Nadal del Senyor
Missa vespertina de la vigília
24 de desembre de 2018
Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la
infermeria
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25
Avui ha aparegut com un raig de llum el bé, un bé
que serà vist per pobles i per reis. Jesús havia de néixer del llinatge de
David, tal com ho havien anunciat els profetes; és segons l’ascendència de
Josep, fill d’Abraham, el patriarca, i de David, el gran rei. Tres grups de
catorze generacions per mostrar-nos que tota la història de la salvació arriba
avui a la seva plenitud i des de sempre ha tingut la vista posada en aquest rei
que avui neix, el regnat del qual durarà ja per sempre.
Dues figures marquen
aquesta genealogia. Abraham amb qui començà la història de la salvació, el qui fou
el pelegrí cap a la terra promesa, aquell que esperava aquella ciutat ben
fonamentada que té a Déu mateix com arquitecte i constructor (Cf. He 11,10),
aquell a qui el Déu d'aquest poble d'Israel elegí. I David el rei a qui s’havia
promès un regne etern, aquell que fou un home com el desitjava el cor
del Senyor i que havia de dur a terme tot el que Déu es proposava.
Jesús assumeix així la història de la humanitat, el Fill de Déu, engendrat per
obra de l’Esperit Sant en el sí de la Verge Maria, comparteix el llinatge humà;
tot i no provenir de cap home. Ell essent encarnat, que no pas creat; vol
fer-se home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat.
Els seus convilatans s’estranyaran
i diran: «No és el fill del fuster? La seva mare, no és aquella que es
diu Maria? Els seus germans, no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les
seves germanes, no viuen totes entre nosaltres? D'on li ve, tot això?» (Mt 13,55-56). Li
ve de que el llinatge iniciat en Abraham i finalitzat en Jesús incorporà una transcendental
novetat. Josep és l'espòs de Maria, i és d’ella de la qual nasqué Jesús,
anomenat el Messies concebut per obra de l'Esperit Sant.
Fixem-nos en Josep,
ell és l’home bo, aquell, qui vencent la por acull a Maria, la pren a casa seva
com a esposa; i junts esperen el fill que ha de néixer sense haver tingut
relacions matrimonials i al qui posaran el nom de Jesús. Josep viu a la llum
del misteri de l'encarnació; no tant sols vivint-lo en la proximitat física, donant
aixopluc a la mare i al fill, sinó acollint-lo en el seu cor. En ell no hi ha distinció
entre fe i acció; ell creu i fa. La seva fe s’orienta de manera decisiva a l’acció
i és actuant, assumint les seves pròpies responsabilitats, com col·labora amb el
pla de Déu, perquè Déu tingui la llibertat de dur a terme la seva obra, sense
obstacles. Josep és l’home just per antonomàsia, perquè la seva vida s’ajusta,
s’acomoda a la voluntat de Déu.
Confiar-se a Déu no vol dir pas veure-ho i
tenir-ho tot clar segons els nostres criteris, no significa imposar la nostra
voluntat per implementar el que hem projectat per a nosaltres mateixos i per la
nostra vida; vol dir confiar-se a Déu, refiar-se de Déu, buidar-nos del nostre
egoisme, dels nostres propis volers, acceptant de restar en mans de Déu, l’únic
just; conformant-nos a la seva voluntat,
deixant que Déu actuï en nosaltres i obrint-nos a la seva gràcia. Despertant-nos
també nosaltres per acomplir la voluntat del Senyor. Com ho feu Josep.