Presentació
del llibre
La
força de la vocació. La vida consagrada avui.
Una
conversa de Fernando Prado amb el Papa Francesc.
Llibreria
Claret dilluns 17 de desembre de 2018.
Fernando Prado entrevista a
un home gegant i senzill al mateix temps, un home de Déu entusiasta i realista
alhora, un consagrat que viu feliç seguint Jesús d’aquesta manera, servint a
l’Església i als germans. Un home convençut de que les seves paraules poden fer
més bé que no pas el seu silenci i que per això assumeix, corre el risc
d’obrir-se a la confiança. El Papa Francesc és un consagrat, algú que ha viscut
molts anys la vida consagrada en primera persona, com a novici, com a formador,
com a provincial i això es nota, la vida consagrada és la seva vida. Com a
consagrat visqué el Concili Vaticà II i la seva aplicació.
Durant aquesta aplicació els
ordes i les congregacions assumiren el repte de caminar sortint al pas de les
noves urgències: la globalització, la interculturalitat, la inculturació, la
formació vista des d’una nova, més rica i més humana perspectiva, la missió i
la reestructuració. Com en tot camí s’ha encertat en algunes coses i s’ha errat
en d’altres. S’ha avançat i a vegades davant les pors als canvis s’ha fet marxa
enrere i s’han tancat files. Al Papa Francesc li desagraden abans que res les
normes rígides, això es nota en les seves respostes amables, planeres i
fraternes. Com tota persona la seva personalitat és complexa i polièdrica però
sempre creïble i autèntica. Aquest pare savi, aquest germà i company de camí,
com el defineix Fernando Prado, no s’està de dir el que pensa i per això mateix
a vegades ens sorprèn.
Pel Papa Francesc les
persones consagrades no han de fer soroll però s’ha han de deixar la pell,
moguts per la força de la seva vocació. Si ens guiem tant sols per criteris
humans mai no podrem arribar a copsar i a explicar una vocació religiosa o
sacerdotal. Sols s’explica per viure la crida de Jesús enamorat, sols s’explica
com una història d’amor, que com totes les històries d’amor té un punt
d’irracional, sempre amb una part difícil o impossible d’explicar. És la
santedat “de la porta del costat” de la que el Papa Francesc parla ja a
l’Exhortació Apostòlica Gaudete et
exultate.
L’aplicació
del Concili Vaticà II.
El Concili Vaticà II va
demanar a la vida consagrada una renovació arrelada, interpretar els signes
dels temps essent fidel a les primeres arrels, a les fundacionals dels ordes i
congregacions. Fou un camí, diu el Papa, lent, fecund però també desordenat.
Certament calia un major diàleg amb el món i obrir portes; però hi va haver de
tot, ritmes ben diversos amb exageracions, resistències, problemes per excés o
per defecte i tanmateix qui “es va fer l’orni” amb expressió del mateix Papa.
Els problemes van raure, ja ho diu el Papa també a la Gaudete et exultate, quan es va recórrer a la ideologia perquè la
vida consagrada, la vida de l’Església no pot ser reduïda a la ideologia. No
pot ser massa teòrica, caure en el gnosticisme o ser en una imitació dels antics
essenis, per citar dos exemples als que recorre Francesc. La font de la vida
consagrada és l’amor; aleshores recórrer a la rigidesa d’una observança
superficial no ajuda a la vertadera vocació. Cal evitar les “vergonyes” de les
que li parlava una monja a Francesc, les inútils humiliacions d’haver de
demanar les coses per escrit per simples que fossin. Pot semblar la rigidesa una
seguretat, però és falsa seguretat perquè no ajuda a l’equilibri, que no ha de
ser “equilibrista”, diu Francesc, sinó que es va aconseguint caminant per
criteris evangèlics i de diàleg amb els signes dels temps. Si la vida
consagrada no camina, sinó ho fa a la presència de Déu, si ho fa sense buscar
la perfecció; aleshores ha perdut el seu sentit. Aquesta mateixa idea de la
vida monàstica com a camí és la que té sant Benet en la seva Regla.
Pobresa,
pregària i paciència.
La vida consagrada no és un
oasi de pau, sinó hi ha tensió no hi ha vida consagrada. Explicava l’abat Maur
Esteva que va entrar a Poblet cercant una estabilitat, una tranquil·litat; ell
va entrar l’any 1958; doncs bé als pocs anys tot trontollava en bufar l’Esperit
sobre el Concili Vaticà II; aleshores s’adonà de que aquella falsa
tranquil·litat que cercava no era la vertadera crida de Déu sinó que Déu no ens
vol abaltits sinó ben desperts, ben atents al que vol de nosaltres en cada
moment. Una vida basada en les tres “p”, diu Francesc: la pobresa, la pregària
i la paciència. Com diu sant Benet és per la paciència que participem dels
sofriments de Crist.
En aquesta situació, amb un
ambient una mica enrarit, diu el Papa, han aparegut diverses reaccions. Noves
formes de vida consagrada mentre que d’altres pensaven que era millor
disciplinar en lloc d’acompanyar als consagrats amb paciència. Tot plegat va
portar a creure que nous moviments podien ser la resposta i expressar millor la
vida consagrada. El Papa Francesc és escèptic davant d’aquest fenomen, com a
mínim prudent, però diria que va més enllà de la simple prudència. Per a ell en
la vida consagrada sempre hi ha d’haver conflicte, han de sorgir qüestions
sobre el que és avançar i millorar i no hi ha raó per negar-ho tot això perquè sinó caminem no les podrem superar
mai. Frase que em sembla genial és quan diu el Papa Francesc “L’única manera de
disciplinar l’Església és amb l’Evangeli”.
Problemàtica
actual.
Els problemes són diversos,
un és la funcionalitat, l’utilitarisme podríem dir, avantposar la feina a fer a
la vida de comunitat i de pregària. Un altre és la deseseuropeïtzació. El Papa
Francesc és crític amb la recerca de vocacions en altres terres, amb el tràfic
de novícies, com ho defineix; per Francesc s’hi vas a la perifèria hi vas per
quedar-t’hi i si t’hi quedes has d’intentar ser fecund però allí sinó més val
que no hi vagis. El camí de la vida consagrada és el camí de la inserció
eclesial, dins de les categories eclesials, dins de la vida espiritual i amb
els bisbes com a pares, germans i amics i dins de cada Església local.
La renovació que ens
demanava el Concili implica mirar al passat amb gratitud, rescatar el que sigui
més autèntic i purificar-ho.
No ser simplement peces de museu; tampoc no
sobredimensionà als nostres fundadors, una reflexió molt interessant, que el
Papa Francesc conclou dient que no són Jesucrist tot i ser admirables i
imitables, una idea ben en sintonia amb la Regla de sant Benet que seguim els
monjos on Crist és a qui no s’ha d’anteposar res. No perdre mai de vista per
qui ens hem compromès, perquè la presència de Crist ho és tot en la nostra
vida, sense passió enamorada per Crist no hi ha fets possibles.
Però vivim en un temps concret
i avui per avui és més difícil viure la vida religiosa, per viure la vocació de
manera adulta cal discerniment i per poder discernir cal no caminar sol sinó
fer-ho en comunitat, amb algú que ens acompanyi i afrontar les coses amb allò
que és propi de cadascú, amb els dons i talents que ens dona Déu, assumint les
nostres febleses, tant físiques com morals, que diu sant Benet a la Regla.
La
nostra vocació avui no es pot viure obeint tant sols o fer-ho de manera
irreflexiva; alguns encara defensen que cal disciplina perquè qui obeeix no
s’equivoca. El que cal és entendre avui la vida religiosa des de la
disponibilitat per no ser una vida sense ànima, viure la força de la vocació
amb alegria, ho ha dit molts cops el Papa Francesc; si no hi ha força en viure
els nostres carismes, no es pot atraure a ningú i tant sols se’ns acostarà qui
cerqui la vida consagrada com un refugi i això és sempre un error.
Formar
i acompanyar.
És important per tant
acompanyar les vocacions i no és gens fàcil, cal fer-ho potenciant la
realització d’un mateix, amb una puresa d’intencions per evitar cercar-nos a
nosaltres mateixos, la nostra comoditat tot cercant un recer. Mai la nostra
vocació serà pura en la seva totalitat, però ha de ser-ho en gran part. Cal
formar valorant la persona, fent que creixi artesanalment, evitant el
clericalisme, l’elitisme i fonamentant-nos en la vida espiritual, la vida
comunitària, la vida d’estudi i la vida apostòlica; deixant espai als límits i
evitant condicionants psicològics i afectius que no tenen cabuda en la vida
consagrada; potser un dels aspectes de les opinions del Papa Francesc en
aquesta llarga entrevista que més ha aixecat polseguera en parlar de
l’homosexualitat dins la vida consagrada.
Ens afecten concepcions ben
arrelades a la nostra societat com la por al compromís de per vida, al “per
sempre”, mentre que comunitats envellides s’aferren a les seves cases i a la
seva rutina com a únic element de trobar seguretat. Sempre ens hem de preguntar
que vol Déu de nosaltres en cada situació, perquè l’Esperit bufa allà on vol.
Evitant el triomfalisme, la “fecunditat in vitro” com diu el Papa Francesc de
les noves formes de vida consagrada; ni som el Messies ni ens hem d’allunyar de
l’Evangeli on després del diumenge de Rams ve la passió i el calvari abans de
la resurrecció.
Vida
de fraternitat.
La nostra ha de ser una vida
de fraternitat veritable, cal molt sovint mossegar-se la llengua cosa que creu
el Papa Francesc que és un dels millors consells ascètics i un dels més
fecunds; no murmurar com repeteix tant cops sant Benet a la Regla. Cal dialogar
perquè la diversitat és riquesa, exercint una autoritat amb escolta, la primera
paraula en la Regla de sant Benet, amb ajuda al discerniment d’igual a igual,
més sana, més fraterna, estimant, preocupant-nos pels altres. Cal fugir de la
mundanitat i també de tancar-nos en nosaltres mateixos en unes comunitats o en
una Església autoreferencial. En definitiva descobrir que vivim una vida al
servei de Crist al servei dels altres. Tot això ens ho diu el Papa, certament,
però ens ho diu un religiós, algú que ha viscut anys i panys en comunitat, que
ha ajudat a moltes vocacions a créixer, algú a qui la vida consagrada és part
de al seva mateixa vida i part fonamental i tot plegat es nota.
Us recomano aquest llibre,
el Papa sempre parla amb estil planer però directe, incisiu que ens toca, que
ens fa pensar, que ens interroga i ens qüestiona i tant més en aquest cas als
qui vivim la nostra fe d’una manera particular, o millor dit intentem viure la
vida consagrada. No perdem mai de vista que és consagrada, dedicada a Crist i
als germans, no oblidem mai els nostres vots, el nostre compromís com mai no
l’ha oblidat el Papa Francesc.