Diumenge V de Quaresma
2 d’abril de 2017
Parròquia de Sant Miquel l’Espluga de Francolí
Centenari naixement Mossèn Ramon Muntanyola
Ez 37,12-14; Salm Ez 37,12-14; Rm 8,8-11;
Jo 11,1-45
Llàtzer
s’ha adormit, l’amic del Senyor, aquell a qui Ell estima, germà de Marta i
Maria ha mort però la seva no és una mort irreversible, sinó per a donar glòria
a Déu, una mort en profit de la fe dels deixebles. Jesús no té presa per anar a
Bet-Hània perquè sap del cert que la mort de Llàtzer no és res més que un són
en espera de la seva resurrecció. La mort és el centre del relat, la mort
humana, fins i tot els deixebles ara semblen disposats a acompanyar a Jesús i
morir amb Ell, de fet no han entès massa bé quina és la raó d’aquesta mort
davant la qual Jesús es commou profundament i es contorba quan se li neguen els
ulls davant la mort de l’amic.
Ell
que és la resurrecció i la vida, Ell el Fill de Déu, la claror del dia, el
Messies; es commou, com a home i com a Déu, davant la mort d’aquell malalt que
es deia Llàtzer. No hauria pogut fer, com li duen Marta i Maria, que Llàtzer no
morís? No hauria pogut anar-hi abans i així Llàtzer no hauria mort?, com diuen
els jueus. Els plans de Déu no són els plans de l’home. Jesús, l’home,
comparteix el dolor dels qui ploren la mort dels essers estimats però Ell és
també el Fill de Déu, el qui ha vingut a obrir els nostres sepulcres apartar-ne
les lloses per fer sortir als morts, per infondre’ns l’Esperit i fer-nos recobrar
la vida; si Crist està en nosaltres la mort del nostre cos serà sols el pas
vers la vida en Esperit i veritat. Escrivia Mossèn Ramon Muntanyola:
Si
avui la terra és petita
per
contenir tanta llum,
cada
cor que ressuscita
reté
la joia infinita
de
vessar tot el perfum.
La
resurrecció de Llàtzer és encara incompleta; Jesús que comparteix el dolor dels
homes, el dolor d’aquelles germanes un xic dolgudes perquè el Mestre no era
allà per evitar-los aquest tràfec, ha fet reviure Llàtzer. Aquest s’havia adormit
en el son de la mort i Crist, després de pregar al Pare, l’ha fet llevar en
cridar-lo “vine a fora”; Llàtzer torna a la vida mortal per poder tornar a
morir i així poder ressuscitar en esperit i en veritat. Surt del sepulcre
lligat de mans i peus i amb la cara coberta per un mocador perquè torna a una
vida encara mortal marcada pel pecat que ens lliga. Jesús mana alliberar-lo
perquè camini com a primícia de l’alliberament dels nostres pecats.
D’aquí
a poc Jesús compartirà la mort dels homes, tres dies restarà al sepulcre per
ressuscitar amb un cos gloriós, sense lligams; la seva de mortalla restarà ben
plegada al sepulcre perquè Ell que nasqué en tot igual a nosaltres llevat del
pecat, no té lligams que el limitin, la seva serà una resurrecció plena per a
compartir amb nosaltres. Serà després de que una gran multitud de jueus quan
sàpiguen que ha tornat a Bet-Hània vagin a veure’l no solament a ell, sinó
també a Llàtzer, que Jesús ha ressuscitat d'entre els morts i llavors els grans
sacerdots decideixin de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus
creuran en Jesús, com molts dels qui ara han anat a casa de Maria i han vist el
que Jesús ha fet. Els cecs hi veuen, els coixos caminen i els morts
ressusciten.
Des del començament, Jesús
fa una lectura del fet en relació amb la seva pròpia identitat i missió i amb
la resurrecció i glorificació que l’espera aviat. El moment de l'oració
explícita de Jesús al Pare davant la tomba té un doble registre, el de
l'amistat amb Llàtzer i el de la relació filial amb Déu, en la seva humanitat
plora l’amic i en la seva divinitat prega al Pare i el fa sortir de la tomba.
Jesús no va obviar ni tan sols per un instant l'oració de petició per la vida
de Llàtzer, sinó que amb aquesta oració va reforçar el vincle amb l'amic i, al
mateix temps, va confirmar la seva decisió de romandre en comunió amb la
voluntat del Pare, amb el seu pla d'amor i salvació, del qual la malaltia i la
mort de Llàtzer en formen part; perquè aquesta resurrecció és tant sols un tast
de la vertadera resurrecció, la de Crist. Ell és qui és vertaderament la
resurrecció i la vida, si creiem en Ell encara que morim viurem i no morirem mai més. Ho creiem això?
Mossèn Ramon Muntanyola ho
cregué, ho predicà, i ho escriví:
Aquesta
és la meva fe,
una
fe senzilla i clara:
Jo crec que el Noi de la Mare,
Jo crec que el Noi de la Mare,
l’humil
servent de Jahvé,
és
la Paraula del Pare
transmesa
a la Humanitat,
el
Verb fet carn i Ferida
per
on esbotza la Vida,
la
Joia i la Llibertat.
La vida d’aquest espluguí
exemplar, d’aquest home d’Església profundament arrelat al seu país i amant de
la seva llengua i de les seves tradicions no es pot entendre sense la seva fe,
sense el centre de la seva vida que és Crist. Al llarg de la seva història hi
poden reconèixer els camins de la providència. Avui que encetem l’any en que
recordarem el centenari del seu naixement, d’aquest espluguí ministre de
reconciliació i biògraf del cardenal de la pau, Francesc d’Assís Vidal i
Barraquer; podem recordar les paraules d’Eufemià Fort, que el definí com un sacerdot de casa nostra,
actual, fidel a la terra i a l’Evangeli.