Diumenge de la setmana XVIX durant l'any A
22 d’octubre de 2023
Capella de santa Caterina
Is 45,1.4-6, Salm 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c, 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21
«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat». Aquells fariseus
planejaren de sorprendre a Jesús en alguna paraula comprometedora, però malgrat
la seva mala fe li reconeixen l’autoritat, saben que és el Mestre i segurament
per això els fa nosa i miren de trobar la manera de treure-se’l de sobre, de deixar-lo
en evidència i de fer-lo quedar malament davant dels qui el seguien. No se’ls
ocorregué altra cosa que preguntar-li pel tribut al Cèsar. No era un tema
banal, Israel estava ocupat per l’exèrcit romà i formava part de l’Imperi, per
tant reconèixer que calia pagar el tribut significava implícitament està
d’acord amb l’ocupació; dir que no calia pagar-lo era fer apologia de la
insubmissió al poder establert. Jesús els surt per la tangent i dona una
resposta alhora clara i desconcertant, la mateixa moneda diu de qui és i a qui
li cal tornar. El Regne que Jesús ha vingut a predicar no se sustenta en
tributs que es paguen amb monedes; a aquest Regne s’hi entra, s’hi pertany per
altres barems; no s’hi pot entrar per la força, com Roma havia arribat a Israel
i a tota la riba de la Mediterrània; al Regne de Déu sols si pot entrar
mitjançant la pràctica de la caritat.
«Ensenyeu de debò els camins de Déu», li digueren a Jesús aquells partidaris d’Herodes. I deien veritat. Crist els ensenyava, ens ensenya també a nosaltres, que el camí de Déu no és altra que el camí de l’amor. És aquest el manament que Jesús ens ha deixat, el manament que Ell practicà i que portà fins a l’extrem de donar la vida pels seus i els seus som tots, perquè com ens diu el Concili Vaticà II el Salvador vol que tots els homes se salvin (LG, 16). Per això, com ens ha dit l’Apòstol a la segona lectura, la nostra fe no ha de deixar mai de treballar per propagar-se, la nostra caritat no ha de defallir mai de fer el bé i la nostra esperança en Jesucrist ha d’aguantar totes les adversitats.
«No obreu per complaure als homes.» Crist no ha vingut a complaure als homes, ni encara menys a complaure als poderosos, no ha vingut a complaure al Cèsar ni ha vingut a complaure Herodes. Ell ha vingut a fer la voluntat del Pare i la voluntat del Pare és que tots els homes se salvin. Quantes vegades tants poders terrenals han volgut posar a l’Església en aquest mateix compromís en el que els fariseus volien posar a Jesús? Quantes vegades els homes i dones que formen l’Església, humans com som, hem caigut en aquest parany i hem banalitzat l’Església, lligant-la a opcions polítiques concretes, sempre caduques?
Ho escriu sant Pere en la seva primera carta: «Sotmeteu-vos, per amor del Senyor, a tota institució humana: a l'emperador com a sobirà, i als governadors com a enviats d'ell per a castigar els malfactors i fer l'elogi dels qui es porten bé. Perquè és voler de Déu que, obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: comporteu-vos com a servents de Déu. Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, respecteu l'emperador.» (1Pe 13-17).
Així com el denari portava la imatge del Cèsar, nosaltres portem la imatge de Déu, som de Déu i a Ell ens devem. Però això hem d’estar sempre al servei del Regne de Déu, d’aquell regne que ha d’arribar un dia, però que alhora estem convidats a viure ja ara i aquí. Un regne on es respecti la vida des del començament fins al final; un regne on tothom vegi reconeguda la seva dignitat de fill de Déu; un regne on no es tanquin les portes als qui desesperadament cerquen de trobar un plat a taula i un llit on dormir, jugant-se i sovint perdent la vida per aconseguir-ho; un regne on l’odi entre els pobles doni pas a la concòrdia; un regne on l’únic eix sigui la caritat. És aquest el regne que és de Déu o no hi valen per entrar-hi ni monedes, ni tributs, ni exèrcits, ni altres armes que les de l’amor.
En paraules del Papa Francesc: «sobre tot, Jesús ens recorda que cada persona porta en ella una altra imatge, la portem en el cor, en l'ànima, és la imatge de Déu, i per tant és a Ell, i només a Ell, a qui cadascun deu la pròpia existència, la pròpia vida. D'aquí deriva la missió de l'Església i dels cristians: parlar de Déu i testimoniar-ho als homes i a les dones del propi temps. Cadascun de nosaltres, pel Baptisme, està cridat a ser presència viva en la societat, animant-la amb l'Evangeli i amb la saba vital de l'Esperit Sant.» (18 d’octubre de 2020).
Cridats a ser missatgers del Regne.