Dimarts IX setmana durant l’any
Santa Maria de Solius
4 de juny de 2018
2Pe 3,12-15a.17-18; Salm 89,2.3-4.10-14
i 16; Mc 12,13-17
Tal com ell ens ho ha promès, esperem un nou Regne, un cel
nou i una terra nova, on regnarà la justícia; per arribar-hi cal que no ens
deixem arrossegar pels errors d'uns homes que no saben on van; ens cal no
perdre la nostra fermesa i anar aprofundint en la gràcia i en el coneixement de
Jesucrist, el nostre Senyor i el nostre Salvador.
El Regne que Jesús
ha vingut a portar està més enllà del Cèsar. La idea de poder de Jesús és una
altra; refusa als qui figuren com a governants de les nacions, les
dominen com si en fossin amos i les mantenen sota el seu poder (Cf. Mc 10,42) i també la seva pretensió de
fer-se anomenar benefactors (Cf. Lc 22,25). Mai però, per molt que alguns
fariseus i herodians el vulguin sorprendre en alguna paraula comprometedora, no contesta l’autoritat dels governants del
seu temps sinó que afirma que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna
implícitament, tota temptativa de divinització i absolutització del poder
temporal, perquè sols Déu pot exigir-ho tot a l’home.
Ell és el Fill de
l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un
messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus
discutien sobre quin havia de ser el més gran (Cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que
cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven
seure un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra en el Regne, els indicà
que el bon camí porta a la creu (Cf. Mc 10,35-40). Crist desvela a l’home,
sempre temptat pel poder, el significat autèntic de la paraula servei. La
sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a Crist l’únic mestre; ningú pot
pretendre governar mai per la gràcia de Déu. Déu és aquell qui té un profund
respecte per la llibertat humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per
negar-lo, per pecar, per allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el
Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de
la saviesa d’aquells que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la
justícia i la solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes
o bé juntes desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (Fides et ratio, 90).
Per això l’Església
en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o
públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de
l'home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i
respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l'home (...)
responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més
profundes de totes.» (Gaudium et Spes, 29). Cal
que prediquem aquesta doctrina a grans i a petits, a rics i a pobres, a tots
els estaments, a gent de qualsevol edat. Tant si és oportú com si no ho és,
mentre Déu ens doni forces; com escrivia sant Bonifaci, evangelitzador dels
frisons i màrtir, la memòria del qual avui celebrem. Girant la mirada vers els qui estan mancats
del necessari per a viure, siguin de la raça que siguin; els qui passen fam,
vinguin d’on vinguin; els qui estan injustament empresonats o exiliats, pensin
com pensin; els qui són esclaus d’alguna dependència, els qui malden per
sobreviure, tenir una llar i una feina digne, siguin de la condició que siguin;
els qui es juguen la vida cercant un país on viure, professin una o altre
religió, i els qui tenen set de Déu, potser sense saber-ho.
«Aquesta paraula de Jesús
és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l'àmbit
polític. L'Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa
distinció entre l'esfera d'autoritat del César i la de Déu, entre l'àmbit
polític i el religiós. La missió de l'Església, com la de Crist, és
essencialment parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots,
especialment als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu
sobre el que li pertany, és a dir, la nostra vida.» (Benet XVI
Homilia 16 d’octubre de 2011). Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda
hi ha la imatge del César i al César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de
Crist, en nosaltres hi ha gravat el nom de Crist, la funció de Crist i els
deures de Crist; i a Crist pertanyem.
.