Nadal del Senyor
Missa del dia
25 de desembre de 2016
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
La història de la salvació té en la Paraula
l’origen, l’acció present i el final. Tot allò creat està en íntima relació amb
la Paraula, perquè la creació és en si mateixa un acte de revelació de Déu i tota
la creació porta el segell de la Paraula de Déu, perquè el Pare és creador i
crea per mitjà de la Paraula. Per la Paraula el Senyor ha estès als ulls de
tots els pobles el seu braç sant i d’un cap a l’altre de la terra en veure la
Paraula feta carn es veu la salvació del nostre Déu.
En diverses ocasions i de moltes maneres la
Paraula havia parlat als homes. Avui la Paraula fent-se carn, ens parla en la
persona del Fill, perquè Ell és resplendor de la gloria de Déu i empremta del
seu mateix ésser i és seu el poder, pel qual la Paraula sosté tot l’univers. La
Paraula és vida i és llum, aquella llum que la foscor ja no pot apagar. Avui
hem contemplat la seva glòria, la que li pertoca com a Fill únic del Pare que
l’ha omplert de gràcia i de veritat.
Avui Déu ens ha mostrat el seu rostre en la
persona del Fill fet home, nosaltres que havíem perdut la semblança amb Déu,
ara tenim l’oportunitat de recuperar-la perquè Déu ens ha estimat tant que ens
ha donat al seu Fill únic que fent-se home, prenent la nostra imatge, ens fa
fills del Pare, de nou imatge de Déu. Admirable intercanvi, diu Sant Agustí, pel
qual Ell es fa carn i nosaltres esperit (Cf. Sermó 121). A Déu certament ningú
no l’ha vist mai, però donant-nos al Fill, fent-se la Paraula carn, podem dir
com Jacob «He vist Déu cara
a cara i n'he sortit
amb vida.»
(Gn 32,31) perquè avui «El Senyor, el nostre Déu,
ens ha fet veure la seva glòria i la seva
grandesa, (...) Avui hem vist que l'home pot continuar amb vida després que Déu li ha parlat.» (Dt 5,24). La Paraula ha vingut pobre i humil, en
una menjadora, sense haver trobat aixopluc enlloc perquè tot i haver vingut a
casa seva, els seus no l’han acollit. Saludada per uns simples pastors i
anunciada pels àngels,, la Paraula s’ha fet present en el món, un món que li
deu l’existència i que no l’ha reconegut.
Avui Déu se’ns
revela per mitjà del Fill, avui tenim la salvació més a prop per que la Paraula
ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle i ens ha mostrat la seva gloria.
En el pròleg del quart Evangeli fent una mirada enrere, un recorregut pels
moments claus de la història de la salvació, la plenitud es fa present per a
tothom i des de sempre. La revelació és el mateix Jesús, el qui és la Paraula
s’ha atansat als homes de manera propera i definitiva, continua apropant-se i il·luminat
el món; allunyant-lo permanentment de la tenebra. La Paraula, el temps de la
qual resta fora del nostre temps perquè ja existia al principi, i l’espai de la
qual era Déu; té ara també per lloc la nostra humanitat. Vertaderament Jesús és
el Fill que resta sempre a la casa del Pare, aquell qui ens diu «jo
estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que jo us dic, no les dic
pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo
estic en el Pare i el Pare està en mi.» (Jn 14,10-11). Estant en el Pare, Jesús és el qui
ha vingut a revelar-nos l’amor de Déu a tots els homes, el seu àmbit segueix
essent Déu i alhora «aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres
de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret», com li diu
Felip a Natanael (Jn 1,45), un home com nosaltres. Perquè per nosaltres la
Paraula s’ha fet carn, per nosaltres aquell qui és el Fill de Déu s’ha fet home
per tal de que tots els fills d’home siguem fets fills de Déu. Prenent de
nosaltres els nostres mals ens ha donat els seus béns. «Al venir a nosaltres no
deixà al Pare. Se’n anà d’entre nosaltres i no ens abandonà; a nosaltres
tornarà i a Ell no el deixarà.» (Sant Agustí Sermó 121)
Avui la Paraula, que està al costat de Déu, la
Paraula que és Déu, el Creador del món, per mitjà de la qual van ser creades
totes les coses que ha acompanyat i acompanya als homes en la història amb la
seva llum es fa un entre nosaltres, planta entre nosaltres el seu tabernacle,
es fa un com nosaltres. Nascut de Maria Verge, es fa veritablement home, en tot
semblant a nosaltres excepte en el pecat (GS, 22).
Avui admirem la grandesa d’aquest misteri,
deixant-nos embolicar per la meravella d'aquest esdeveniment: Déu, el veritable
Déu, Creador de tot, entra en el temps i l’espai de l'home, per donar-nos la
seva mateixa vida. No ho fa amb l'esplendor d'un sobirà, que sotmet l’univers amb
el seu poder el món, sinó amb la humilitat, la tendresa i la fragilitat d'un
nen; perquè participem així de la divinitat d’aquell qui es digna a compartir
la nostra condició humana.