La Immaculada concepció de
la Verge Maria
8 de desembre de 2016
Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38
En entrar l’àngel a casa seva a Natzaret, Déu
va concedir el seu favor a aquella noieta. Ella ha estat elegida, ha rebut ja
la seva part en l’herència, ha estat destinada pel designi d’aquell qui tot ho
du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Ella ha estat «preservada immune de tota taca de culpa
original, en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i
privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del
gènere humà.» (Ineffabilis
Deus Pius IX, 8 desembre 1854). Aquesta noia ha deixat de banda la por i ha
posat en Déu tota la seva esperança. Com pot ser això, si ella no té marit? La noia és forta en el propòsit, temprada en
el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió (Sant Bernat).
Déu actua per mitjà de l’Esperit, per a Déu
no hi ha res impossible. Una noia verge infantarà un fill, ha estat destinada
per a dur a terme aquesta tasca des del principi dels temps, forma part del pla
de salvació dissenyat per Déu Abans de néixer, Déu l’ha escollida i l’ha
preparada per fer-hi estada quan sigui l’hora i ara l’àngel li diu que ha
arribat l’hora. Concebuda sense el pecat de la humanitat, esdevé el tabernacle
que conté la nova aliança. Aquesta noia és la dona de la fe, de la confiança,
de l’esperança. Una dona hebrea que esdevé com el seu poble una dona atenta a
l’escolta de la Paraula de Déu. Una noia verge que esdevé el lloc on Déu
habitarà, sense perdre res de la seva humanitat. Una noia escollida per Déu per
iniciar la part fonamental del camí de la salvació. Una dona irrepetible,
singular, que sense deixar de ser una dona determinada esdevé la dona
universal, porta de la salvació.
Ella coneix la triple dimensió de verge,
esposa i mare; sense perdre’n cap d’elles perquè essent verge concep i infanta
un fill, essent mare és filla del seu fill, essent esposa engendra per obra de
l’Esperit Sant. L’anunci de l’àngel és l’anticipació de la Pasqua, una teofania
trinitària on s’engendra al Fill, per obra de l’Esperit Sant i per voluntat del
Pare. L’àngel defineix aquesta noia com la plena de gràcia, és la salutació del
Pare que li arriba per boca de l’àngel, una salutació d’un Déu que la noia,
fervent creient, coneix bé. Però la voluntat que Déu vol realitzar en ella i
per mitjà d’ella l’atordeix, no veu com el Fill de Déu pugui fer estada en les
seves entranyes i ella, humil serventa, pugui esdevenir la mare de Déu. La
resposta de l’àngel és l’acció de l’Esperit, que farà d’ella la mare del fill
etern; la noia visitada per l’àngel esdevé així santuari de la Trinitat. Ella
està davant del Pare com a verge amb generosa receptivitat per acollir aquell
qui és amor. Esdevé mare del Verb fet carn, mare d’aquell qui és la font de
l’amor, el Fill de Déu fet home. Una noia que és l’arca de l’aliança nupcial
entre Déu i els homes, allí on l’etern s’uneix a la història i la canvia amb la
seva radical novetat; tot per obra de l’Esperit Sant. La dona, aquesta noia,
ens ha ofert el fruit de la salvació i esdevé mare de tots els redimits. El
Senyor ha fet obres prodigioses en ella i per ella tots els pobles de la terra
podran contemplar la salvació que anirà d’un cap a l’altre de la terra.
I el nom de la noia era Maria, aquella a qui
nosaltres creiem exempta de tota màcula per un privilegi únic, preparada així per
a ser una mansió digna del Fill de Déu. Maria és la porta de la salvació perquè
el Salvador fa estada en ella i d’ella neix. Maria la mare, la companya callada
al llarg de la vida de Jesús que va guardant allò que viu en el seu cor i ho
medita. Fins al calvari arribarà la mare i després del immens dolor serà una
mare joiosa que sap que el seu fill ha complert allò que el Pare li havia
encomana’t, el Fill ha mort i amb la seva mort ens ha donat la vida; ha
ressuscitat i ressuscitant ha vençut la nostra mort.
A Natzaret Maria entra en l’escena de la
història, sempre a l’escolta i ens ensenya així que el primer pas de la nostra
relació amb Déu és escoltar-lo i meditar el que ens diu. En el silenci de
Natzaret Maria escolta a l’àngel i accepta responsablement el riscos de la fe i
perd la por. En el silenci tranquil que embolcalla la nit a Betlem la Paraula
es farà home. Maria des del silenci prepara un lloc per a Jesús en la nostra
història; acceptant allò que l’àngel li anuncia inicia una relació amb el Fill
de Déu fet home i queda lligada per sempre a la història de la salvació com a
mare, esposa i verge. Ella ha estat escollida per Déu des de la seva concepció.
Quan l’àngel entrà a casa de Maria tot estava per decidir, quan l’àngel es
retirà d’allí la salvació de la humanitat estava embastada. Maria s’aixeca per
ajudar-nos, corre a salvar-nos, ens obre la porta de l’esperança. S’aixeca per
la fe, corre per la devoció i obre pel consentiment (Cf. Sant Bernat Homilia 4, 8-9: Opera Omnia, Edició Cistercenca, 4).