Dissabte IV Quaresma
17 de març de 2018
Eucaristia en memòria del
Dr. Gabriel Villegas Sánchez (1944-2018)
Jr 11,18-20; Salm 7,2-3.9bc-10.11-12; Jo 7, 40-53
Cada any l’Església ens recorda, en aquest temps de
Quaresma, el camí cap a la Pasqua, un camí de conversió, no pas planer, a
vegades costerut però que té un final feliç, la Pasqua, la victòria de Jesús
sobre la mort. Jesús, el Fill de Déu, vingué al món per compartir la nostra
humanitat, els nostres sofriments, les nostres angoixes, les nostres penes i
també les nostres alegries i les nostres joies, que de tot hi ha en la nostra
vida; compartí fins i tot la nostra mort. Crist morí per nosaltres i com
nosaltres, però al tercer dia ressuscità d’entre els morts; vencé la mort i
vencent-la ens feu partícips de la vida vertadera, de la vida eterna. Al cap i
a la fi tot plegat esdevé un misteri insondable, però per la fe sabem que un
cop finalitzada la nostra vida en aquest món Déu, el Pare bondadós i benigne,
el Déu just que escruta l’interior dels homes, com ens diu avui el salmista,
ens espera amb la mateixa bondat que el pare esperava al fill pròdig, és a dir amb
amor i tendresa.
La nostra vida, com ho fou també la del nostre
germà Gabriel; és com una Quaresma, és un camí vers la Pasqua particular de
cadascun de nosaltres, quan el Senyor ens crida, ens espera per demostrar-nos,
un cop més, el seu amor; perquè Ell judica amb rectitud si deixem la nostra
causa, la nostra vida en les seves mans, com ens recorda avui el profeta
Jeremies en la primera lectura. Crist és qui té paraules de vida eterna, tant
sols Ell les té, perquè ningú no ha parlat mai com Ell, realment és el profeta
que el poble de Déu esperava, el Messies; com ens recorda avui l’Evangeli
segons sant Joan.
El nostre germà Gabriel dedicà la seva vida a
ajudar, a guarir, a acompanyar als altres en la malaltia. Aquesta comunitat
n’és testimoni agraït, perquè durant molts anys visità als monjos malalts, els
ajudà i els confortà més com a amic que com a metge, fruit de la seva intensa
estima per aquesta comunitat. Ara acabada la seva cursa en aquest món,
havent-se mantingut fidel en la seva fe, nosaltres encomanem la seva ànima a la
bondat del Senyor, li demanem a Déu que l’aculli amb tendresa i li tingui
present tot allò de bo que al llarg de la seva vida va obrar i li perdoni tot
allò en que inevitablement com a home feble errà. El nostre germà no arriba davant
del Senyor amb les alforges buides, tota la seva vida l’ha dedicada als altres
i el seu amor l’ha compartit amb els seus, ara afligits.
L’experiència del dolor, de la malaltia i de la
mort la tenim tots, a vegades més propera, a vegades més llunyana. El nostre
germà també l’ha viscuda en els darrers mesos de la seva vida, ell que tant
lluità per retornar la salut als altres, compartí amb tots ells la feblesa, la
debilitat, però també l’esperança de que no tot és en va. Ara sentim que ha
lliurat un bon combat, que n’ha sortit vencedor, perquè ha anat més enllà del
dolor, de la debilitat; ara el nostre germà viu la vida d’una altra manera, la
viu plenament; això li demanem al Senyor que ara visqui amb plenitud. La
separació dels qui ens han estimat i hem estimat sempre ens provoca dolor,
absència, enyorança perquè ja mai res tornarà a ser com abans. És cert, però
tota l’experiència humana tan intensa, viscuda al llarg de tota la seva vida no
ha estat en va, no es perd, el seu amor i el seu afecte perdura en els seus.
«El traspàs d’una persona coneguda ens fa pensar en
el seu passat amb sentiments d’agraïment i també amb el nostre penediment. Agraïment pel bé, l’ajut i la col·laboració
rebuts d’ell, la seva disponibilitat, eficàcia i activitat laboral indefallent,
dedicat a la família, que ens fa agraïts deutors i també penedits per potser no
haver correspost amb més petits signes de reconeixement, doncs aquests seus
dons ja els vèiem i consideràvem naturals. Podem adonar-nos que no cal buscar
senyals misteriosos de la vinguda del Regne; ell està present en qualsevol lloc
on l’acció de Crist es fa present, és a
dir, sempre que fem de la nostra vida un do per als altres.» (Homilia Abat Maur
Esteva, 4 de maig 2011).
Ens hem de sentir plens de confiança, enmig del dolor,
de la tristesa, de l’enyorança; ens hem de sentir capaços de donar gràcies per
tot el que el nostre germà ha viscut i ha lliurat als altres, que no ha estat
pas poc. El seu ha estat un noble combat i per això el seu comiat ha der ser
necessàriament esperançat, ens ha d’esperonar a lluitar i a fer el bé als
altres sempre, a no tenir mai por, a creure més enllà de les foscors i els
dubtes que tantes vegades enterboleixen la nostra vida. Darrera la mort hi ha
la vertadera vida.
Benaurat el nostre germà perquè al llarg de la seva
vida treballà per retornar la salut als malalts, amb dedicació, amb joia, amb
total lliurament i també perquè se sentí estimat per tots vosaltres. Ara,
demanem al Senyor que visqui amb plenitud a la casa del Pare i que a vosaltres
us consoli de la seva absència i us enforteixi en l’esperança. Crist va
ressuscitar d’entre els morts, nosaltres tenim l’esperança de que serem
glorificats amb Ell i compartirem la vida eterna a la cas del Pare, allí on hi
ha tantes estances que n’hi tenim una de reservada si creiem en Crist i
perseverem en la nostra fe.