Dijous V Quaresma
22 de març de 2018
Gn 17,3-9; Salm 104,4-5.6-7.8-9; Jo 8,51-59
Nosaltres
els monjos i monges hauríem de ser dels qui guarden les paraules que el
Senyor ha dit. «Cal que establim, doncs, una escola del servei
diví.» (RB Pròleg 45). Aquesta és la manera en que Sant Benet defineix
la vida monàstica, com un servei a Déu que es va aprenent dia rere dia. Per
Sant Benet el monestir és una escola, també un obrador de bones obres i la casa
de Déu. Una escola on s’ensenya, un taller on es treballa posant en pràctica el
que s’ha aprés i la casa de Déu on es prega. Quina és la font de tot això? La
font de l’ensenyament és la Paraula de Déu a la que els monjos i monges ens hi
acostem mitjançant la pràctica de la Lectio Divina, el treball també forma un
dels tres pilars de la vida monàstica que té el seu accent fonamental en la
pregària, en l’ofici diví del que Sant Benet diu que no s’hi ha d’anteposar
res. A aquesta vocació és a la que ens crida el Senyor, una vocació al servei.
Però el servei del monjo i de la monja, el servei dels consagrats és sempre un
servei a Crist. El monacat té en l’obediència a la Paraula el seu origen, la
seva font, l’objectiu és fer de la Paraula de Déu el fil conductor de la vida
del monjo i la monja, de la seva existència. El monjo i la monja és aquell que
intenta entrar en la seva interioritat conduït per la Paraula de Déu, la
Paraula que es va fer carn en Jesucrist, aquell qui patí, morí i ressuscità per
nosaltres. El compromís del monjo o de la monja és el compromís del cristià i
el cristià és aquell qui es compromet amb una persona, amb Crist, i amb una
tasca, fer present arreu el Regne de Déu.
Ser cristià, viure com a cristià, esdevenir cristià no és arribar a una
meta, no és haver arribat a un nivell superior a cap altra home o dona. Tots els
homes i dones són fills del mateix Déu, tots portem l’empremta de la imatge de
Déu, fins i tot si no ho sabem o si tanmateix ho neguem. Aleshores fer-se
cristià no és situar-se en un nivell espiritual a part, tampoc és haver comprat
una assegurança que ens garanteixi la vida eterna; ser cristià no és un títol,
no és entrar a formar part d’un club exclusiu. Ser cristià és ser de Crist, dir
si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada
paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més
ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en
Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui
visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a
la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va
entregar ell mateix per mi.»(Ga 2,20). El monjo o la monja comparteix
l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els
consagrats formem part del món, vivim en una època i una societat determinada;
som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no
ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i
les monges vivim, hem de viure amb particular intensitat l’aventura de la fe en
la vida monàstica, que ens és pròpia, que és la manera com tenim de viure
l’evangeli. Fer-se religiós, consagrar-se a Déu, no és sinó una de les moltes
maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la
vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià,
un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera
especial, però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que
d’altres, perquè ha de viure el seu camí en comunitat, alimentat o regat
constantment per la Paraula, en un ambient que li faciliti avançar cada dia una
mica més en el seu camí vers Crist. Qui es fa religiós, monjo o monja, qui
consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres
erra el camí. Hi ha una sola vocació per a
cadascun de nosaltres i amb l’ajuda de l’Esperit hem d’anar-la descobrint,
endevinar com ens cal concretar-la en la nostra vida; la nostra vocació de
cristians és la que ens porta a estimar i aquest amor es demostra amb obres en
la nostra vida comunitària. No hi pot haver ningú més ensopit, més pobre que
aquell que viu la seva vocació ofegat pels propis volers, vivint a llur albir,
obeint els propis gustos i desigs, no
renunciant-hi,
resistint-se a militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, amb les
fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència. El primer servei, escrivia
Dietrich Bonhoeffer, és escoltar als altres; si el nostre amor a Déu comença
escoltant la seva Paraula també l’amor al proïsme ha de començar escoltant als
altres; aprendre a escoltar als germans és fer per a ells allò que Déu ha fet
per a nosaltres. El segon servei és ajudar-nos mútuament, sempre disposats a
interrompre la nostra rutina per ajudar als germans, acceptar que Déu ens ve a
interrompre, perquè ell està en cada germà. El tercer servei és suportar els
fardells dels altres, la llibertat dels altres, una llibertat que veiem a
vegades com una amenaça en la nostra tendència a disposar de la voluntat dels
germans intentant de formar-los a la nostra imatge, de manipular-los en el
nostre propi benefici; el que hem de fer és respectar allò que Déu els hi ha
donat. Respectar la llibertat dels germans és reconèixer la seva imatge divina,
les seves qualitats, els seus talents i entendre les seves febleses, malgrat
les friccions, ensopegades i oposicions que apareixen entre nosaltres; és a dir
tot allò que posa a prova la nostra paciència. Tenim un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist.
Ell ens ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com
el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a
rescat per tothom.»(Mc 10,45) El sentit últim del servei és i ha de ser sempre
l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir
servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar
als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho
va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a
les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual
Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat;
ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres
estimem. Sols així el coneixerem i guardarem les seves paraules i serà el
nostre Déu, el Déu amb nosaltres, com nosaltres i per a nosaltres.