Diumenge XI setmana durant l’any
Cicle B
17 de juny de 2018
Ez 17,22-24; Salm 91,
2-3.13-14.15-16; 2C 5,6-10;
Mc 4,26-34
Jesús no deia res sense paràboles, però en privat
ho explicava tot als seus deixebles. El motiu que portava Jesús a
ensenyar per mitjà de paràboles; és que així ajudava a descobrir les coses de
Déu en la vida de cada dia, en la creació. Perquè l'extraordinari de Déu
s'amaga en les coses ordinàries i comunes de la vida de cada dia. La gent ho entenia
i en les paràboles rebia la clau per obrir el seus enteniments i trobar-hi els
signes de Déu; cadascun segons la seva disposició. Acostumats en el
nostre món a parlar i a sentir parlar d’eficàcia, de competitivitat, de
rendiment; avui l’evangeli ens parla de fecunditat, de calma, d’espera pacient.
Un gra de blat dins la terra, un gra de mostassa enterrat, quasi sense esforç,
deixant-los fer, esdevenen llavor que
produeix primer brins, després espigues i finalment el blat granat; esdevé la
més gran de les hortalisses amb unes branques tant grosses que els ocells s’hi
poden aixoplugar, com si d’un cedre magnífic es tractés. És Déu qui abaixa els
arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa
reverdir els secs. Per a Déu tot és possible. La vida és un regal de Déu; sovint
ho oblidem i quan arriba la dissort, la mort al nostre voltant volem passar
comptes a Déu pel sol fet d’haver recuperat allò que ens havia donat, allò que
és seu i que ens reclama per donar-nos una vida vertadera, gloriosa, participant
de la resurrecció de Crist. Ens cal reconèixer en la vida un regal, veure-la com
un do, reconeixent-hi la imatge de Déu. La vida és quelcom més que un cos amb
un cor que batega al seu interior; de fet viure en el cos, ens ho diu l’apòstol,
no és sinó viure com a emigrants, lluny del Senyor. Aprendre a viure, a
reconèixer en la nostra vida el regal de Déu no és fàcil. Cal sembrar la
Paraula en els nostres cors, perquè germini i doni fruit al seu temps; fruit en
les obres, perquè la fe tota sola, sense obres és morta.
Jesús cerca en la vida i en els esdeveniments
elements i imatges que puguin ajudar-nos a percebre i experimentar la presència
del Regne, que facin créixer el Regne dins nostre, a poc a poc, amarat de sol i
d’aigua, de fe i d’obres. En la història de la llavor que creix per si sola, el
pagès que planta coneix abastament el procés; llavor, bri verd, fulla, espiga,
blat. No li passa pel cap d’emprar la falç abans d'hora; sap esperar el moment
oportú. Però al cap i a la fi no sap el perquè de tot plegat; sense que ell
sàpiga com, la terra, la pluja, el sol i la llavor tenen força per fer créixer
una planta des del no-res fins a donar fruit. Així és el Regne, segueix un
procés, té etapes i terminis, creix. Sense que sapiguem com, el
Regne de Déu creix en nosaltres, va creixent fins que produeix fruit
en un temps determinat. Sense que ningú sàpiga explicar la seva força
misteriosa; sense que ningú en sigui amo; llevat de Déu.
La llavor de mostassa és petita, però creix i, al
final, els ocells fan niu entre les seves branques. Així és també l’Església, començà
ben petita, cresqué i allargà les seves branques perquè tota la humanitat hi
trobi aixopluc. Va començar amb Jesús i uns pocs deixebles; Jesús va ser
perseguit i calumniat, fou crucificat i sepultat. Però en haver estat enterrat,
sembrat, va renéixer, va créixer, va ressuscitar a la vertadera vida i les
seves branques es van anant estenent arreu del món.
El regne dels cels és Crist en persona, Crist és el
Regne. Com una llavor de mostassa, ha estat sembrat en un hort, la humanitat; va
créixer i va arribar a ser arbre a la creu, un arbre que cobreix la terra
sencera amb els seus braços estesos com grans branques que a tots ens acullen. El
Regne és també la fe; fe i Regne no són realitats diferents, qui té la fe posseeix el Regne dels cels, Regne
que està dins nostre com està dins nostre la fe; ens ho diu Jesús «el regne de Déu està dins vostre» (Mc 11,22), i també «guardeu la fe en el vostre interior» (Mt 16,19).
La imatge de la llavor és particularment estimada
per Jesús, ja que expressa ben bé el misteri del Regne de Déu. En les dues
paràboles d'avui aquest misteri representa un creixement i un contrast; el
creixement que es realitza gràcies al dinamisme present en la llavor mateixa i
el contrast que existeix entre la migradesa de la llavor i la grandesa del que
produeix. El missatge és clar; el Regne de Déu, encara que demana de la nostra
col·laboració, és abans que res do del Senyor, regal de Déu, gràcia que
precedeix a l'home i a les seves obres. La nostra petitesa, aparentment
impotent davant els problemes del món, si es confia a Déu no ha de témer
obstacles, perquè amb el Senyor al costat la victòria és segura.
És l'amor de Déu el que fa germinar i créixer totes
les llavors sembrades, disseminades a la terra. L'experiència del Regne és l’experiència
d'aquest miracle de l’amor de Déu ens fa. Malgrat les dificultats, malgrat els
sofriments i el mal amb el que ens trobem cada dia; som llavor que brolla i
creix, perquè la fa créixer l'amor de Déu.