Dilluns de la I setmana d’Advent
3 de desembre de 2018
Is 2,1-5; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt
8,5-11
«Vindrà molta gent d’Orient i d’Occident», ja ho havia profetitzat també
Isaïes «Totes les
nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles.» Jesús s’admirà de la fe del
centurió. L’Evangeli d’avui ens descriu la fe com una confiança absoluta en
Jesús; el centurió no tant sols confiava en l'autoritat i el poder de les
paraules de Jesús, sinó que també estava convençut que la seva presència no era
necessària per guarir al seu servent, sols li calia a Jesús voler-ho,
desitjar-ho. La major part de les persones que anaven a Jesús amb l'esperança
de recuperar la seva salut intentaven de tocar-lo; però el centurió pensa diferent i el seu servent
va ser guarit per Jesús a partir de la fe del centurió, no de la del mateix
servent. Jesús no li va preguntar al centurió si el seu servent creia en Ell;
si el criat es va curar, és per la fe del centurió. Una persona que ho necessita
pot ser ajudada sobre la base de la fe d'una altra persona, sobre la base de la
pregària d’altri. És cert que Jesús ens demana a tots que confiem personalment en
Ell; però la realitat és encara molt més gran; el fet és que podem beneficiar
de la intervenció divina sol·licitada per la fe d'aquells que preguem a Déu. I
això ens ha d’animar a pregar pels altres, per tothom.
El Senyor va quedar sorprès per la gran fe del centurió. Jesús va obrir el
cor a aquest centurió i el va acollir amb els braços oberts tot i que
socialment era inacceptable que ho fes amb un ciutadà romà. El centurió sap per
aquesta raó que no té dret a obtenir res de Jesús, que ni tan sols pot demanar-li
que vagi a casa seva i confessa la seva petitesa davant de Jesús: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a
casa meva». El centurió, que també sap el què és tenir autoritat, coneix el poder que rau en la paraula de Jesús: «Digueu-ho només de paraula, i el meu
criat es posarà bo». Creu que a
Jesús ni tant sols li cal anar-hi en persona; tot i la seva disponibilitat a
fer-ho quan diu «Vinc a
curar-lo»; n'hi ha prou que doni una ordre. La
fe del centurió és sobretot i per damunt de tot confiança en Jesús i en la seva
Paraula.
L’Evangeli d’avui ens presenta la fe com allò que és l'únic
necessari. És una fe molt concreta que viu en l'esperança i en la humilitat de
sentir-se indigne d’estar en presència de Jesús. El centurió va veure a Déu en
Crist; una fe tan gran que va provocar l’admiració del Senyor. «Us ho dic amb
tota veritat: No he trobat dintre d'Israel ningú que tingués tanta fe. I jo us
asseguro que vindrà molta gent d'orient i d'occident, i s'asseuran a taula amb
Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel». Al lloar la fe d'aquest centurió,
Jesús anuncia la universalitat de la salvació que abastarà tota la humanitat.
Una catolicitat a la que sant Francesc Xavier ajudà admirablement a aconseguir.
La humil frase del centurió forma part dels ritus de comunió
de la celebració eucarística i constitueix la preparació abans de rebre el cos
i la sang de Crist. L'Ordenament General del Missal Romà indica el sentit
precís d'aquestes paraules dient: «Després el sacerdot mostra als fidels el Pa
Eucarístic sobre la patena o sobre el calze i els convida al banquet de Crist;
a més, juntament amb els fidels, pronuncia un acte d'humilitat, usant les
paraules evangèliques prescrites» (OGMR, 84). L'actitud d'extrema humilitat i
de profunda confiança que va caracteritzar la petició del centurió en requerir
la intervenció salvadora de Crist, és una veritable i autèntica professió de fe.
Aquesta ha de ser l'actitud de tots nosaltres en acostar-nos a rebre el seu cos
i la seva sang; per això aquestes paraules hem de dir-les junts, com prescriu
el Missal Romà. Cap de nosaltres és prou
digne per poder rebre a Jesús, però sabem per la fe que tant sols amb un signe,
amb una paraula, amb una mirada Ell pot salvar-nos.
Demanem-li al Senyor que ens ajudi a tenir la fe del centurió
per complir sempre la seva voluntat en els diferents serveis que ens ha
encomanat a cadascun de nosaltres; no
anteposant res absolutament al Crist, tenint sempre present el que ens
diu sant Benet a la Regla, que la pròpia
voluntat porta a la pena, mentre que l'obligació engendra la corona.