Dijous I setmana d’Advent
Difunts Germandat
Monestir de Valldonzella 1 de desembre de 2016
Is 26,1-6, Salm 117,1 i 8-9.19-21.25-27a, Mt 7,21.24-27
L’Advent és el temps
de l’esperança, cada any recordem la vinguda del Fill de Déu fet home, nascut
com un infant, per tal de portar a terme la redempció de la humanitat. Déu ha
vingut als homes perquè ens estima i vol el millor per nosaltres. Ho vol en
tant que humanitat, que col·lectivitat; però també ho vol per cadascun de
nosaltres. Per això hi ha també una vinguda particular que pels qui confiem en
Ell és sempre motiu d’esperança, esperança de que ens guardarà en pau. La fe és
confiança, no pas una confiança cega, sinó una confiança volguda i desitjada.
Creiem que Déu és la roca eterna, que ens ha enviat al seu Fill per fer-nos
partícips de la resurrecció, Ell que va compartir la nostra mort. Hi ha una cosa certa i és que el Senyor
vindrà a la fi dels temps, n’hi ha una altra de ben incerta i és el quan
vindrà; també per a tots nosaltres hi ha la certesa de la vinguda personal. No
hi ha res més cert que la mort, i amb tot tampoc no hi ha res més incert que la
seva hora. Per poder vèncer aquesta incertesa ens cal confiar en el Senyor,
edificar aquesta confiança sobre la roca de la nostra fe. Com ens diu el Salm
més val emparar-se en Senyor que posar confiança en els homes, en les coses
caduques, insegures, incertes. Si edifiquem la nostra confiança sobre la roca
de la fe podrem aguantar els embats de les onades dels egoismes, dels
materialismes i de tot allò que és fugisser i sols té una projecció terrenal.
Avui, ara i aquí fem una professió de fe, un acte de confiança en el Senyor.
Sabem que els nostres germans que ens han deixat han mort a aquesta vida però confiem
esperançats en que el Senyor els ha ofert una vida que no acaba, on no hi ha ni
sofriment, ni plors, ni angoixes; on tot és pau i felicitat perquè el Senyor és
allí enmig d’ells. Certament no ens podem ni imaginar com pot esser tot això,
sols sabem que Crist ens ha obert les portes de la vida eterna, ens ha ofert el
títol de fills de Déu i fent-ho ens ha fet germans seus i fills del Pare. Un
Pare que és per damunt de tot amor i un germà que es va lliurar fins a l’extrem
per l’amor. Els nostres germans que avui enyorem, els encomanem
esperançats al Senyor. No els recordem
sols com un acte de nostàlgia, sinó que és un acte de fe, un acte d’esperança.
Si Crist es va fer home i va vèncer la mort fou per compartir la seva
resurrecció amb tots els seus germans, amb nosaltres. L’home quan mort deixa
una família endarrere, trista i enyoradissa de la seva presència; però la
nostra fe, fonamentada sobrer la roca de Crist, ens diu que pregant estem en
comunió amb ells. Demanem al Senyor que els hagi agregat a la família celestial i que per a ells l’advent de
l’esperança hagi tingut ja un Nadal, un naixement a la vertadera vida que és
fruit de la resurrecció. Preguem pels nostres germans, encomanem-los a Déu però
no amb tristesa sinó amb fe, confiança i esperança. El Senyor ja ha vingut a
ells, l’amor hi ha entrat per fer-hi estada.