Dissabte de la setmana I d'Advent
Dissabte 3 de desembre de 2022
Is
30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6 i Mt 9,35-10,1.6-8
«El
camí és aquest. Segueix-lo», ens ha dit el profeta Isaïes. Saber el camí, tenir
clar quina ruta seguir és quasi tant important com saber cap a on volem
arribar. Professem una fe, en un únic Déu vivent i veritable i aquest és a qui
volem arribar. Coneixem a aquell qui és el camí, la veritat i la vida; el Fill
de Déu fet home com nosaltres, encarnat per mostrar-nos com arribar al Pare i
mostrar-nos alhora que arribar-hi no és una quimera, no és una tasca
impossible; perquè més impossible podia semblar que el mateix Fill es fes home
i compartís les nostres angoixes, les nostres pors, la nostra mort i volgués,
un cop vençuda la mort, compartir amb nosaltres, pobres pecadors, la seva
resurrecció; i així fou.
Tenim
un únic Pare al qui arribar, perquè ens diu el mateix Jesús «no doneu a ningú el nom de "pare"
aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que
és el del cel» (Mt 23,9). Tenim un únic mestre que ens hi guia,
aquell que digué als seus deixebles «vosaltres
em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho,
perquè ho sóc» (Jn 13,13). Tenim un únic camí que porta al Pare i per on ens
guia el mestre, l’Evangeli; predicat per aquell
que sabem que diu la veritat i que ensenya de debò el camí de
Déu, sense deixar-se influir per ningú, ja que no fa distinció de persones (Cf.
Mt 22,16).
Però ja ens diu Jesús que «és estreta la
porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el
troben» (Mt 7,14) però malgrat la dificultat i l’estretor, com ens diu sant
Benet, és el bon camí perquè «allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida
eterna» (RB 72,2); i aquesta és la nostra meta arribar «tots junts a la vida
eterna.» (RB 72,12) on ens espera el Pare.
A nosaltres el Senyor no ens ha encomanat
directament, com feu amb els dotze, de curar malalts, ressuscitar morts,
purificar leprosos o treure dimonis; no ens hi veuríem pas amb cor de fer-ho, sabent-nos
febles i sense haver rebut directament el poder per fer-ho; però si que sabem
que seguir el seu camí significa una cosa, anunciar el seu Regne i a això sí
que hi estem cridats. Per aconseguir-ho hem de desitjar el Regne amb totes les
nostres forces.
Escrivia sant Francesc Xavier «creieu una
cosa, i d'ella doneu moltes gràcies a Déu, que s'obre camí on els vostres
desitjos es puguin executar.» (Carta als companys a Goa,40. 5 de
novembre de 1549). «Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB
4,46) ens diu a la vegada sant Benet i és que desitjar és ja fer part del camí,
perquè el desig ajuda a avançar, ajuda a vèncer les dificultats; ajuda a
reconèixer a aquell qui ens conforta quan el cor se’ns desfà, ens embena quan
ens ferim i ens crida pel nostre nom.
Sant Francesc Xavier, citant a l’Apòstol,
escrivia «quin descans viure morint cada dia, per anar contra el nostre propi
voler, buscant no els propis interessos sinó els de Jesucrist!» (Carta als
companys de Roma,16. 20 de setembre de 1542). Sols així podrem avançar cap
al Regne, desitjant d’arribar-hi, renunciant al nostre propi voler i
conformant-nos al voler del Crist seguint les seves petjades. Com ens diu sant
Benet, renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei
veritable, prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència. (Cf. RB
Pròleg, 3). Com deia sant Joan Pau II al castell de Xavier hem de mirar de
viure amb aquests nobles ideals en la nostra ànima, no cedint a la temptació de
l’hedonisme i de l’egoisme que degraden a l'home; obrint el nostre cor a Crist,
a la seva llei d'amor; sense condicionar la nostra disponibilitat, sense por a
respostes definitives, perquè l'amor no té posta. (Cf. 6 de novembre de 1982).