Assumpció de la Mare de Déu
15 d'agost 2017
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm responsorial 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a ;Lc 1,39-56
«Feliç tu que has cregut». Maria és el model de la
fe; com a Mare de Déu establí una relació d’estreta unió amb el seu Fill, el
nostre Salvador, conformant a Ell llur vida. Ella el concebé, les seves
entranyes el van dur, el donà a llum, el tingué en braços, els seus pits el van
criar i compartí la seva vida amb Ell, del pessebre a la creu; fins que finida
la seva estada terrena i ressuscitat d’entre els morts se’n pujà al cel. La
nova Eva acabada també la seva vida terrenal fou segons la nostra fe,
preservada immune de la corrupció del sepulcre; significant així llur ja plena
participació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, participant en
cos i ànima de la gloria suprema. «La Inmaculada Mare de Déu, la sempre Verge
Maria, acomplert el curs de la seva vida terrenal, fou assumpta en cos i ànima
a la gloria celestial.» Així ho proclamà el dia 1 de novembre de 1950, el Papa Pius
XII declarant el dogma l’assumpció de la Mare de Déu. Aquesta era ja coneguda
per la tradició, afirmada pels Pares de l'Església i pel culte tributat a la Verge
Mare. Un dogma que apareix com un acte de lloança i d'exaltació i proclamat
«per a honor del Fill, per a glorificació de la Mare i per a alegria de tota
l'Església».
María ho anuncià ja profèticament: «Des d'ara totes
la generacions em diran benaurada, perquè el totpoderós obra en mi meravelles»
(Lc 1, 48). Una profecia per a tota l'Església que indica que la lloança a la
Mare de Déu, íntimament unida a Crist el seu Fill, pertany a tota l'Església;
de la mateixa manera que ella pertanyé a la comunitat apostòlica. En la
glorificació de María hi ha l’anunci del pla de Déu, que esdevé deure i
compromís per a la comunitat cristiana, perquè «l'amor que té als qui
creuen en ell s'estén de generació en generació» (Lc 1, 50). Avui l’Església
ens convida a lloar a Déu tot contemplant la grandesa de la seva Mare, perquè
és en el rostre dels seus on coneixem qui és Déu; i seu és tot aquell qui fa la voluntat del Pare del
cel, aquest és el seu germà, la seva germana, la seva mare (Cf. Mt 12,50).
Maria, la mare, va viure amb fidelitat exemplar i
va custodiar en el més íntim del seu cor les paraules de Déu al seu poble, les
promeses fetes ja a Abraham, a Isaac i a Jacob; convertint-les en el nucli de
la seva pregària, en allò que servava en el seu cor i ho meditava. En ella Déu «Ha
protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s'ha
recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre» (Lc
1, 54-55).
La Paraula de Déu es va convertir en llum pel seu
camí; la va escoltar i la va acollir, tot portant en el seu si al Verb de Déu
fet carn. És la presència real i humana de Déu en la història. María, tot
esperant el naixement del seu Fill, és l'Arca santa que porta en el seu si la
presència de Déu, una presència que és font de consol i de plena alegria per a
tota la humanitat. Per això l’encara no nat Joan Baptista dansa i salta ple
d’entusiasme en el si d'Elisabet, com David dansà davant de l'Arca que entrava
a Jerusalem. I mentre «la seva ànima magnifica el Senyor, el seu esperit
celebra Déu que la salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.»
(Cf. Lc 1, 46-47); Maria
acull en el seu ventre aquell qui ressuscitant d’entre els morts esdevingué el
primer dels qui han mort; l’home pel que vingué la resurrecció dels morts;
aquell qui ha de posar el Regne en mans del Pare; el qui ha de regnar fins que
Déu haurà sotmès el darrer enemic, la mort; aquell qui ho té tot sota els seus
peus.
L’assumpció de la Mare de Déu dona ple sentit a la
vida de l’home, perquè María, unint-se a Déu, unida a Ell, no s'allunya pas de la
nostra humanitat; qui va a Déu, qui s'hi acosta, ens fa a Déu més proper a tots
nosaltres. María, unida a Déu, participant de la presència de Déu, ens fa a Déu
més proper. Si sant Gregori Magne escriu que el cor de sant Benet es va fer tan
gran que tota la creació podia entrar en ell; quan més Maria unida totalment al
seu Fill, té un cor tan gran que tota la creació pot entrar-hi. María fa
realitat la proximitat de Déu, ens escolta, ens ajuda, intercedeix per
nosaltres davant del Fill.
Perquè en Déu hi ha espai per a l'home, Déu està al
nostre costat, i María, unida a Déu, estant tant prop d’Ell ens és model
d’esperança certa i consol del poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a
l'home; també en l'home hi d’haver espai per a Déu. N’hi havia en María, la
dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota el seus peus i duia al cap una
corona de dotze estrelles. L'Arca santa que portà en el seu ventre Déu fet carn.
També en nosaltres hi ha d’haver espai per a Déu i aquest s’hi pot fer present,
s’hi pot realitzar, si diem com Maria, fiat, si consentim per la fe. Amb la fe
obrim les portes del nostre ésser perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu
pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Com María es va obrir a Déu,
tot dient: «Heus aquí l'esclava del Senyor, faci's en mi segons la teva
Paraula». Obrint-se a Déu no perdé res, ans el contrari, llur vida es feu rica,
gran i plena. En Maria la fe, l'esperança i l'amor s’hi combinaren. Sols en
presència de Déu hi ha esperança. María havent fet ja camí vers la gloria ens
és model; model d’alegria, model d’esperança.