Santa Teresa de Jesús
Monestir de les Carmelites Descalces
de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
15 d’octubre de 2023
Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11.
12-13; Rm 8, 14-17. 26-27 i Jn 7, 14-18.
37-39
«Teresa ens ha deixat un gran tresor,
ple de propostes concretes, camins i mètodes per a pregar, que, lluny de
tancar-nos en nosaltres mateixos o de buscar un simple equilibri interior, ens
fan recomençar sempre des de Jesús i constitueixen una autèntica escola de
creixement en l'amor a Déu i al proïsme.»
(Carta del Papa Francesc amb motiu
del V centenari del naixement de Santa Teresa).
Teresa fou una dona de pregària, es va deixar endur per l’Esperit de Déu del que ens ha parlat l’Apòstol, aquest Esperit de fills d’adopció que va fer de Teresa una hereva més de Déu i cohereva amb Crist. Visqué aquesta seva filiació divina amb un lliurament total, amb un enamorament total del Crist, perquè ella fou abans que res una enamorada de Crist, el seu Senyor, a qui cercà, a qui es lliurà i en qui es confià. Teresa feble, se sabia feble, però estava certa també de que l’Esperit acut en ajut de la nostra debilitat i intercedeix per nosaltres amb gemecs inefables, com ens diu sant Pau. Aquesta fou la seva font d’inspiració per a llur pregària, deixar-se endur per la força de l’Esperit, amb un lliurament total i generós. Teresa fou una dona que es deixà en mans de Déu, deixà que Déu la guiés, la conduís i la governés, ella que no era una dona fàcil de ser governada, però a qui l’amor pel seu espòs fou tant fort, tant apassionat que res no s’interposà, ni dubtes, ni desencisos, ni temptacions, ni persecucions; a tot se sobreposà confiada i refiada de que aquell a qui tant estimava i de qui se sabia tant estimada sols voldria per a ella el millor, tot i que a vegades li costés d’entendre. Però amb el mitjà privilegiat de la pregària, arribà a aquest punt de confiança que li dona força i valentia per emprendre empreses agosarades, que anaven més enllà del que ella sola hauria pogut pensar i fer. Com deia qui va ser ja fa anys el vostre prevere, Mossèn Pasqual, Teresa també deuria dir al Senyor «Senyor, no us entenc, però me’n refio.» La pregària de Teresa era una pregaria refiada, ho posava tot en mans del seu estimat i es deixava fer.
«Teresa proposa les virtuts
evangèliques com a base de tota la vida cristiana i humana: en particular, el rebuig
dels béns per viure la pobresa evangèlica, i això ens pertoca a tots; l'amor
mutu com a element essencial de la vida comunitària i social; la humilitat com
a amor a la veritat; la determinació com a fruit de l'audàcia cristiana;
l'esperança teologal, que descriu com a set d'aigua viva. Sense oblidar les
virtuts humanes: afabilitat, veracitat, modèstia, amabilitat, alegria,
cultura.»
(Benet XVI, Audiència general 2 de
febrer de 2011).
Quina altra guia podia tenir Teresa que no fos l’Evangeli? On podia cercar la resposta del seu estimat i Senyor, sinó en les seves mateixes paraules? Però Teresa no es limità a esperar la resposta, no es limità a escoltar-la quan aquesta li arribava després de llargues estones de pregària; Teresa visqué l’Evangeli, visqué la humilitat, avorrida de la laxitud de la vida a la Encarnación, visqué la pobresa, a vegades fins al límit, passant vertadera fam física i sobretot espiritual, una fam que viscuda en l’amor mutu de les comunitats que anà fundant l’anava portant pels camins d’aquella perfecció que sols pot portar a Déu si és viscuda amb audàcia, com ella la visqué, si és viscuda amb esperança, com ella la visqué, si és viscuda amb set, com Teresa la visqué, ella fou una dona assedegada de Déu. Ben bé podia dir-li al Senyor com Crist a la samaritana «dona’m de beure» i la seva set era set d’aigua viva, set d’aquella aigua de la qual qui en beu ja no torna a tenir mai més set; perquè a dins de Teresa, en l’ànima de Teresa sorgí un brollador d’aigua que saltà fins a la vida eterna. I tot plegat, viscut en el dia a dia, a vegades dur, sovint incert, però sempre esperançat, ho visqué amb afabilitat, fins i tot amb sornegueria, amb veracitat, no exempta de dubtes; amb modèstia, amb amabilitat, no exempta d’exigència i sobretot amb joia. Com deia Teresa: «Tristeza y melancolía no las quiero en casa mía».
«Cada Monestir de carmelites
descalces ha de ser “rinconcito de Dios”, “morada” de la seva glòria i “paraíso
de su deleite”. Ha de ser un oasis de vida contemplativa, “un palomarcito de la
Virgen Nuestra Señora”. On es visqui en plenitud el misteri de l’Església que
és Esposa de Crist; amb aquest to d’austeritat i de joia característic de
l’herència teresiana.»
(San Joan Pau II, Avila 1 de novembre
de 1982).
Teresa visqué tot això en un lloc determinat, en un raconet, en una morada que era per a ella un vertader paradís. Cert que Teresa, bellugadissa i sempre viatgera no podem dir d’ella que fes vot d’estabilitat, més aviat l’havia fet d’inestabilitat, la seva era una vocació itinerant, com escriu sant Benet dels monjos giròvags. Teresa estava sempre rondant i mai quieta; però el seu rondar, que a voltes i amb els anys li pesava tant, era part inseparable de la missió que el Senyor li havia confiat. El que ella havia trobat a san Josep, la seva primera fundació, no s’ho podia quedar per a ella tota sola, aquesta manera que havia descobert, que havia creat, de viure en plenitud el misteri de l’Església que és esposa de Crist, la tenia que compartir amb totes aquelles que sentint la mateixa crida, volguessin cercar al Crist i combatre el noble combat de la fe, amb les mateixes armes amb que ho feu Teresa, vivint-ho en comunitat. Sacrificà doncs Teresa la seva estabilitat, la seva comoditat, al servei de les seves germanes, al servei en definitiva de l’Església. Teresa ha deixat així, com a herència, l’austeritat i la joia com a signes característics del seu carisma. Així escriu el Papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica presentada avui amb motiu del 150è aniversari del naixement de Teresa de Lisieux que «Teresa del infant Jesús va heretar de santa Teresa d'Àvila un gran amor a l'Església i va poder arribar al profund d'aquest misteri. Ho veiem en el seu descobriment del “cor de l'Església”.» (C’est la confiance, 38).
«La doctrina de Teresa d'Àvila brilla
pels carismes de la veritat, la fidelitat a la fe catòlica i la utilitat per a
la formació de les ànimes. I podríem ressaltar de manera particular un altre
carisma, el de la saviesa, que ens fa pensar en l'aspecte més atraient i al
mateix temps més misteriós del doctorat de Santa Teresa, és a dir, en l'influx
de la inspiració divina en aquesta prodigiosa i mística escriptora.»
(Sant Pau VI, 27 de setembre de 1970)
Aquest seu carisma té la veritat, la fidelitat i el servei de les ànimes per eixos. Ho deia ella mateixa: «El que no sirve para servir, no sirve para vivir». Però li fou donat de manera particular un altre carisma, el de la saviesa. Ens ho ha dit el llibre de la Saviesa, Teresa la va suplicar i rebé la prudència i l’esperit de saviesa. Ho ha expressat l’art de manera ben gràfica amb aquell colom, l’Esperit, que parla a cau d’orella a Teresa i li dicta, inspira els seus escrits. Fou aquesta saviesa la que Teresa rebé com un tresor inesgotable, la rebé per ser amiga de Déu i amb ella li foren donats tots els béns junts i fou per a ella una riquesa incomptable. La seva doctrina no era d’ella, era del qui la inspirava. Teresa en estar sempre disposada a fer la voluntat del seu estimat, parlava en nom del Senyor, la seva doctrina venia de Déu i lluny de cercar la seva pròpia gloria, no cercava altra gloria que la de Déu. Fixa sempre la mirada en Crist, perquè com deia ella: «Todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si no mirásemos otra cosa que el camino, pronto llegaríamos.» I els seus ulls no veien altra cosa que al Crist, no cercava de mirar enlloc més que al rostre del seu estimat.
Bé us podria dir la mateixa Teresa ara i aquí: «Bien será,
hermanas, deciros qué es el fin para que hace el Señor tantas mercedes en este
mundo. Aunque en los efectos de ellas lo habréis entendido, si advertisteis en
ello, os lo quiero tornar a decir aquí, porque no piense alguna que es para
sólo regalar estas almas, que sería grande yerro; porque no nos puede Su
Majestad hacer mayor, que es darnos vida que sea imitando a la que vivió su
Hijo tan amado; y así tengo yo por cierto que son estas mercedes para
fortalecer nuestra flaqueza como aquí he dicho alguna vez para poderle imitar
en el mucho padecer.» (Séptima morada; 4,4)