Completes
Grans festes de la coronació
Mare de Déu de l’Esperança
Figuerola del Camp
Divendres 21 de desembre de 2018
Esperança no teníeu
fins que l’arcàngel Gabriel digué lo que mereixeríeu.
Maria és la icona de l’esperança. Quan l’arcàngel Gabriel saludà
a Maria amb la paraula “alegra’t”, per Maria l’alegria entrà en el món, en la
vida de la humanitat, en la nostra vida. Maria és la icona del creient
esperançat, aquella que amb el seu sí a l’arcàngel Gabriel acollí a Crist i
acollint-lo acull ara mateix la nostra salvació. El pla de salvació, previst
per Déu des de tots els temps, reserva un lloc preferent a Maria, a la mare, a
la dona. Maria és introduïda en el misteri, en la vida de Crist, a través de
l’anunciació. La seva és una resposta lliure. Quan Déu envià un àngel a un poblet, entrà a casa d’una
noia, ella ja era promesa; l’àngel li portava un missatge, ella en escoltar-lo
es torbà i pensava, l’àngel li digué de nou; ella li preguntà; l’àngel li
respongué; ella va respondre sí i l’àngel es va retirar. L’àngel era
Gabriel, el nom de la noia era Maria, el promès era un descendent de David, que
es deia Josep; el missatge era que Déu li havia concedit el seu favor i tindria
un fill a qui posaria el nom de Jesús i que seria el messies promès al poble
d’Israel. La pregunta de Maria era com podia ser això, si no tenia marit;
l’àngel li anuncià que l'Esperit Sant vindria sobre d’ella i la resposta de
Maria fou «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves
paraules».
Esperança en les promeses.
La senzillesa de l’escena de l’anunciació emmarca el gran misteri de
l’encarnació; Déu es feu home en el sí de Maria. Déu l’elegí per ser mare del
Salvador, ella una jove jueva de Natzaret, encara verge i promesa amb un home
anomenat Josep, descendent de David el gran rei, ella que no havia conegut
encara cap home i tant sols havia estat promesa, era l’elegida per tenir un
fill que anomenarien Fill de l’Altíssim. Escriu sant Bernat imaginant a
Maria entre l’anunci de l’àngel i la seva resposta: «L’àngel espera la vostra
resposta (...) També esperem nosaltres, oh Senyora, la vostra paraula (...) A
vós us és ofert el preu de la nostra salvació: si consentiu, serem lliures
immediatament (...) Responeu de seguida, oh Verge, responeu de seguida (...)
Per què trigueu? Per què tremoleu? Creieu, confesseu i accepteu (...) Obriu, oh
Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les
vostres entranyes al Creador (...) Oh, no fos cas que, si ho demoreu, passés de
llarg i tornéssiu, una altra vegada, a cercar adolorida el qui l’ànima vostra
estima! Alceu-vos, correu, obriu! Alceu-vos per la fe, correu per la devoció,
obriu per la confessió! I ella diu: Soc l’esclava del Senyor, que es complexin
en mi les teves paraules.» I l’àngel acomplerta la missió es va retirar i en
retirar-se l’esperança es feu carn.
Esperança vertadera.
Tot això no pot ser d’altra manera
que acomplint-se els plans de Déu mitjançant l’actuació de l’Esperit Sant. En
ser elegida des de tota l’eternitat, Maria fou dotada amb els dons adequats per
acomplir els designis de Déu; per això l’arcàngel Gabriel la saludà dient-li
plena de gràcia i explicant-li que el Senyor era amb ella; perquè per poder
donar el seu sí, el seu fiat, calia
que la gràcia de Déu actués sobre d’ella, li donés les forces necessàries per
afrontar la més bella tasca de la història de la humanitat i alhora la més
feixuga missió; concebre aquell que vingué a salvar-nos morint a la creu i
ressuscitant. Per a Déu res no és impossible; també Elisabet, la cosina de
Maria, havia concebut un fill a les seves velleses; Maria tot i ser verge en
concebrà un altre; el d’Elisabet serà el precursor, el de Maria el nou Messies
tant esperat.
Esperança fou complida
Maria com a
centralitat, perquè Maria és la icona de la Fe, la dona de l'Advent, el model
d'esperança. Per la fe, Maria va acollir la paraula de l'arcàngel i va creure
en l'anunci que seria la mare; en la visita a Elisabet va entonar el seu cant
de lloança per les meravelles que es feien en ella; amb goig i tremolor va
donar a llum al seu únic fill; confiada en el seu espòs Josep, va portar a
Jesús a Egipte per a salvar-lo de la persecució d'Herodes. Amb la mateixa fe va
seguir al Fill en la seva predicació i confiada potser sense saber massa bé en
què va romandre amb ell fins al final als peus de la creu; amb fe. Però no
havia estat pas el final i Maria va assaborir els fruits de la resurrecció de
Jesús guardant sempre tots aquests records en el seu cor. Maria va viure des de
la fe i per la fe. La seva fe és per compartir; la seva grandesa és la seva fe,
la seva fe és la seva esperança. Tota la seva vida fou estimar. Perquè la
vertadera grandesa no està fora de la
dona o de l'home, sinó dins, en del nostre cor. Moltes vegades només Déu veu
aquesta grandesa, que no està pas renyida amb la humilitat, ni amb la vocació
de servei. Més aviat, en tot això troba la fe cristiana el seu vertader sentit,
esdevenint el fonament de l'humanisme cristià. Maria és la síntesi més perfecta
de la grandesa en la petitesa i de la petitesa en la grandesa.
Esperança gran mostrareu.
La primera vinguda del Senyor es va realitzar gràcies a Maria.
I, per això, totes les generacions li diem benaurada. Sobre Maria la litúrgia
de l'Advent ens diu que aquell a qui tots els profetes van anunciar, Maria el va
esperar amb inefable amor de mare, i el mateix Senyor ens concedeix ara
preparar-nos amb alegria al misteri del seu naixement. En ella, mare de tots
els homes, la maternitat, s'obre al do d'una vida nova. Per això, cada dia,
durant l'Advent, s'evoca, s'agraeix, es canta, es glorifica i enalteix a
aquella que va ser la que va accedir lliurement a ser la mare del nostre
Salvador. A partir de la segona part de l'Advent, la preponderància de Maria en
la litúrgia és tan gran, que apareix com el centre; les lectures evangèliques
estan dedicades a María; les antífones del Magnificat a Vespres són les
corresponents a les antífones de l'O, perquè tot gira al voltant d'ella. I amb
raó perquè els profetes van anunciar que el Salvador havia de néixer de la
Verge María, aquella a qui l'arcàngel Gabriel va saludar, dient-li: Alegra't,
plena de gràcia, el Senyor és amb tu, beneïda tu entre les dones.
Esperança confirmada.
El Nadal és per a Maria la festa més assenyalada, el dia de
la seva maternitat, però l'Advent, que ens prepara per aquesta festa, és per a
ella un temps d'elecció i de particular preparació, un temps d’esperança. Mai
hauria imaginat ningú que el Messies pogués néixer d'una jove humil com Maria,
ella ho hauria imaginat mai, malgrat que
la seva fe i la seva esperança eren tan ardents que Jesús va trobar en ella la
seva mare. Maria és la dona de l’esperança, al qui ens ajuda a viure els gestos
quotidians amb un esperit nou, amb el sentiment d'una espera profunda, que
només la vinguda de Déu pot omplir. Els cristians en adoptar la paraula advent
volem expressar que Déu ve, que està
aquí, que no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols. Encara que no el
podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell és aquí i ve
a visitar-nos de múltiples maneres.
Esperança
d’excel·lència.
És una invitació a l’esperança, a fer-lo present en cada
esdeveniment de la jornada. L'esperança ha de marcar el camí de la humanitat,
però per als cristians ha d’estar animada per una certesa, la de que el Senyor
està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya. Nosaltres
mateixos hem de ser transmissors de l’esperança, fer-la arribar als qui ens envolten,
amb els qui tractem. Jesucrist ens ho dit molt clarament com fer-ho: «tenia
fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau
acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era
a la presó, i vinguéreu a veure'm.» (Mt 25,35-36) Que Maria mare de l’esperança
ens hi ajudi i guardi al nostre poble i a tots i cadascun dels seus habitants.