Dimecres
de la setmana XXIX durant l’any
Santa Maria de Vallbona
Dilluns 25 d’octubre de 2023
Rm 6,12-18, Salm 123 i Lc 12,39-48
«Tothom exigeix molt d’aquells a
qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més».
La vida s’entén des de la fe com
un lloc d’espera, no pas una espera inactiva i passiva, sinó com una espera on
ens cal ja treballar pel Regne. Sense perdre però mai de vista que la vida vertadera,
plena i lliure és la que esperem; la que Crist ens ha guanyat morint a la creu
i ressuscitant del sepulcre.
Ens cal tenir també sempre ben
present que la nostra espera no està pas exempta de riscos, de perills, de
temptacions. Ens ho ha dit en la primera lectura, amb la seva contundència i
força habitual, l’Apòstol. Si hem passat de la mort a la vida, si vertaderament
ens ho creiem això, si n’estem ben certs, aleshores el pecat no ha de tenir cap
domini sobre nosaltres. Però hem de vigilar, hem de vetllar, perquè la gràcia que
hem rebut en haver estat fets fills de Déu, hereus de Déu amb el Fill, fets
germans de Crist, que no és pas poca cosa, aquesta gràcia, aquest regal, hem de
treballar per conservar-lo, per guardar-lo com allò que realment és, un tresor
que nosaltres, febles com som, guardem en els gerros de terrissa trencadissa del
nostre cos i de la nostra ment sempre massa mundana.
El camí cap al Crist, el camí cap
a la vida eterna que nosaltres creients hem emprés, que nosaltres vivim dins
del clos del monestir, no és un camí impossible, no és una quimera pensar que
podrem arribar a la meta victoriosos. El Senyor ens hi ajuda, però alhora ens
hem de deixar ajudar i quan caiem, quan pequem, perquè aquesta paraula no ens
ha de fer mai por de pronunciar-la, aleshores no hem de desesperar mai de la
misericòrdia de Déu.
L’Església al llarg de l’any
litúrgic ens va proposant exemples, ens va posant davant dels ulls homes i
dones que han arribat ja al Regne i als quals tampoc no els fou pas fàcil el
camí. Avui a litúrgia ens presenta a sant Bernat Calbó, home de lleis, monjo, home
d’Església, abat i bisbe i fins i tot conseller reial i home d’armes; un home
de la seva època. La seva vida no
estigué pas lliure de la lluita contra els vicis i les passions, va lluitar
també contra la immundícia de la carn, la crueltat de l’avarícia, l’inflament
de la supèrbia o el rancor de les enveges; tot plegat també assalta als sants.
Però ens són exemple perquè la seva lluita ha estat victoriosa. Els sant són
els homes i dones que Déu es envia per ensenyar-nos l’exercici de la virtut,
com ens deia a Matines la lectura del bisbe Josep Torres i Baiges, successor de
sant Bernat Calbó a la seu de Vic.
Perseverem doncs en el camí que
porta cap a Déu, estiguem certs de que tenim sempre l’auxili en el Senyor, que
sempre està a favor nostre.