diumenge, 3 de desembre del 2017

Diumenge I d’Advent any B

Diumenge I d’Advent any B
3 de desembre de 2017
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7, Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19, 1C 1,3-9 i Mc 13,33-37

No saben si el Senyor vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Vindrà a l’hora menys pensada. Sabem que el Senyor ha de tornar, ho va anunciar Ell mateix, ho recitem en la nostra professió de fe, en el Credo que resumeix la nostra fe quan diem “tornarà a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi”. Sabem també que quan vingui serà el temps decisiu. Però no tenim cap idea ni de quan ni de com serà això. El cristià esdevé així l’home i la dona sempre en espera, sempre alerta, sempre vetllant. 

Déu salva, Déu estima, Déu està en els qui esperen en Ell, perquè és el nostre pare, el terrissaire que ens ha modelat, que ens ha fet amb les seves pròpies mans; com ens diu el profeta Isaïes. Quan giri des del cel els seus ulls i vingui a visitar aquesta vinya que, plantada per la seva mà, ha fet Ell mateix robusta i forta, i que som nosaltres, com ens diu el salmista; serem renovats, salvats, el veurem cara a cara i la claror de la seva mirada resplendirà davant nostre. La nostra ha de ser una vetlla, amb la torxa encesa i oli suficient com les verges assenyades de l’Evangeli de sant Mateu; vivint tot esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor, que ens mantindrà ferms fins a la fi, com ens diu l’apòstol, perquè puguem ser trobats irreprensibles el dia decisiu.

L’Evangeli ens repeteix aquest crit “vetlleu”, una crida a viure sense que ens arrossegui la insensatesa que ens envolta i tempta, mantenint desperta la nostra fe, sense deixar que s’apagui en nosaltres la brasa de la bondat del Senyor. Una vetlla que ens convida a cercar el sentit últim de la vida. En el nostre món hi ha una crisi d’esperança, són moltes les il·lusions perdudes, les esperances defraudades, els sofriments i les angoixes; tots les tenim ben presents. Déu és la vertadera i única esperança, aquell a qui molts han oblidat, a qui molts han abandonat,  al qui també nosaltres potser tal volta deixem a vegades de banda, en un segon o tercer terme, enterbolint la seva imatge, la que portem dins nostre com a fills de Déu, afeixugats per la nostra maldestra humanitat. Sols Ell ens pot donar, ens pot tornar l’esperança. L'esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, al rostre que Jesús, el Fill unigènit, que se’ns va revelar amb la seva encarnació, la seva vida terrena, la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció. Si ens manca Déu, l'esperança perd tot sentit; tot perd sentit. És com si ens manqués la dimensió de profunditat i totes les coses s'enfosquissin, s’empetitissin, privades del seu valor simbòlic; com si no es diferenciessin de la mera materialitat caduca que ens envolta.
 
Cada home està cridat a esperar corresponent al que Déu espera d'ell. L'esperança està indeleblement escrita en el cor de l'home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. En la vida, l'home està constantment a l'espera. Quan som nens volem créixer; quan som adults cerquem la realització i l'èxit; quan som d'edat avançada aspirem al merescut descans. Però arriba el moment en què descobrim que hem esperat en va, si fora de tot això, no ens queda res més per esperar. L'esperança marca el camí de la humanitat, però per als cristians està animada per una certesa: el Senyor està present al llarg de la nostra vida, ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes, quan arribi el temps decisiu. Un dia, no llunyà, tot trobarà el seu acompliment en el regne de Déu, regne de justícia i de pau. 

Si el nostre temps no s’omple d'un present carregat de sentit, l'espera pot resultar insuportable; si esperem alguna cosa, però l’esperem amb les mans buides, cada instant que passi semblarà exageradament llarg, i l'espera es transformarà en quelcom de feixuc, si el futur esdevé sols incertesa i finitud. Quan el temps està carregat de sentit, i a cada instant percebem quelcom de positiu i esperançador, llavors la joia de l'espera omple de sentit també el present; el sentit i la joia és Crist a qui en aquest temps d’advent esperem. 

Visquem intensament el present, on ja tastem els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança. D'aquesta manera, vivint així l’advent, tindrem ocasió de despertar de nou en nosaltres l’esperança, tornant al cor de la nostra fe, que és el misteri de Crist, el Messies esperat i desitjat durant moltes generacions i que va néixer en la pobresa de Betlem per, esdevenint un com nosaltres, per fer-nos fills de Déu.