EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE
SANT BENET, ABAT
Festa
21 de març de 2018
Gn 12,1-4a; Salm 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26
Explica sant Gregori en els seus diàlegs que l’home
de Déu Benet enfortí el seu transit amb la recepció del cos i de la sang del
Senyor, i sostingut pels braços pels seus deixebles, com Moisès davant els amalequites a
Refidim era sostingut per Aaron i Hur, sant Benet alçant la mà, guanyava així la
vida eterna; com Moisès aconseguia la victòria. I si Moisès escriví un document
perquè en constes la memòria; sant Benet escriví una Regla per a guia dels
monjos; ambdós guies i legisladors. Com a Abram el Senyor li prometé de
convertir-lo en un gran poble, així a sant Benet generacions de monjos i monges
l’han seguit i el seguim en la seva escola de servei diví i el seu nom s’ha fet
tant gran que serveix per a beneir. Sant Benet se n’anà del seu
país, del seu clan i de la casa del seu pare; per recordar-nos que els monjos
no som amos ni del nostre propi cos ni de les nostres voluntats. Hem de ser
propietat de Déu i quan san Benet ens recorda que als monjos ja no ens pertany
ni tan sols el nostre propi cos ni la nostra voluntat, ens està convidant a
viure en plenitud la nostra filiació divina, el nostre total lliurament a Déu.
Els monjos hem optat per seguir a Crist, per sotmetre’ns a la voluntat de Déu,
reconeixent així la nostra pertinença a Ell, essent u com Crist i el Pare són u.
Sant Benet, vivint aquesta pertinença, és considerat home de Déu, el món
reconeix que Déu l’envià i que l’estimà. La Regla ens convida a endinsar-nos en
aquesta pertinença, que passa necessàriament per la renúncia, febles i
imperfectes com som, a pertànyer-nos a nosaltres mateixos. Donar el cor és
donar la pròpia vida i això només pot viure's abandonant-se plenament en Crist.
La recerca de Déu no és quelcom especulatiu, sinó eminentment concret, cercar a
Déu és conèixer a Crist, deixar-nos revestir de Crist, seguir-lo fins al final.
Crist està present arreu de la nostra vida, és el cor mateix de la vida
monàstica, com hi fou present en la vida de sant Benet fins al seu darrer alè.
Els monjos reconeixem Crist en l'abat, el servim en els malalts, el saludem en
els hostes, i militant sota el seu estendard, renunciant a la nostra pròpia
voluntat, perseverant en l’obediència fins a la mort; compartim els seus
sofriments per la paciència amb l'esperança certa de compartir un dia la seva
glòria. Sols Crist dóna sentit a la generositat, a les renúncies, als
sacrificis. Sols tenint-lo a Ell per centre de la nostra vida a aquell que ens
ha cridat, que ens ha triat com a possessió, i ens estima, la nostra vida té
sentit; ningú com Ell no ens fa feliç perquè ens ensenya el camí que duu a la
vida. Des del pròleg fins al final de la Regla, sant Benet ens recorda com
Crist és el camí, el nostre model, el nostre guia, certament mai prou abastable,
mai prou imitable, però sempre model de vida, la meta cap a la qual ens dirigim;
perquè tant sols viure amb Crist condueix a la plenitud de vida. Sols Crist és
el que ens proporciona aquell bon zel del que parla sant Benet; aquell que practica
el qui no anteposa absolutament res a Crist; i com Moisès guià al poble vers la
terra promesa, sant Benet ens comboia pel desert de la nostra humanitat, en
l’escola del servei diví; cap a Crist, veritable i definitiva meta, vers aquella
pàtria celestial, a la qual puguem
arribar-hi tots junts, la vida eterna, la vertadera vida, aquella de la que
Crist morint a la creu i ressuscitant ens convida a participar i compartir amb
Ell.