Dissabte I Setmana d’Advent
Sant Francesc Xavier
3 de desembre
de 2016
Is 30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6; Mt
9,35-10,1.6-8
«El camí és aquest,
segueix-lo». Israel ha emprés el camí de retorn de l’exili, un camí de
conversió que porta a la renovació de llur naturalesa, de la de tot el poble;
perquè Déu ha alliberat al seu poble i no pas individualitats. També Crist
vencent la mort i transfigurant la condició humana de tal manera que llur
naturalesa ha quedat transformada, ens mostra el camí. Un camí a fer com a
poble. Si al poble de Déu de l’Antic Testament s’hi pertanyia per raons genètiques;
al Poble de Déu, aquell qui acull la plenitud de la revelació, s’hi pertany en
virtut de la promesa rebuda en la fe i segellada pel baptisme. El camí vers el Regne
de Déu, revelat en Jesucrist, ha de ser predicat i anunciat, amb gratuïtat i
acomplint la missió encarregada pel Senyor; com Ell feu. Jesús viu atent a les
necessitats dels qui es creuen amb ell pels camins, mira a les multituds i mira
a les persones i d’ambdós sent compassió. La seva no és una misericòrdia
passatgera; és la manera com Ell mira a la comunitat i a les persones; és la
seva manera misericordiosa, d’acomplir el servei que li ha estat encomanat, el
de predicar el Regne. Fruit de la misericòrdia i del servei, tria dotze dels
seus deixebles per donar-los autoritat, però no per emprar-la per seguir llur
pròpia voluntat sinó per fer el bé, expulsant esperits malignes i guarint de
tota malaltia. Aquesta és la font de l’autoritat en l’Església, la misericòrdia
de Jesús, la mirada compassiva de Jesús; un servei que s’ha d’exercir de franc
com de franc Jesús ens ha donat l’Església. Podem córrer el risc de creure que
acomplint determinades pràctiques, ajustant el nostre comportament a unes
normes vivim la nostra fe en plenitud. Poden ser efectivament mitjans pel
vertader fi; però la nostra tasca és manifestar el Regne, treballar
gratuïtament per infondre una nova vida. Guarint malalts, és a dir
alliberant-nos del dolor i de l’angoixa de la duresa de la vida diària.
Ressuscitant morts, despertant de nou l’amor a la vida, la confiança en Déu, la
voluntat de lluitar. Purificant leprosos, purificant la nostra societat de la
mentida, de la hipocresia i del convencionalisme; cercant de viure amb veritat,
senzillesa i honradesa. Traient dimonis, alliberant-nos de les banalitats que
ens esclavitzen i perverteixen. En definitiva alliberant a l’home perquè allí
on hi ha llibertat hi ha Déu. Crist ens crida a un camí de conversió, a
nosaltres ens crida a caminar en comunitat i ens crida a una missió concreta, a
cadascun ens confia una tasca a fer. Segur que no estem pas mai preparats per a
desenvolupar-la, que per la nostra migradesa de recursos, allò que se’ns
encomana se’ns fa feixuc i difícil. Sols la confiança en Déu, en la seva
infinita misericòrdia i en la condescendència dels germans ens pot fer superar
l’angoixa i el neguit. Per això és tant important el paper de la comunitat. Tots estem junts en un
mateix vaixell que ens ha de dur al port de la vida etern. Això ho podem
aconseguir, ens diu sant Benet, avançant-nos
a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les
nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als
altres; no cercant allò que ens sembli útil a nosaltres sinó allò que ho sigui
per a tots; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor. Seguint exemples com el
de sant Francesc Xavier, perquè no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui
tots junts a la vida eterna.