DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR / Cicle C
20 de març de 2016
Lc
19,28-40; Is 50,4-7; Salm
21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56
«Jo em comporto amb vosaltres com el qui serveix»[1]. Aquell a qui el Pare ha
donat una llengua de mestre, aquell a qui ha parlat a cau d’orella , que no
s’ha resistit, ni s’ha fet enrere, que no s’ha guardat gelosament la seva
igualtat amb Déu, que s’ha fet semblant als homes i ha acceptat la mort i una
mort de creu; és el qui ha vingut a servir i a servir fins a l’extrem. Tot està
en mans de Jesús, la nostra salvació, la nostra redempció. Jesús ha instaurat
la nova aliança amb els seus, fins i tot amb aquell que sap que l’ha de trair,
amb aquells que han perseverat en els moments de prova i que ara, arribada
l’hora, han compartit un lloc a la taula del Regne i la mateixa reialesa amb
Ell. Tots hauran de passar la prova, defalliran, el negaran però a la fi
penedits enfortiran als seus germans, envigoriran l’Església de Jesús perquè
Ell els ha de menester. Abans que tot, havent compartit el pa i el vi, el seu
cos i la seva sang amb els seus; Jesús prega i s’angoixa amb tanta intensitat
que la seva suor és com gotes de sang i la seva, és una angoixa de mort tant
gran que el Pare li envia el confort d’un àngel mentre Jesús prega encara més
intensament. Els seus, aquells qui fins ara han perseverat, primer s’adormen de
tristor, després volen atacar als qui venen a agafar-lo amb l’espasa però a la
fi es dispersen, el deixen sol, el neguen i la por guanya el seus ànims. Jesús
el servidor a qui Déu exalçarà, prega en la solitud i com Maria en l’anunciació
rep la visita d’un àngel. El text de l’evangelista Lluc ens presenta aquesta
escena amb molta força i plasticitat, ens presenta a Jesús al límit del
sofriment que pot aguantar un esser humà, tant de sofriment que la suor sembla
gotes de sang i davant del seu sofriment el Pare li envia un àngel per
confortar-lo. Lluc que ens presenta a Jesús pregant després del seu baptisme;
pregant quan les multituds el cerquen per fer-lo rei; pregant abans d’escollir
als dotze; pregant en la transfiguració; ens mostra a Jesús pregant en el
moment definitiu, arribada la seva hora; Jesús prega fins i tot a la creu
demanant al Pare el perdó pels seus botxins.
Jesús prega per passar de
l’anunci a la realitat, per acceptar el pla de Déu, del seu Pare, per donar el
seu fiat com Maria la seva mare el va donar i així es pugui acomplir la nostra
salvació. Si un àngel anuncià a Maria l’encarnació del Fill de Déu un altre
àngel ajuda i conforta al Fill de Déu fet home davant el cimal de la nostra
salvació. Si Maria es contorbà i donà el seu si, Jesús s’angoixa i accepta el
seu destí; en ambdós casos de la seva acceptació depèn la nostra salvació.
L’angoixa de Jesús acaba amb l’acceptació final; no és la
victòria de Déu sobre l’home, no és la claudicació de la humanitat davant de la
divinitat; és la victòria de la vertadera humanitat, de l’home com a criatura
de Déu. Jesús acceptant definitivament la voluntat de Déu ens obre les portes
de la vida eterna. No és una acceptació passiva, no és lliura al que li vulguin
fer; és una acceptació positiva, voluntària, activa; Jesús va a l’encontre dels
qui el cerquen per matar-lo i això significa que l’esperança és més forta que
l’angoixa. És la lluita portada fins al límit amb confiança en la força del
projecte de Déu, en la força de la crida, de l’amor i del perdó. Jesús arriba a
la convicció de que la seva missió no és absurda, té un sentit, el gran sentit
de culminar la història de la salvació. Jesús prega encara a la creu, quan la
solitud total es mostra més crua que mai, en l’inici de la glorificació quan Jesús
se sent sol de nou, però confiat en el Pare, al qui confia el seu darrera alè
de vida. És l’anunciada salvació que arriba per a tots; pel lladre penedit que
penja a la creu vora Jesús, per Simó de Cirene que a desgrat s’ha carregat la
creu del Salvador; també arriba, tot i que no la reconeguin, pels qui han
bramat per la seva mort i pels qui l’ha consentit i els qui l’han decidit. Arriba
pels seus que han fugit esporuguits. Arriba sobretot per aquelles dones que
fidels l’han seguit fins al sepulcre i han vist com hi dipositaven el cos;
perquè Ell els ha de menester a tots.
Ara el sepulcre resta trist, silenciós, solitari, aquest
serà el lloc on de nou un àngel anunciarà la victòria de la vida sobre la mort.
Ara hi ha lloc pel temor, però aquest temor va seguit de la caritat que
sepultada amb Crist, és enterrada amb Crist, i ressuscitarà amb Crist[2]. Fem
camí vers la Pasqua compartint amb els germans el centre del misteri de la
salvació: la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre Salvador.