Dissabte de la XXXIV Setmana durant
l’any / II
1 desembre de 2018
Ap 22,1-7; Salm 94 i Lc 21,34-36
Hem arribat al final del llarg
discurs apocalíptic i amb ell també al final de l'any litúrgic. Jesús ens dóna
un últim consell convocant-nos a la vigilància, hem d'estar atents i preparats,
i estar-ho sempre perquè si l'espera és llarga, correm el perill de no prestar
atenció als esdeveniments, a que les moltes distraccions que ens envolten ens
facin aliens als sofriments de tanta gent, i no percebem les injustícies que es
cometen i ens interpel·len.
Tot el discurs apocalíptic és un
intent per ajudar a les primeres comunitats perseguides a situar-se dins del
conjunt del pla de Déu i així tenir l’esperança i el valor per seguir ferms marxant
pel camí marcat pel Senyor. Falta poc, tot està conforme amb el pla de Déu, tot
és dolor de part, però Déu està amb nosaltres, ens dóna la força per aguantar.
Jesús ens demana només de vigilar perquè no siguem sorpresos pels esdeveniments.
L'última petició de Jesús al final de l'any litúrgic és que estiguem en vela,
en tot moment.
Com viure aquest consell de Jesús en
la nostra vida? Estar alerta vol dir que el que tenim per preocupacions i de
fet no ho són tant o no tant transcendentals, no ens afligeixi el cor. Vol dir
que el dia aquell que ha de venir, vindrà i per això Jesús ens anima a vetllar,
a pregar per mantenir-nos drets davant del Fill de l’home. La litúrgia ens
convida en aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic a pensar en el darrer
dia, quan tot el que coneixem desapareixerà per donar lloc al Regne definitiu.
Cadascun de nosaltres viurà la seva pròpia fi en aquesta vida, certament, però
hi ha una fi per a tots plegats, ens ho diu l’Escriptura, és aquell dia que
vindrà segur, com un llaç per a tothom, sigui on sigui de la terra. Si la
nostra societat defuig pensar en la mort molt més defuig de pensar en la idea
d’una fi del món o la banalitza. Déu ens ha confiat el món, l’ha deixat a les
nostres mans, no ho ha fet insensatament, tot i que moltes vegades ho podria
semblar veient com ho fem de malament, ho ha fet perquè som fills de Déu per
Jesucrist, perquè hem estat creats a imatge de Déu i aquesta empremta és
consubstancial a la nostra humanitat. Sovint aquesta imatge l’enterbolim fins a
fer-la quasi bé irreconeixible; però malgrat tot roman en nosaltres. Cal
recuperar-la, treure l’herbassar que l’ofega, les preocupacions, la feixuguesa
de tot allò que és banal i caduc, finit, limitat. És Déu qui ens ha creat, Ell
és el nostre Déu, clama el salmista, aquell qui ens convida a aquella ciutat on
res estarà sotmès a la maledicció de Déu, on no hi haurà més nit perquè Déu
mateix serà la nostra llum i a les tenebres de les nostres limitacions ja no
els caldrà els gresols humans.
Jesús ja va venir i no ho va fer per
transmetre una doctrina, Déu ens parla en la història, és el Senyor de la
història. Per això s’encarnà, es feu home igual a nosaltres llevat del pecat,
morí com nosaltres i ressuscitant com a Déu guanyà per a nosaltres la vida
eterna. És l’admirable intercanvi del que parla sant Agustí, fent-se home
compartí la nostra humanitat, ressuscitant ens fa participar de la seva
divinitat, ens dona la possibilitat de recuperar amb plenitud la imatge de Déu
que hi ha en nosaltres. És per això que anuncia el Regne, per això ens crida a
estar atents, a vigilar, a no caure en l’escepticisme, en la indiferència,
a no quedar-nos tant sols en les
crítiques, en les queixes, en les lamentacions, en les murmuracions; sinó a
posar-hi el coll per testimoniar ara i aquí el seu Regne, per ser-ne una
avançada. Diu el Papa Francesc: «La pau que
ens ofereix i ens garanteix el Senyor no s’ha d’entendre com l'absència de
preocupacions, de desil·lusions, de faltes, de motius de sofriment. Si fos
així, en el cas en que aconseguíssim estar en pau, aquest moment acabaria ràpid
i cauríem inevitablement en la desesperació. La pau que sorgeix de la fe és en
canvi un do: és la gràcia d'experimentar que Déu ens estima i que sempre està
al nostre costat, que no ens deixa sols ni tan sols un instant de la nostra
vida.» (15 de febrer de 2017).
Ser testimonis del Regne és ser
testimonis d’esperança en un món desesperançat, vol dir viure les petites
històries de cada dia fits els ulls en el Regne, vol dir viure no pas centrats
en els nostres petits objectius sinó en un de molt més elevat, l’únic que és
digne de ser esperat, pel que val la pena fins i tot donar-hi la vida com ho
feu Jesús i com ho han fet tants d’altres. La nostra esperança no ha de ser un
optimisme fugisser, ni una quimera, sinó una esperança realista, assumint les
dificultats, les contradiccions del dia a dia. No ha de ser una esperança
desarrelada sinó fonamentada en el món, en el seu sofriment i en la fe en
Jesucrist. Mai satisfets, sempre delerosos d’aconseguir un lloc en el Regne per
a tots intentant de construir-lo ja ara
i aquí; des del mateix sofriment del món, des de tanta misèria com ens envolta
mirant esperançats aquell dia que ha d’arribar i en que tot això desapareixerà,
perquè serem definitivament alliberats. «Arribarà certament un tercer dia en
què naixerà un cel nou i una terra nova (...) en aquell solemne i gran diumenge
quan la mort serà definitivament anihilada.» (Origenes, Comentari sobre l’Evangeli de sant Joan, 10,20)