Divendres setmana XXIII temps ordinari
Homilia predicada a la comunitat de Jesús i Maria de Sant
Gervasi a Barcelona
Divendres 11 de setembre de 2015.
Divendres 11 de setembre de 2015.
1Tm 1,1-2.12-14; Sal 15,1-2 i
5.7-8.11; Lc 6,39-42
«Senyor ningú com vos no em fa feliç.» Pau en aquest inici de la
carta a Timoteu es mostra agraït perquè Jesucrist, el Senyor, li ha donat
forces i l’ha considerat prou fidel per a confiar-li una missió. Pau alegre, està
agraït tot recordant la seva conversió i proposa com a bona nova la seva pròpia
experiència; perquè ha experimentat la gràcia del Senyor com un do gratuït,
juntament amb la fe i l’amor a Crist. Pau fa una revisió de la seva vida, el
balanç el fa sentir-se feliç de que Crist li hagi concedit la conversió de cor.
També avui l’Evangeli ens dona unes pautes, potser en un llenguatge més dur que
podria recollir la tradició oral del que foren els ensenyaments de Jesús en un
llenguatge col·loquial, directe. D’aquesta manera es dirigeix també avui a
nosaltres per tal de que esdevinguem més exigents amb la nostra vida que amb la
dels altres. Podem sentir-nos identificats amb aquests textos que avui la
litúrgia ens proposa; com a Pau el Senyor ens ha fet la gràcia d’oferir-nos la
vida consagrada. Però som imperfectes, encara fem camí i sovint, massa sovint,
veiem l’estella a l’ull del germà malgrat que la biga que tenim en el propi ull
quasi ens impedeix la visió.
Un aniversari, com avui celebrem els 80 anys de la nostra Roser,
és un moment de fer balanç de la nostra vida, de donar gràcies per allò que el
Senyor ens ha concedit però alhora ser conscients de que encara estem en camí i
no són poques les imperfeccions que ens acompanyen i afeixuguen. Amb motiu de
l’any de la vida consagrada escriu el Papa Francesc en la seva carta apostòlica
que hauria de ser veritat que allí on hi ha religiosos hi ha alegria[1] perquè el Senyor ens ha fet un
gran regal. Però el mateix Papa ens convida a mirar al passat amb gratitud i
alhora a confessar amb humilitat la pròpia fragilitat però vivint-ho sempre com
l’experiència de l’amor misericordiós del Senyor[2]. Ell ens estima tal com som,
fràgils, imperfectes; i aquest amor que Ell ens té és el que ens dona confiança
de que la seva misericòrdia és infinita i sempre ens espera amb una mirada de
perdó i misericòrdia, com el pare del fill pròdig; espera a que ens adonem de
les nostres mancances i retornem la mirada vers Ell. Donem avui gràcies per
aquests 80 anys de la nostra estimada Roser, la major part dels quals dedicats
al servei dels germans i aprofitem aquesta Eucaristia per pregar confiats per
tots nosaltres perquè en les diverses etapes de la nostra vida el Senyor ens
doni forces per acceptar el que ens ve i tal com ens ve. Preguem també avui pel
nostre país, perquè superi les situacions conflictives amb generositat i
esperit de concòrdia i de diàleg, respectant-nos i estimant-nos els uns als
altres, cercant allò que tenim en comú, respectant la pluralitat i la nostra
identitat particular.
Roser per molts anys i gràcies per tota la teva tasca feta sempre
amb amor a Crist i als germans.