Sants Pere i Pau, Apòstols
29 de juny de 2018
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm
4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Pere i Pau son d’aquells qui, mentre vivien en
aquest món, van plantar l’Església regant-la amb la seva sang, en beure el
calze del Senyor. La seva força no venia pas de cap poder temporal, venia de
l’Esperit Sant, venia de la seva experiència vital de Crist. Una força que feu
de Pere el capdavanter en la confessió de la fe i de Pau qui la posà a plena
llum. Pere el primer dels apòstols i Pau l'apòstol de la gentilitat esdevenen
així columnes sobre les que l’Església de Crist s’ha edificat. Per camins
diversos restaren units a una única Església. L’Església com a comunitat
espiritual té els seus fonaments en la comunitat apostòlica. Crist mateix amb
l’anunci de la bona nova, anunciant l’arribada del Regne, posà els fonaments de
l’Església. Ell mateix instaurà a Pere com a sòlida roca on ha construït
la seva casa; així quan han vingut al llarg de la història les pluges de les
persecucions, quan ha crescut la riuada de la indiferència i el vent de la
divisió ha envestit contra l’Església, res no l’ha fet caure, les portes del
reialme de la mort no se li han resistit, perquè tenia els fonaments ben
assentats sobre la roca, sobre els apòstols, sobre Pere. Jesús mateix donà a la
comunitat una estructura per romandre ferma fins a l’arribada del Regne
definitiu; la comunitat dels dotze és el fonament de la nova Jerusalem amb Pere
com a cap; representen tots plegats a les dotze noves tribus d’Israel; representen
de manera simbòlica l’Israel definitiu i escatològic i anuncien, apunten i
albiren la reunió definitiva i universal del poble de Déu.
La força de la pobresa, de la senzillesa de la comunitat
apostòlica és la que permeté a Pere de mostrar el Regne. Expliquen que el papa
Pau V mentre escoltava el relat de Pere i Joan vora la porta bonica del temple
a Jerusalem i el lector llegia la frase de Pere «No tinc plata ni or,
però et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!» es girà
vers un dels assistents i li digué «nosaltres,
en canvi, tenim plata i or»; l’assistent, que no era altre que sant Robert
Bellarmino li respongué «per això no podem dir: Aixeca’t i camina.» «De pressa,
aixeca’t» ho pot dir l’àngel que desvetllà a Pere a la presó on Herodes,
després de fer matar amb l’espasa a Jaume, l’ha engarjolat quan s’adonà que
això era ben vist dels jueus. Pere és cridat de nou a seguir a
Crist, aquell qui vora el llac de Galilea el veié i el cridà per fer-lo
pescador d’homes i ell immediatament va deixar les xarxes i el va seguir.
Pere ha estat destinat per Jesús a una missió. Jesús
no solia canviar el nom als seus deixebles. Jesús no canvia mai el nom als
seus; certament defineix més que anomena com a fills del tro, a Jaume i a Joan;
però amb Simó el canvi de nom va molt més
enllà, no és tant sols un nom; és un manament, un encàrrec, una missió la que
rebia així del Senyor. En tot l'Antic Testament, el canvi del nom implica una
missió. Així el Senyor Déu li diu a Abram: «Ja
no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una
multitud de pobles.»
(cf. Gn 17, 5); o a Jacob «D'ara
endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb
els homes, i has vençut.» ( Gn 32,
29). Jesús amb aquest canvi mostra a Pere la voluntat de confiar-li una missió
particular com ho ha fet a través de nombrosos indicis. A Cafarnaüm, el Mestre
s'hostatja a la casa de Pere (cf. Mc 1, 29); quan la munió s'amuntegava al seu
voltant a la riba del llac de Genesaret, de les dues barques allí amarrades
Jesús escullí la de Simó (cf. Lc 5, 3); quan Jesús en moments clau tria tant
sols a tres deixebles, Pere sempre hi és el primer; així a la resurrecció de la
filla de Jaire (cf. Mc 5, 37; Lc 8, 51), a la Transfiguració (cf. Mc 9, 2; Mt
17, 1; Lc 9, 28) i, finalment, a l'hort de Getsemaní (cf. Mc 14, 33; Mt 26,
37). Pere escolta la Paraula del Senyor; però no en té prou amb saber-la, li
cal viure-la i no té prou amb viure-la al costat de Jesús, li cal donar-la amb
absoluta fidelitat, superant les pors, les negacions, les vacil·lacions.
Pau passà de
l’arrauxament perseguidor a la passió per Crist, que conformà la seva vida. La Bona Nova que anunciava no li va venir
dels homes, perquè no l'havia rebuda de cap home ni l'havia apresa de ningú; li
va venir per una revelació de Jesucrist. La seva vida fou oferta com una libació vessada sobre
l'altar. Lluità i es mantingué fidel perquè el Senyor l’assistia i li donà les
forces perquè proclamant el missatge de l'evangeli poguessin escoltar-lo tots
els pagans. També ell va conèixer Crist, va viure en Crist i va predicar a
Crist; el Senyor l’assistí i li dona forces per proclamar l’evangeli als
pagans. Pau no visqué per a si mateix, visqué per Crist i amb Crist; no buscant-se i construint-se a si mateix,
sinó donant-se a si mateix als altres per Crist. Aquesta és la nova vida que li
donà el Senyor, una vida centrada en l’Evangeli. Davant la creu de Crist,
expressió màxima del seu lliurament, ja no es va gloriar de si mateix i per si
mateix. La força de Pau neix de llur feblesa; ell feble en les persecucions, estava convençut de
que la seva força venia de Déu i que amb els seus sofriments suplia el que
faltava a la passió de Crist (Col 1,24).
Sortosos Pere i Pau, Simó i Saule, que reconegueren en
Jesús al Messies, en reconèixer-lo visqueren en i per Crist i
escamparen la bona nova, en donaren testimoni amb absoluta fidelitat. Això
no els fou revelat per cap home de carn i sang, sinó pel Pare del cel. Per
l'Evangeli van acceptar de sofrir i morir, i van arribar a ser així partícips
de la resurrecció del Senyor. La seva fe, confirmada pel martiri, és la nostra
fe, la fe immutable de l'Església en Jesús, el Messies, l’únic Salvador del
món; la fe en Crist, el Fill del Déu viu, mort i ressuscitat per nosaltres i
per la humanitat sencera.