la seva concepció immaculada, per a una
funció cabdal en la història.
Maria «Creient i obeint engendrà en aquest món el
mateix Fill del Pare, sense conèixer home, coberta amb l’ombra de l’Esperit
Sant, com nova Eva que, no tarada per cap dubte, donà fe no pas a la serp
antiga sinó a l’ambaixador de Déu. I va infantar un Fill que Déu constituí
primogènit entre molts germans» (LG,63).
A Natzaret no hi ha lloc per grans cerimònies, l’àngel
hi arriba, lliura el missatge i es retira. La noia es torba, es pregunta, es
confia i respon sí. En aquest senzill escenari, ben allunyat de palaus i
multituds enfervorides, rebem la humanitat la part de la nostra herència, l’anunci
de la filiació per Jesucrist, segons la benèvola decisió de Déu.
L’home s’havia allunyat de Déu al paradís, a Natzaret
Déu s’endinsa en la humanitat, s’encarna, del ventre virginal de Maria estant
es va gestant un home que és Déu. Adam i Eva revestits d’orgull, estaven nus
d’amor, no havien pogut renunciar ni del fruit d’un sol arbre d’aquell jardí on
Déu es passejava. Maria nua d’egoisme es revestida per la gràcia de l’Esperit i
rep en el seu sí a aquell qui és la veritat i la vida.
No és pas un misteri llunyà aquest, és quelcom ben
present, perquè també avui hem de viure el misteri de la redempció; també avui
nosaltres ens hem de torbar, de confiar i de fiar-nos del Senyor i de la seva
acció damunt nostre. Si el pecat porta la tristesa que indueix a tancar-nos en
nosaltres mateixos; la gràcia porta la veritable alegria, que no depèn de la
possessió de les coses, sinó que està arrelada en l'íntim, en el profund de la
persona i que res pot manllevar. La fe és la victòria de la gràcia sobre el
pecat, de la vida sobre la mort, de la humilitat sobre l’altivesa i comporta renunciar a l'arrel verinosa de
l'egoisme, que ens fa mal a nosaltres mateixos i amb el que fem mal a Déu i als
altres.
Maria és el model de renúncia a l'egoisme en dir sí per
amor i s’omple així d’aquesta alegria, s’omple amb la presència de Jesús en el
seu interior on fou concebut i portat, s’omple en ser després mare amatent del nen
confiat a la seva cura; s’omple a la creu de dolor i sobreïx de joia en la
resurrecció. La joia de Maria és la joia de l’Església, és la nostra joia;
demanem-li a ella com a mitjancera davant de Crist, el seu fill i Senyor
nostre, que ens atorgui el do de la disponibilitat absoluta a la voluntat de
Déu per vèncer qualsevol pecat que ens empresoni.
Com escrivia sant Bernat: «Havent saludat tan honrosament
l'àngel dient-li: "Déu et salvi, plena de gràcia", no se n’enorgullí
per ser beneïda amb el singular privilegi de la gràcia, sinó que va callar i va
pensar dintre seu què seria aquesta insòlita salutació. Quina altra cosa brilla
en això sinó la temprança? Mes quan el mateix àngel la il·lustrava sobre els
misteris celestials, va preguntar diligentment com concebria i donaria a llum
la que no coneixia home; i en això, sense cap mena de dubte, va ser prudent.
Dona un senyal de justícia quan es confessa esclava del Senyor. Així es manifestà,
doncs, la benaurada Mare de Déu forta en el propòsit, temperada en el silenci,
prudent en la interrogació, justa en la confessió.»
Temperada, prudent i justa és Maria; amorosa, confiada
i amatent a la voluntat de Déu que la volia mare del seu Fill i mare nostra. Per
als qui creiem en Jesús i el seguim, Maria és la Mare de Jesús i és aquest un
títol d'honor i veneració, que continua essent present en la vida i en la fe de
l'Església. De manera particular, amb aquest títol els creients volem afirmar
que ningú pot referir-se a l'origen de Jesús, sense reconèixer el paper de la
dona que el va engendrar en l'Esperit segons la naturalesa humana. (Cf. San Joan
Pau II 13 de setembre de 1995).