Diumenge XXIV Durant l’any.
Homilia predicada el diumenge 13 de setembre de 2015 en la Missa vespertina al Monestir de Santa Maria de Poblet
Is 50,5-9a; Salm 114,1-2.3-4.5-6.8-9;
Jm 2,14-18; Mc 8,27-35
«I
vosaltres, qui dieu que sóc?»[1]. Una pregunta que no
podrem respondre tant sols amb paraules; la resposta han de ser paraules i
obres. Les paraules les recitem cada diumenge en la professió de fe, en el
Credo. Però ens diu la carta de sant Jaume que la fe si no hi ha obres, la fe
tota sola, és morta.
Respondre
aquesta pregunta implica d’una banda creure que Jesucrist és Déu fet home, és
el Messies, però que significa això en les nostres vides? En el dia a dia? en
el tracte amb els altres? La nostra vida s’ha d’anar identificant amb la de
Crist, certament mai no hi arribarem, perquè Ell és el Fill de Déu fet home i
nosaltres som homes fets per Ell fills del Pare, per acció de l’Esperit. Ell és
el Messies amb el qual i pel qual un cop morts ressuscitarem.
Crist no és
el que nosaltres voldríem que fos, no és un Crist al nostre gust; també com
Pere definint-lo al nostre gust pensem fer-li un favor. Pere cau en aquesta
temptació, no vol que Jesús pateixi; certament una reacció ben natural i ben
humana. Tots tenim la temptació, com Pere, de fer un Déu a la nostra mida, de
dir-li a Déu com ha de ser perquè el seu programa ens sembla massa dur i feixuc,
fins i tot per a Ell mateix. Voldríem un Crist ressuscitat sense passar per la
creu, i aquest no és el pla de Déu. Ell vol compartir amb fets el nostre
sofriment, identificar-se plenament amb nosaltres, tot i que potser nosaltres no
acabem d’entendre un Déu així tant planer. La nostra vida ha d’estar centrada
en Crist i en l’Evangeli; Un Evangeli que no ens promet la felicitat en aquesta
terra; l’Evangeli és el pla de Crist. Rebuig, mort i resurrecció és el camí de Crist; negar-nos a nosaltres
mateixos, prendre la nostra creu i acompanyar a Crist és el camí que Ell ens
ofereix.
Nosaltres
ens podem quedar sols en les paraules, sense fer gran cosa. És en el tracte amb
els germans, que són tots i cadascun dels homes i dones creats tots per un sol
i únic Déu, on hem de veure a Crist. Certament això costa, ens limiten a bones
paraules, com a molt, però com diu sant Jaume si no donem res del que necessita
l’altre quin profit li farà el nostre bon cor? Cal donar als altres el que
necessiten, no sols materialment, també poden necessitar ser escoltats, afecte,
comprensió. Ens cal sortir del nostre egoisme per obrir-nos als altres en tants
drames com sacsegen el nostre món i davant dels quals podem caure en la
temptació de la comoditat o de la indiferència de tant sovintejats com són. Ens
commou el sofriment dels altres, els planyem; però moltes vegades d’aquí no
passem davant dels drames dels exiliats i refugiats de fora i dels interns i
més propers que ha creat la mateixa societat de la que formem part. Crist ens
deixà doctrina i obres, el reconeixem en la seva Paraula i les seves obres. Cal
que ens puguin reconèixer per la nostra fe, per les nostres obres, grans i
petites. La fe es mostra en les obres, les obres són conseqüència de la nostra
fe i per damunt de tot hi ha la gràcia de Déu, gratuïta, que no podem mai
exigir, i que ens redimeix. Un camí gens fàcil però com diu Isaïes el Senyor
Déu ens hi ajuda, no ens donem per vençuts.