Nadal del Senyor
Missa del dia
25 de desembre de 2018
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre
nosaltres el seu tabernacle. La tenda plantada entre nosaltres, qui acampa
entre nosaltres, és Jesús, l’eterna Paraula de Déu que ja existia al principi,
per la qual tot ha vingut a l’existència, la que té en ella mateixa la vida, la
qui resplendeix en la foscor. Jesús, la Paraula feta carn, és la tenda, el
tabernacle, el punt de trobada entre Déu i tota la humanitat. La seva
encarnació provoca els crits dels sentinelles, els esclats de goig, els crits
d’alegria; perquè ve a redimir al seu poble. Tot i haver-nos parlat Déu al
llarg de la història de moltes maneres i en diverses ocasions, ara ho fa de
manera definitiva mitjançant la Paraula feta carn, quan el plenament altre s’ha
fet un de nosaltres. En Ell no hi ha ni un abans ni un després, ni el seu àmbit
és com el nostre limitat i caduc, per això transcendeix els temps.
Prenent la nostra condició humana el qui és la Paraula ha
vingut a acomplir el pla de Déu. En el pla de Déu, en mans de Déu hi ha la
nostra vida, la nostra redempció; és perquè Jesús ha ressuscitat que podem dir
i creure que la seva presència a la terra ha estat de part de Déu, que Ell ha vingut
a acomplir la voluntat del Pare. Si amb la resurrecció confessem l’anunci de
l’endinsament de Jesús en l’àmbit de Déu, ara, avui, es fa visible i
constatable i s’endinsa en la nostra humanitat; perquè Crist és vertaderament
Déu i vertaderament home. Ell que pertany plenament a Déu es fa un de nosaltres
i morint a la creu i ressuscitant ens fa a nosaltres partícips de la seva
divinitat. Ell un com nosaltres, llevat del pecat, va a Déu, torna a Déu i ens
obre així el camí cap a Déu. Tot en Ell apunta a la revelació, Jesús no revela
misteris ni arcans secrets, Ell mateix és la revelació, revela aquell que ningú
ha copsat cara a cara, perquè a Déu, ningú no l'ha vist
mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat
(Cf. Jn 1,18); no és pas que algú hagi vist el
Pare, només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí és
el qui ha vist el Pare i aquest és Jesús.
Paraules solemnes les del pròleg del quart Evangeli; ens hi
recorda l’encarnació, el rebuig dels seus que no el van acollir, es a dir la
passió, el triomf sobre la mort i la nostra adopció per Ell com a fills de Déu.
Déu ens ha parlat, se’ns ha revelat en el Fill.
En Jesús de Natzaret, Déu visita realment al seu poble,
visita a la humanitat d'una manera que va més enllà superant totes les
expectatives, enviant al seu Fill fent-se home Déu mateix. Jesús no parla
simplement del Pare, és la revelació de Déu, perquè és Déu i com a tal ens
revela el rostre de Déu. El mateix quart Evangeli, ens narra que en apropar-se
la Passió, Jesús intentà tranquil·litzar als seus, exhortant-los a no tenir por
i a tenir fe. En un moment donat, l'apòstol Felip li demanà a Jesús que els hi
mostres al Pare, Felip fou molt pràctic i concret; potser sigui el que també
nosaltres voldríem dir, voler veure al Pare per no caldre ja res més. La
resposta de Jesús, que s’adreça a Felip i a tots nosaltres ens introdueix en el
cor de la fe en Crist. El Senyor afirma que qui l’ha vist a Ell ha vist al Pare
(Cf. Jn 14, 9).
En aquesta resposta es clou aquella novetat que va aparèixer
en l’establia de Betlem; Déu es pot veure, Déu ha manifestat el seu rostre, Déu
s’ha fet carn i s’ha fet visible en Jesucrist. És el Déu amb nosaltres que
vingué per compartir la nostra condició humana i restaurar-la. Vet aquí quina
és la gran missió que espera a aquest petit infantó que avui recordem en una
menjadora, demà venerarem clavat a la creu i lloarem finalment gloriosament
ressuscitat vencent la mort, pujant al cel, retornant al pare de qui havia
sortit i oferint-nos la vida vertadera.