Conferència Quaresmal
Associació La Salle
Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor
(Jesús - Maria) de Tarragona
(Jesús - Maria) de Tarragona
Dijous 3 de març de 2016
Voldria que ens fixéssim en la
familiar escena que La Salle acompanya en la nostra Setmana Santa. Unes escenes
centrades en la pregària de Jesús i en la seva invitació als deixebles, és a
dir també a tots nosaltres, a pregar.
Sant Joan Pau II escrivia als
preveres el Dijous Sant de 1987 dient: «L'oració de Getsemaní, més que
qualsevol altra oració de Jesús, revela la veritat sobre la identitat, vocació
i missió del Fill, que ha vingut al món per complir la voluntat paterna de Déu
fins al final, quan digui: "Tot s’ha complert" (Jn 19,30).»[1]
Estem al vespre del dijous, la
darrera tarda de Jesús en aquest món. Jesús sap que ha arribat l’hora, la seva
hora, aquella en que ha de passar del món al Pare i ha compartit el pa i el vi
amb els seus deixebles. Sap que un d’ells l’ha de trair però malgrat això a
tots els ha mostrat que Ell no ha vingut a ser servit sinó a servir i estimant-los
fins a l’extrem els ha rentat els peus a tots, també a aquell a qui el diable
ja ha posat en el cor la resolució de trair-lo, aquell qui té en el seu
interior la llavor de la traïció. Aquesta hora del pas, és alhora l’hora de
l’amor i d’un amor fins a l’extrem. Són dos conceptes que van estretament
lligats, és l’hora de tornar al Pare i és l’hora de mostrar als seus fins a
quin punt els estima i els mostra l’amor essent servidor, aquell qui és Déu ha
vingut ha ser servit i no a servir.
L’àpat ha acabat, qui l’ha de
lliurar ha sortit del cenacle per complir allò que el destí li ha proposat i
ell ha acceptat de fer, lliurar al mestre als qui li volen mal. El sopar ha
acabat com els sopars rituals amb el cant dels himnes i el Salm 136 amb la
invocació «Perdura eternament el seu amor» repetida 26 cops, dos vegades 13 que
té una gran força en la simbologia jueva.
La darrera pregària comunitària
de Jesús és un himne d’acció de gràcies que té un ritme de lletania que es va
repetint mentre va recordant la història de la salvació: la creació, la
redempció, el do de la terra. Escriu el papa Francesc en la Butlla de
convocatòria de l’Any de la Misericòrdia:
«“Perdura eternament el seu
amor”: és la tornada que acompanya cada vers del Salm 136 mentre es narra la
història de la revelació de Déu. En raó de la misericòrdia, totes les
vicissituds de l'Antic Testament estan carregades d'un profund valor salvífic.
La misericòrdia fa de la història de Déu amb Israel una història de salvació.
Repetir contínuament “Perdura eternament el seu amor”, com ho fa el Salm,
sembla un intent per trencar el cercle de l'espai i del temps per introduir-ho
tot en el misteri etern de l'amor. És com si es volgués dir que no solament en
la història, sinó per tota l'eternitat l'home estarà sempre sota la mirada
misericordiosa del Pare. No és casual que el poble d'Israel hagi volgut
integrar aquest Salm, el gran hallel
com és conegut, a les festes litúrgiques més importants. Abans de la Passió
Jesús va pregar amb aquest Salm de la misericòrdia. Ho testifica l'evangelista
Mateu quan diu que «després d'haver cantat l'himne»[2], Jesús amb els seus
deixebles van sortir cap a la Muntanya de les Oliveres. Mentre instituïa
l'Eucaristia, com a memorial perenne d'Ell i de la seva Pasqua, va posar
simbòlicament aquest acte suprem de la Revelació a la llum de la misericòrdia.
En aquest mateix horitzó de la misericòrdia, Jesús va viure la seva passió i
mort, conscient del gran misteri de l'amor de Déu que s'hauria d’acomplir en la
creu. Saber que Jesús mateix va pregar amb aquest Salm, el fa per a nosaltres
els cristians encara més important i ens compromet a incorporar aquesta tornada
en la nostra oració de lloança quotidiana: “Perdura eternament el seu amor”»[3], conclou el Papa Francesc.
Els tres primers versets conviden
a la lloança agraïda, segueix el record de la creació, l’alliberament de
l’esclavatge a Egipte, la destrucció dels enemics d’Israel, acaba resumint els
beneficis aconseguits per Israel. 27 cops es repeteix la paraula amor,
misericòrdia, que marca el ritme de tot el Salm. La darrera pregària en
comunitat de Jesús és un cant a la misericòrdia del Pare.
En acabar com sempre davant o
després d’un gran esdevenint, i ara a l’hora d’afrontar la seva missió Jesús es
retira a pregar en solitari. Com ho ha fet després donar de menjar a més de
cinc mil persones, «Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol»[4] ens diu l’Evangeli de
Mateu mentre el de Marc diu «Després d'acomiadar-los se'n va anar a la muntanya
a pregar»[5]. Abans d’elegir als dotze
apòstols com ens diu l’Evangeli de Lluc «Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu»[6]. Puja a la muntanya a
pregar i allí es transfigura ens relata també Lluc «Jesús va prendre amb ell
Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar»[7]. L’evangelista Lluc ens
diu que «De dia, Jesús ensenyava en el temple, però després sortia per passar la nit
a la muntanya anomenada de les Oliveres.»[8]
Pregària, solitud, muntanya i la
proximitat dels seus més íntims. Ara en la darrera hora Jesús segueix el mateix
costum que l’ha acompanyat al llarg de la seva missió. Ha arribat la seva hora,
l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora de fer-nos fills de Déu i Ell
abans que arribi el moment, després d’haver estimat fins a l’extrem, es retira
de nou a un lloc elevat i a una certa distància, «cosa d’un tret de pedra»[9], ens diu Lluc queden els
tres deixebles més propers a Ell: Pere, Jaume i Joan.
Pere, Jaume i Joan són, segons els
relats dels evangelistes sinòptics, els qui formen el cercle més proper
a Jesús, testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire[10],
van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra[11],
comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració[12].
Són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més
intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de
confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume
i Joan, els fills del tro[13],
es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que
l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el
Regne, provocant la protesta dels altres deu[14];
o quan ofereixen a Jesús de demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu
costat al Fill de Déu, que baixi foc del cel per castigar als samaritans que
rebutgen d’acollir-los[15].
Tant bon punt Jesús entra a
l’hort de Getsemaní els seus són conscients de com tants altres cops el mestre
vol pregar. Ells fan com d’habitud, els més íntims l’acompanyen una mica més
enllà, els altres resten més lluny i un d’ells ja ha marxat per acomplir el que
s’ha compromès a fer, lliurar al mestre. Demana als seus que s’asseguin i
l’esperin, deu ser com tants altres cops abans en que el mestre s’ha allunyat
per pregar tot sol. Els deixebles saben que la pregària de Jesús serà llarga,
potser en té per tota la nit; ells cansats s’ajauen al terra i s’adormen,
rendits cedeixen a la son. Mentrestant Jesús envaït per una tristor de mort,
ens diuen els evangelistes Marc i Mateu; es deixa caure a terra de genolls i
s’adreça al Pare.
Ha demanat als seus que vetllin
amb Ell. En el relat de Marc Jesús convida als deixebles a seure mentre Ell
prega, se’n du una mica més llunya a Pere, Jaume i Joan i sols a ells els
confessa que sent un tristor de mort a l’ànima i convida a ells tres a pregar.
S’allunya una mica més i prega al Pare. Prega per espai d’una hora i en tornar
renya a Pere en trobar als tres adormits. L’evangelista Marc ens narra que
Jesús va tres cops a pregar, torna tres cops i els tres troba als deixebles
adormits. Un anunci de les negacions de Pere, que no havent pregat no ha
assolit el valor necessari per no negar al Mestre, com uns versets més enllà
ens explica l’evangelista. En aquests relat els deixebles se senten
avergonyits, la seva carn és feble, els ha dit Jesús, i certament els ulls els
pesen, se’ls tanquen de cansament. Estan tant avergonyits que tres cops el
mestre els trobi adormits que ens diu l’evangelista Marc que no sabien que
dir-li.
El relat de l’evangelista Mateu
és molt similar al de Marc i afegeix que la segona vegada que s’acosta a Pere,
Jaume i Joan, en trobar-los adormits els deixà dormir.
Quan torni per tercera vegada els
dirà que ja no cal que preguin, l’hora s’acosta, el Fill de l’home serà
lliurat, el traïdor arriba, tot s’ha acabat i cal aixecar-se i anar a
l’encontre dels qui el cerquen per tal d’acomplir el que el Pare ha disposat.
La pregària de Jesús no és una pregària seguida sinó repartida en tres parts,
els textos de Marc i Mateu ens parlen de que la primera part dura una hora «No
heu estat capaços de vetllar una hora amb mi?» diu el text de Mateu. Jesús els
ha demanat de vetllar i ells rendits s’han adormit. Tot i el caire solemne del que
han acabat de compartir amb Jesús, el sopar com a institució del memorial, no
poden ni sospitar el que està a punt de succeir. Cap de les frases pronunciades
per Jesús no els ha fet advertir que ha arribat la seva hora i el que això
significa, per això ni vetllen, ni preguen, el seu esperit és prompte però la
seva carn feble[16],
ens diuen els textos evangèlics.
El centre de l’escena que estem
contemplant, d’aquesta escena que La Salle fa present en la nostra Setmana
Santa amb dos magnífics misteris, no és tant la feblesa dels deixebles com la
pregària de Jesús.
Com prega Jesús? Per què prega
Jesús? Li cal pregar a Jesús?
Ell és el Fill de Déu però ara
està angoixat, amb una angoixa de mort ens diuen els textos. Ens costa entendre
com Jesús pot torbar-se, angoixar-se davant la mort. El text de l’evangelista
Lluc ens presenta aquesta escena amb molta força i plasticitat, Jesús parla aquí,
com en els textos de Marc i Mateu, de l’amargor de la copa que li cal beure per
acomplir la tasca redemptora i ens narra la pregària de Jesús al Pare perquè
aparti aquest calze. Però sols Lluc ens presenta a Jesús al límit del sofriment
que pot aguantar un esser humà, tant de sofriment que la suor sembla gotes de
sang i davant del seu sofriment el Pare li envia un àngel per confortar-lo. L’evangelista
Lluc, sense voler pas enumerar tots els cops que Jesús prega, ens mostren al
Mestre en vetlla i pregària, assumint com a home els actes pel Regne de Déu. En
Lluc Jesús prega després del seu baptisme davant la teofania, la manifestació
de la seva divinitat; Jesús prega quan les multituds el cerquen per fer-lo rei;
Jesús prega abans d’escollir als dotze; Jesús prega en la transfiguració; Jesús
prega en el moment definitiu, arribada la seva hora.
Sant Ambròs escriu que Crist
porta la naturalesa humana i ha assumit els sentiments de l’home. Parla no com
a Déu sinó com a home. Déu no podria ignorar si una cosa és possible o
impossible. Així per sant Joan Crisòstom Jesús ens mostra la debilitat
característica de la naturalesa humana. Ens ho explica la Carta als Hebreus
quan diu: «Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia
salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu
l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els
sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de
salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen.»[17]
Jesús invoca a Déu com a pare, li
demana que eviti els sofriment que li espera, però que malgrat tot es faci la voluntat
del Pare. Aquesta pregària la fa des de l’angoixa i amb un sentiment d’abandó
davant del Pare, un abandó que serà molt més accentuat en la creu quan
exclamarà: «Pare, perdona'ls,
que no saben el que fan.»[18] Durant el darrer sopar
Jesús ha parlat de la seva mort com una donació lliure i salvadora, l’inici de
la nova aliança que ha de durar fins a l’acompliment dels temps, quan arribi la
vinguda definitiva. L’angoixa de Jesús davant del sofriment que l’espera i
alhora per la proximitat de la prova, una tensió entre el discurs de Jesús al
cenacle i l’abandó que sent davant el que haurà d’afrontar en solitud i sols
Ell pot afrontar. Per això ara a l’hora de la prova rep un signe del Pare, un
consol davant la suor en forma de sang que representa l’angoixa física i la
intensitat de la seva pregària.
Jesús prega angoixat, inquiet, prega
intensament i per tres cops interromp la seva conversa amb el Pare; per tres
cops veu com els seus, fins i tot aquells tres, Pere, Jaume i Joan que li són
més propers; no són capaços de vetllar, no són capaços de pregar amb Ell;
rendits sucumbeixen al cansament i dormen. Jesús que és Déu no rebutja la seva
naturalesa humana; Ell quan treballa es cansa, quan es fatiga té set, quan té
por fuig i quan està angoixat prega.
Ell, és de condició divina, però no vol
guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, i fent-se no res i prenent la
condició d'esclau es fa semblant als homes. És tingut per un home qualsevol, s'abaixa
i es fa obedient fins a la mort, i una mort de creu; com ens diu la Carta als
Filipencs[19].
A Getsemaní Jesús prega i vetlla,
abans del gran esdeveniment, del lliurament de la seva vida i ambdós fets estan
íntimament lligats. Per tal de lliurar-se, de mantenir-se fidel a la voluntat
del Pare, Jesús prega i no per evadir-se del que la història de la salvació li
ha reservat sinó per afrontar-ho, per encapçalar-ho. La seva mort dins del designi de Déu uneix esdeveniments
històrics i la participació de Jesús. Jesús no planeja la seva pròpia mort,
aquesta és fruit dels esdeveniments polítics, socials i culturals del seu
entorn. Jesús se’ls troba davant i malgrat tot la seva és una mort elegida per
una decisió personal. Podia haver fugit, podia haver interromput el curs dels
esdeveniments però seguint el pla de Déu fou enviat a l’encontre d’unes
circumstàncies concretes. No hi hauria passió i mort sense la voluntat
d’eliminar Jesús per part de les autoritats del seu temps, sense la traïció
d’un dels seus; però sobretot no hi hauria passió, mort i resurrecció sense la
lliure decisió de Jesús. La missió de Jesús transforma la seva mateixa
existència humana, la voluntat del Pare és la seva voluntat. Tots els actes de
la història de la salvació no són mai fruit d’una acció externa a l’activitat
humana, tots demanen que l’home n’assumeixi el protagonisme; sense el compromís
de l’home no hi hauria història de la salvació; sense el compromís de Jesús no
hi hauria redempció.
D’aquesta necessitat de
participació de la vessant humana de Jesús ve la necessitat de la pregària; cal
que Jesús assumeixi l’encontre amb els elements històrics i humans que l’han de
portar a la mort. Aquest és l’objecte de la seva pregària, de la seva vetlla i
per això convida als apòstols a vetllar i a pregar per no caure en la temptació
de rebutjar el que ens toca de viure; per això ens convida a tots a vetllar i a
pregar per poder afrontar els reptes de la vida, els reptes del dia a dia de la
nostra vida. A Getsemaní Jesús es prepara per tal de poder acomplir la seva
missió; sap que si Ell no vol res no podrà esdevenir. Temptació a fugir del seu
destí, a demanar que el perill immediat s’allunyi, potser a cercar un lloc
tranquil on trobar aixopluc, restar en silenci, passar desapercebut amb el seus
i allunyar-se del control de les autoritats. Vetllant i pregant Jesús viu el
temps destinat a que la seva humanitat assumeixi els esdeveniments que estan a
punt de succeir. Ara a Getsemaní tot és pau i silenci, encara no hi ha soldats,
ni crits, ni espases tallant orelles, ni altres que fugen espaordits. Ara a
Getsemaní tot és encara possible, el futur està encara obert. Jesús té unes
hores d’intensa pregària per prendre una decisió, per assumir i encapçalar el seu
futur que és el nostre futur o bé abandonar-nos.
Hi ha moments en la història de
la salvació en que les decisions humanes són molt importants. Sant Bernat té
una bonica homilia en la que en el moment de l’anunciació insta a Maria a dir
si, a acceptar la voluntat de Déu i així fer possible la nostra salvació, Sant
Bernat li diu a Maria: «a les vostres mans hi ha el preu de la nostra salvació;
si consentiu immediatament serem alliberats (...) amb la vostra breu resposta,
serem renovats i cridats de nou a la vida (...) Ho espera tot el món, postrat als
vostres peus. (...) I no és pas sense raó, perquè de la vostra resposta depèn
el consol dels miserables, la redempció dels captius, la llibertat dels
condemnats, la salvació de tots els fills d’Adam, de tot el vostre llinatge.
(...) Afanyeu-vos a donar el vostre consentiment, oh Verge, responeu de seguida
a l’àngel, més ben dit al Senyor, que us ha parlat per mitjà de l’àngel. Digueu
una paraula i rebeu el qui és la Paraula (...). Per què trigueu? Per què
dubteu? Creieu, accepteu i rebeu. Que la humilitat es revesteixi de valor, la
timidesa de confiança. (...) Mireu que el desitjat de totes les nacions és a la
vostra porta i truca. Si ho demoreu passarà de llarg, i llavors adolorida,
tornareu a cercar al qui estima la vostra ànima. Alceu-vos, correu, obriu.
Alceu-vos per la fe, correu per l’amor, obriu pel consentiment. Heus aquí - diu la Verge – l’esclava del Senyor; que es
faci en mi segons la teva paraula.»[20], conclou Sant Bernat.
Jesús vetlla i prega per passar
de l’anunci a la realitat, per acceptar el pla de Déu, del seu Pare, per donar
el seu fiat com Maria la seva mare el va donar i així es pugui acomplir la
nostra salvació. Si un àngel anuncià a Maria l’encarnació del Fill de Déu un
altre àngel ajuda i conforta al Fill de Déu fet home davant el cimal de la
nostra salvació. Si Maria es contorbà i donà el seu si, Jesús s’angoixa i
accepta el seu destí; en ambdós casos de la seva acceptació depèn la nostra
salvació.
Jesús coneix pels profetes quin
és el seu destí, el que el Pare li te reservat i el paper que Ell ha de jugar. Coneix
el destí dels profetes que no han estat escoltats, com ens diu el profeta Jeremies:
«des del dia que els vostres pares van sortir del país d'Egipte fins avui, no
m'he cansat d'enviar-vos cada dia els meus servents, els profetes. Però
vosaltres no m'heu escoltat ni heu fet cas de mi.[21]» Jesús assumeix totes les
profecies, en començar el seu ministeri sap que ha de succeir, però no sap ni
com ni quan; els detalls concrets queden indeterminats al lliure albir dels
homes. Jesús podria haver rebutjat el calze? Els qui li volen la mort podrien
no haver-la volgut? Podrien haver-lo reconegut com a Messies? A Getsemaní Jesús
passa de la previsió, de l’anunci genèric dels profetes a l’acceptació de la
persecució i la mort violenta com el profeta Isaïes havia anunciat en dir: «El
Senyor m'ha obert l'orella, (...) perquè escolti com un deixeble. I jo no m'he
resistit, no m'he fet enrere. He parat l'esquena als qui em pegaven, i la galta
als qui m'arrencaven la barba; no he sostret la cara als qui m'insultaven i
m'escopien.»[22]
Jesús estava preparat i disposat a una acceptació global i genèrica i a
Getsemaní vetllant i pregant el seu destí es determina, les circumstàncies
concretes donen a la seva mort una precisió i concreció; el que està a punt de
succeir quasi es pot tocar; ara tot es fa present; però cal l’acceptació de
Jesús. El moment s’acosta, l’hora ha arribat, Jesús se sent cridat a donar el
darrer pas, el pas final després del qual ja no hi ha marxa enrere. A Getsemaní
encara hi ha una possibilitat de fugir; una cosa era preveure i l’altra és
estar davant la realitat concreta davant la qual la humanitat de Jesús
s’angoixa, pateix davant del perill concret. Qualsevol home i qualsevol dona
sols assumeixen la seva missió després d’una lluita interior i el mateix Jesús
ha de passar per aquesta lluita. La pregària i la vetlla són la lluita
interior, una lluita de creixement interior; qui no lluita i defuig els
desafiaments del Regne de Déu no avança en el camí vers Déu. La pregària de
Jesús és una pregària no tant de tranquil·la contemplació com Ell havia fet al llarg de la seva vida, sinó
davant la necessitat d’obrar, de respondre a una crida del Pare a obeir-lo.
Jesús s’angoixa pel trencament
dels lligams amb la seva terra, amics, família; Jesús s’angoixa pel sofriment
físic; Jesús s’angoixa perquè com els profetes s’allunya dels homes davant una
indiferència general. Jesús s’angoixa perquè la seva voluntat com a home i la
voluntat de Déu s’uneixen en una sola voluntat. La voluntat de Déu no triomfa
imposant-se a la voluntat humana, destruint la voluntat de l’home, perquè Déu
no vol la mort en sí mateixa, el sofriment i el dolor. La voluntat de Déu
sorgeix amb una gran força en la consciència de Jesús a Getsemaní. El pla de
Déu no parteix del poder polític, ni econòmic ni intel·lectual; la història de
la salvació té el seu cimal en la debilitat, en l’amor. Déu no recorre a la
destrucció dels pecadors sinó que els seus són uns missatgers dèbils, que
sovint troben la mort, que sempre són rebutjats. La voluntat de Déu no és cap
decret sinó que és una vocació i una missió; Déu es dirigeix a la llibertat del
cridat perquè accepti ser instrument del Regne de Déu. La voluntat de Déu no
contradiu la voluntat de l’home:
Malgrat tot en el moment de la
decisió en la seva humanitat Jesús es troba sol, abandonat, desarmat i no pot
deixar de sentir una gran angoixa, com de mort. El futur immediat es presenta
absurd i la impotència davant les potències contràries esdevé angoixa. A Jesús
se li presenta si l’acceptació de la seva mort no serà una obstinació, un
atzucac, un camí sense sortida ni sentit, quelcom d’inútil. La voluntat de
l’home pot ser fugir o demanar l’ajut de les legions celestials per a vèncer als
enemics. Jesús venç aquesta temptació i en el moment de la presa quan Pere
talla l’orella a Malcus dirà en l’Evangeli de Joan: «Guarda't l'espasa a la
beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?»[23] i a Mateu: «Torna
l'espasa a la beina, que tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran. ¿Et
penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze
legions d'àngels. Però llavors, com es complirien les Escriptures, segons les
quals cal que sigui així?»[24] La voluntat de Déu és que
Jesús segueixi el seu camí fins al final i a la fi el testimoni serà més fort
que qualsevol violència, la seva resurrecció vencerà i serà el senyal de Déu de
que la Paraula, l’amor i el perdó són més forts que qualsevol exèrcit o poder
terrenal. Però ara la força, les de guanyar estant en mans de les autoritats
jueves i romanes; ara Jesús experimenta la feblesa de la seva situació; ara
Jesús té la victòria de la Paraula de Déu com una esperança no pas encara com una
experiència; ara la seva experiència és de solitud, d’angoixa; però sobretot
d’amor al Pare i a tots els homes, sobretot de servei misericordiós. Si
nosaltres mai sentim aquesta angoixa pot ser perquè hem apartat el calze,
perquè cada calze que se’ns presenta l’apartem i confiem més en els poders i
els beneficis humans que en la voluntat de Déu, ens emmirallem més en els homes
que en Crist.
L’angoixa de Jesús acaba amb
l’acceptació final; no és la victòria de Déu sobre l’home, no és la claudicació
de la humanitat davant de la divinitat; és la victòria de la vertadera
humanitat, de l’home com a criatura de Déu. L’acceptació de Jesús és la fi
d’una llarga història, de la història de la salvació. Així com Maria acceptant
el misteri de l’encarnació i permetent que en el seu ventre es desenvolupi la
vida del Fill de Déu; així ara Jesús acceptant definitivament la voluntat de
Déu ens obre les portes de la vida eterna. No és una acceptació passiva, no és
lliura al que li vulguin fer; és una acceptació positiva, voluntària, activa;
Jesús va a l’encontre dels qui el cerquen per matar-lo i això significa que
l’esperança és més forta que l’angoixa. La lluita portada fins al límit amb
confiança en la força del projecte de Déu, en la força de la crida, de l’amor i
del perdó. Jesús arriba a la convicció de que la seva missió no és absurda, té
un sentit, el gran sentit de culminar la història de la salvació.
L’oració i la vetlla de Jesús fa
que avanci en Ell, en cada una de les seves tres parts, en solitud, mentre els
seus defalleixen i dormen; l’acceptació i el consentiment que envaeixen la seva
voluntat; Jesús ha trobat en la vetlla i la pregaria la força necessària per
assumir de forma ja definitiva el seu caràcter de redemptor. L’obediència de
Crist al Pare ha estat plenament humana, amb dramatisme i sofriment, amb
angoixa; Jesús ha estat com qualsevol altre home que afronta el sofriment i la
mort amb temor. Però Jesús ha mostrat un lliurament únic i personal; s’ha adreçat
al Pare com a Fill i la seva obediència perfecte, amb lluita i agonia, és la de
qui és Fill de Déu.
Jesús pregarà encara a la creu,
pregarà al Pare de nou el perdó pels qui el crucifiquen, pregarà de nou al Pare
en el seu abandó, quan la solitud total es mostri més crua que mai, és l’inici
de la glorificació Jesús se sentirà sol de nou però confiat en el Pare, al qui
confia el seu darrera alè de vida.
Jesús es manté ferm, constant,
perseverant per la pregària, la vetlla i l’amor. El que la pregària demana, la
vetlla ho obté i ho rep la misericòrdia. Pregària, vetlla i amor fets servei,
amor que és misericòrdia; tres coses que són una de sola, que es vivifiquen una
a l’altra, que són inseparables. La pregària, la vetlla, no donen fruit sinó
van acompanyades de la misericòrdia, si la misericòrdia no rega el servei,
s’assequen un i altre; com la pluja és per la terra, la misericòrdia ho és per
la pregària. Quan preguem, quan vetllem si no ho omplim de misericòrdia, els
nostres cors restaran buits, dejuns d’amor; en canvi la liberalitat de la
nostra misericòrdia redundarà en abundància d’amor pels nostres cors.
En l’Evangeli de Lluc Jesús
convida a vetllar i a pregar als seus quan els diu: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot
moment perquè us pugueu escapar de tot això que ha de succeir i us pugueu
presentar sense temor davant el Fill de l'home.»[25] Jesús convida als seus a
Getsemaní «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de
l'home és prompte, però la seva carn és feble.»[26]. Jesús convida a vetllar
i a pregar, ens convida a tots a vetllar i a pregar.
Hem contemplat aquesta escena que
ens és tant coneguda i familiar. Un escenari l’hort de Getsemaní on Jesús anava
sovint a pregar- Un temps, la nit tranquil·la entre el sopar i la detenció. Uns
actors diguem-ne secundaris, els apòstols, i uns de destacats: Pere, Jaume i
Joan. Un protagonista central: Jesús, un Jesús angoixat, en lluita que venç la
darrera temptació i es lliura a la missió que el pare li ha confiat. Entre tots
aquests elements un nexe que els uneix: l’amor de Jesús, fet servei, fet lliurament,
fet misericòrdia.
Deia el Papa Francesc a Getsemaní[27]: «Jesús va sentir la
necessitat de pregar i de tenir al seu costat als deixebles, als seus amics,
que l’havien seguit i havien compartit més d'a prop la seva missió. Però aquí,
en Getsemaní, el seguiment es fa difícil i incert; es fa sentir el dubte, el
cansament i el terror. En el frenètic desenvolupament de la passió de Jesús,
els deixebles prendran diverses actituds en relació al seu Mestre: actituds
d'acostament, d'allunyament, d'incertesa. Ens farà bé a tots nosaltres,
preguntar- qui sóc jo davant el meu Senyor que sofreix? Sóc dels qui, convidats
per Jesús a vetllar amb ell, s’adormen i, en lloc de pregar, tracten
d'evadir-se tancant els ulls a la realitat? (...) L'amistat de Jesús amb nosaltres,
la seva fidelitat i la seva misericòrdia són el do inestimable que ens anima a
continuar amb confiança en el seguiment malgrat les nostres caigudes, els
nostres errors, fins i tot les nostres traïcions. (...) Imitem a la Mare de Déu
i a sant Joan, i romanguem al costat de les moltes creus en les quals Jesús
està encara crucificat. Aquest és el camí al qual el Redemptor ens crida a
seguir-ho. No n’hi ha un altre, és aquest! “El que vulgui servir-me, que em
segueixi, i on estigui jo, allí estarà el meu servidor”[28].»
Demanem al Senyor de viure tots
aquesta propera Pasqua amb sentiments d’amor i misericòrdia, aquell que Jesús,
servint i estimant fins a l’extrem ens va ensenyar.
Moltes gràcies per la seva
atenció.
[1] Joan Pau II. Carta
als Preveres Dijous Sant de 1987.
[2] Mt 26,30.
[3] Misericordiae
Vultus, 7
[4] Mt 14,23.
[5] Mc 6,46.
[6] Lc 6,12.
[7] Lc 9,28.
[8]
Lc 21,36.
[9] Lc 22,41.
[14] Mt, 20,24.
[16] Cf. Mc 14, 37 i Mt 26,41.
[17] He 5,7-10.
[18] Lc 23,34.
[19] Fl 2,6-8.
[20] De les Homilies de Sant Bernat, abat, a lloança de la Mare Verge, Homilia
4,8-9.
[21] Jr 7,25-26.
[22] Is 50,5-6.
[23] Jn 18,10.
[24] Mt 26,52-54
[25]
Lc 21,36.
[27] Discurs Papa Francesc a Getsemaní 26
de maig 2014.
[28]
Jn 12,26