dimarts, 5 de juny del 2018

Dimarts IX setmana durant l’any




Dimarts IX setmana durant l’any
Santa Maria de Solius
4 de juny de 2018
2Pe 3,12-15a.17-18; Salm 89,2.3-4.10-14 i 16; Mc 12,13-17

Tal com ell ens ho ha promès, esperem un nou Regne, un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia; per arribar-hi cal que no ens deixem arrossegar pels errors d'uns homes que no saben on van; ens cal no perdre la nostra fermesa i anar aprofundint en la gràcia i en el coneixement de Jesucrist, el nostre Senyor i el nostre Salvador.

El Regne que Jesús ha vingut a portar està més enllà del Cèsar. La idea de poder de Jesús és una altra; refusa als qui figuren com a governants de les nacions, les dominen com si en fossin amos i les mantenen sota el seu poder (Cf. Mc 10,42) i també la seva pretensió de fer-se anomenar benefactors (Cf. Lc 22,25). Mai però, per molt que alguns fariseus i herodians el vulguin sorprendre en alguna paraula comprometedora, no contesta l’autoritat dels governants del seu temps sinó que afirma que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna implícitament, tota temptativa de divinització i absolutització del poder temporal, perquè sols Déu pot exigir-ho tot a l’home. 

Ell és el Fill de l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus discutien sobre quin havia de ser el més gran (Cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven seure un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra en el Regne, els indicà que el bon camí porta a la creu (Cf. Mc 10,35-40). Crist desvela a l’home, sempre temptat pel poder, el significat autèntic de la paraula servei. La sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a Crist l’únic mestre; ningú pot pretendre governar mai per la gràcia de Déu. Déu és aquell qui té un profund respecte per la llibertat humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per negar-lo, per pecar, per allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de la saviesa d’aquells que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la justícia i la solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes o bé juntes desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (Fides et ratio, 90). 

Per això l’Església en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de l'home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l'home (...) responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més profundes de totes.» (Gaudium et Spes, 29). Cal que prediquem aquesta doctrina a grans i a petits, a rics i a pobres, a tots els estaments, a gent de qualsevol edat. Tant si és oportú com si no ho és, mentre Déu ens doni forces; com escrivia sant Bonifaci, evangelitzador dels frisons i màrtir, la memòria del qual avui celebrem. Girant la mirada vers els qui estan mancats del necessari per a viure, siguin de la raça que siguin; els qui passen fam, vinguin d’on vinguin; els qui estan injustament empresonats o exiliats, pensin com pensin; els qui són esclaus d’alguna dependència, els qui malden per sobreviure, tenir una llar i una feina digne, siguin de la condició que siguin; els qui es juguen la vida cercant un país on viure, professin una o altre religió, i els qui tenen set de Déu, potser sense saber-ho. 

«Aquesta paraula de Jesús és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l'àmbit polític. L'Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa distinció entre l'esfera d'autoritat del César i la de Déu, entre l'àmbit polític i el religiós. La missió de l'Església, com la de Crist, és essencialment parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots, especialment als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu sobre el que li pertany, és a dir, la nostra vida.» (Benet XVI Homilia 16 d’octubre de 2011). Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda hi ha la imatge del César i al César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de Crist, en nosaltres hi ha gravat el nom de Crist, la funció de Crist i els deures de Crist; i a Crist pertanyem.
.