Divendres Sant
La Passió del Senyor
30 de març 2018
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i
25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42
«I
la veritat, què és?» es pregunta Pilat. Davant els seus ulls hi apareix una
veritat, una realitat. Enmig del poble d’Israel ha sorgit un nou profeta, algú
de qui parla la gent, de qui diuen que ha fet miracles, que ha parlat amb
fermesa i ha condemnat als qui es creuen justos i ha abraçat i compartit taula
amb els que la gent creu indignes i pecadors. Algú que ha condemnat les
paraules buides i ha demostrat amb gestos, amb fets la bondat de Déu. Algú a
qui no ha importat pas de fer el bé en dissabte, perquè diu que el dissabte és
per a l’home i no l’home per al dissabte. Algú que a la fi ha fet nosa als
grans sacerdots i als escribes, sobretot després de que expulsés als mercaders
del temple i ara estant esporuguits no
sigui cas de que per un sol home pagui tot el poble; els hi ha costat d’agafar-lo
però a la fi han trobat un dels seus mateixos deixebles que l’ha venut per
trenta monedes. Pilat està incòmode, ja s’ho imaginava que destinat a aquella
província a l’extrem de l’imperi, una zona sempre problemàtica, sempre
insurgent, li tocaria de viure més d’una revolta. Resulta que li han portat al
pretori aquest nou profeta, ho han fet amb gran cridòria demanant-li que el
crucifiqui, li porten perquè li diuen que ha fet mal, però Pilat no hi troba
res per poder inculpar-lo, intenta de deixar-lo lliure però li retreuen que si
ho fa anirà contra el César perquè aquest home es declara rei i ves per on ara
els grans sacerdots li responen que no tenen altre rei que el César. Finalment
Pilat cedeix i els hi lliura perquè el crucifiquin. Potser Pilat podria haver
sospitat alguna altra cosa, perquè Jesús li ha respost que és rei d’un reialme
que no és cosa d’aquest món, que la seva missió és la de ser testimoni de la
veritat i que tots els qui són de la veritat escolten la seva veu. Però potser
la cridòria cada cop més forta l’impedí d’escoltar-lo, potser la por a una
revolta l’empenyé a cedir. Ni humiliant-lo amb assots i cobrint-lo amb un
mantell de porpra, presentat com un simple home indefens i coronat d’espines,
han vist que no hi havia res per a inculpar-lo i al cap i a la fi han seguit
demanat la seva mort. Finalment ha estat crucificat sota un rètol que deia el
rei dels jueus, dictat amb fina ironia per Pilat, però malgrat les protestes allò
que han escrit ha quedat escrit i Jesús ha mort a la creu entre escarnis,
burles i l’amor dels pocs que l’han acompanyat fins al final, Maria, la mare, i
aquell deixeble que tant estimava.
Aquesta
hauria estat la fi d’un altre poc o molt fals profeta però aquesta veritat que
se li presenta a Pilat és sols una simple aparença. A qui té al davant és a
Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot que travessant els cels ha entrat
davant de Déu. Aquell qui durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu i aquest
l’escoltà per la seva submissió. El Fill de Déu que aprengué en els sofriments
què és obeir i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna
per a tots els qui se li sotmetin. Perquè Ell és de qui el profeta escriví que quan
haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà
llargament i per Ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Jesús,
malgrat les aparences que ha vist Pilat, es il·luminador i revelador, redemptor
i alliberador, el que divinitza a l’home i el justifica. Crist es el Salvador
perquè ha assumit la nostra humanitat i ha viscut una vida plenament
humana, en comunió amb el Pare i amb els
germans, amb tota la humanitat. La salvació vol dir incorporar-nos a nosaltres
mateixos a la seva vida esdevenint així Ell salvador i salvació. No ho podia fer d’altra manera, sols assumint
la nostra humanitat, confiant el seu destí al Pare, confiant-li la seva vida,
fins al darrer alè, deixant-ho tot a les seves mans s’acomplí així tot allò que
diu l’Escriptura. Escriu sant Agustí «no hauria mort, si no s’hagués humiliat.
El qui era immortal es va revestir de mortalitat per poder morir per nosaltres i
destruir la nostra mort amb la seva.» La salvació integral de l’ànima i del cos
és el destí final al que Déu crida a tots els homes. Fonamentats en la fe,
sostinguts per l’esperança, treballant en la caritat; estem segurs de que som
ciutadans del cel, i esperem que El Senyor vingui d’allí com a Salvador. Aquest
és el gran misteri ocult en la creu. Apareixent als ulls dels homes com una
derrota, és la més gran victòria de tota la història de la humanitat. Però
molts com Pilat cecs, clucs els ulls a la veritat són com aquells que tenen
ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten i nas que no olora. Però hi ha
qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de
fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem.
Crist és la font de la nova creació, si pel fruit
d’un arbre l’home es perdé, de l’arbre de la creu brosta el fruit de la salvació.
La seva passió comença en un jardí i acaba en un jardí, representant el paradís
perdut i el nou paradís, on l’aigua de la vida brolla del costat obert del
Senyor. «De la mateixa manera que Déu formà la dona del costat d’Adam,
Jesucrist ens donà l’aigua i la sang sortides del seu costat, per a edificar
l’Església.» escriu sant Joan Crisòstom. De la mateixa manera que Déu separà la
llum de les tenebres, a l'hort separa la veritat de la mentida, les tenebres
representades per Judes i tots aquells que es tanquen a la veritat i la llum
representada per Crist. El sepulcre on el cos de Jesús reposa és en un jardí on
tot és pau, silenci i dolor esperançat. El relat de la creu és la narració de
la victòria de la veritat. La reialesa de Jesús venç, perquè en ell hi ha la
font de la vida, i la vida és la llum dels homes, i la llum brilla en les
tenebres i les tenebres no la poden vèncer, perquè Ell és el camí, la veritat i
la vida, aquella veritat que Pilat no pogué reconèixer tot i tenir-la davant
els seus ulls.