Diumenge de Pasqua: la resurrecció del Senyor
27 de març de 2016
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9
És el primer dia de la setmana, han posat fa tres
dies Jesús al sepulcre i una dona, quan encara és fosc, se n’hi en va. La llum
no s’ha fet encara; Maria Magdalena va al sepulcre, i entre la foscor veu la
pedra retirada de l’entrada, esvarada se’n va a trobar als apòstols. Cerca
Jesús en la tenebra i el cerca al sepulcre. No sap encara que la mort ha estat
vençuda per la vida. Ha vist un signe i n’ha tret una conclusió ràpida, han
pres el cos. Maria Magdalena ha descobert la resurrecció però encara no l’ha
entès, amb tot ella és el primer testimoni de la resurrecció i serà la primera
en veure’l. Ara però ja és missatgera del primer anunci de la resurrecció, és
ella qui ho anuncia primer que ningú.
Alertats per Maria Magdalena Pere i l’altre
deixeble, aquell a qui Jesús estimava tant, hi van corrents junts, els dos
veuen el mateix però sols l’altre deixeble veu i creu. Tots dos han sentit la
paraula de Jesús, han vist els seus miracles, han menjat i begut amb ell; però
sols un veu i veient creu. Pere entra al sepulcre i el mira amb detall, hi veu
el llençol aplanat i el mocador que li havien posat al cap encara al mateix lloc,
però el cos de Jesús no el veu. Havent descobert la resurrecció, Pere tampoc no
ho l’ha entès encara. L’altre deixeble primer ha vist, després ha entrat
i aleshores ha cregut. Fins llavors no havia entès que Jesús, tal com
anunciaven les escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts. Ha passat
de la realitat que se li fa present a una altra de més amagada, la de la fe,
una fe encara fosca perquè la fe no és una possessió estable, garantida; sinó
l’inici d’un camí vers el Senyor que cal aprofundir dia a dia, pas a pas. Davant
del sepulcre buit el deixeble estimat ja
apareix com el qui primer creu, és no sols qui anà amb Pere, arribà
primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per
damunt de tot qui «ho veié i cregué».
El sepulcre buit no parla per ell mateix, cal mirar-lo amb
els ulls de la fe; la resurrecció no és quelcom d’evident, és una certesa que
es rep com un do, un regal de Déu. Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble,
aquell a qui Jesús tant estimava, abans de creure en el ressuscitat passen pel
neguit de veure la tomba buida. Però un cop fan experiència de la resurrecció ja
no tornaran a ser els mateixos, la trobada amb Jesús glorificat, aquell qui
havia estat crucificat i ara viu, els transformarà de cap a peus. Els homes
podem destruir la vida, ho fem sovint, massa sovint; però davant la mort no
estem ni sols ni perduts. Déu és la vida, no és un Déu de morts sinó de vius[1]. La
darrera paraula no l’han tingut ni Pilat, ni els gran sacerdots, ni els brams
d’uns quants, l’ha tingut Déu. Creure en el ressuscitat és tenir aquella fe que
ens sosté per dins i ens fa més forts, creure en el ressuscitat és caminar vora
d’Ell, dia a dia, pas a pas.
Acostem-nos al sepulcre amb la promptitud de Maria
Magdalena, amb la meticulositat de Pere, amb la fe del deixeble estimat. El Senyor
ens farà el do de la fe. Si Jesús viu ja en tenim prou.