Dimarts X setmana durant l’any
Monestir de Sant Benet
de Montserrat
12 de juny de 2018
1R 17,7-16; Salm 4,2-3.4-5.7-8; Mt 5,13-16
El
Senyor ens crida a ser sal per a la terra i llum per al món. En seguir la crida
de Crist, nosaltres monges i monjos, maldem per oferir-li la nostra vida; però
per seguir-lo, per lliurar-nos-hi ens cal rebre d’aquell mateix qui ens crida
la força suficient per abandonar els nostres projectes personals i confiar-nos
a les seves mans. No és pas un
lliurament passiu, sinó ben actiu; perquè la passivitat no és bona per a res,
és malgastar la nostra vida; és com qui encén un llum i el posa sota una mesura
i en lloc d’il·luminar resta amagat deixant als altres en la foscor. La nostra
llum cal que resplendeixi davant la gent obrant el bé. Ens ho diu abastament
sant Benet al capítol IV de la Regla; ens ho deia avui a Matines sant Policarp;
procurar de fer el bé no solament davant de Déu, sinó també davant dels homes,
cercant amb zel el bé, evitant els escàndols, abandonant les enraonies sobre la
gent, essent sobris, lliurant-nos a l’oració; imitant a Crist, seguint
l’exemple que ens ha deixat en la seva pròpia persona. La bondat de la fe en
Crist no es demostra amb argumentacions i raonaments sinó que esdevé visible i
palesa, esdevé sal i llum, en fer efectiu cadascun de nosaltres, en la nostra
pròpia vida, en la nostra vida com a comunitat que cerca a Crist, la manera de
viure que la fe comporta; el camí no és altre que el de la humilitat.
Cap
de nosaltres no pot deixar de reconèixer que és mogut per l’Esperit i que gràcies
a l’Esperit actuem d’acord amb el pla de salvació, amb el pla que Déu té
preparat i ens ofereix a cadascun de nosaltres. Sant Benet ens parla en el
pròleg de la Regla que estem convidats a respondre al que el Senyor espera de
nosaltres amb fets cada dia. Per aconseguir-ho ens cal mantenir la salabror de
la nostra vocació, de la nostra fe. Ens cal redescobrir que la nostra fe és sal que ens fa viure d’una manera nova
cada dia, una sal per compartir amb el món, del que formem part activa,
aportant-li allò que purifiqui, guareixi i alliberi; perquè si som llum per al
món hem de ser una llum que il·lumini en aquests temps d’incertesa, oferint
nous horitzons d’esperança.
En la història religiosa de l'antic Israel sorgeix
la figura d'Elies, cridat per Déu per portar al poble a la conversió. El seu
nom significa “el Senyor és el meu Déu” i d'acord amb aquest nom es desenvolupa
tota la seva vida, consagrada totalment a provocar en el poble el reconeixement
del Senyor com a únic Déu. L'Eclesiàstic en diu que « va sorgir com un foc el
profeta Elies, la seva paraula cremava com una torxa» (Ecl 48,1). Fou llum amb
la que Israel tornà a trobar el seu camí cap a Déu¸ fou aquell qui invocà al
Senyor perquè retornés a la vida al fill de la vídua de Sarepta que l’havia alimentat
i donat de beure compartint amb ell el poc que li quedava, qui proclamà davant
de Déu el seu cansament i la seva angoixa mentre fugia pel desert, fou aquell qui
a la muntanya del Carmel mostra tot el seu poder d’intercessor perquè El Senyor
Déu es manifestés i converteixis el cor del poble. «Que en fores, de
gloriós, Elies, amb els teus prodigis! Qui es
podrà mai gloriar de ser com tu?» (Sir 48,4). Ell fou sal per a la
terra i llum per al món.
La sal i la llum no són pas objectius en si
mateixos; són mitjans i no pas finalitats; si així ho creguéssim no ens
n’hauríem adonat del vertader sentit de la vida, d’allò al que ens crida Déu.
La llum ens han de permetre veure més enllà de tot allò que ens condiciona,
deixar que Déu ens parli per mitjà dels qui ens envolten, de la mateixa creació.
És el senyor qui ens dona la salabror, qui encén el nostre foc; no pot ser
d’altre manera.
Posa la llum sota una mesura tot aquell que amaga i
enfosqueix la llum de la bona doctrina amb les comoditats o avantatges
temporals. La posa en un lloc alt aquell que posa el servei a Déu per davant de
tota altra cosa, aquell que no anteposa res al Crist, de manera que ocupi un lloc
superior el servei al interès personal, ens diu sant Agustí. (Cf. Sant Agustí, Sermó
del Senyor a la Muntanya). També nosaltres, gràcies a l'Evangeli, hem rebut la
llum i estem cridats a donar-ne testimoni a ser-ne testimoni. Cadascun de nosaltres
hem de sentir-nos cridats a ser sal de la terra i llum del món. Hem de ser sal
que preserva de la corrupció i que dóna gust als fruits de la terra. Hem
d'il·luminar als qui ens envolten amb la caritat; caritat que és estimar als altres
com Crist ens ha estimat.
Nosaltres som la sal de la terra; nosaltres som la
llum del món; ens ho diu aquell qui és la llum; ens ho diu amb l'exemple de la
seva vida, amb la seva mort a la creu i amb la seva resurrecció. No tinguem por
de ser, com a monges i monjos, sal per a la terra, no tinguem por de que els
nostres monestirs esdevinguin llum pel món tenint, com ens diu l’apòstol, uns
mateixos sentiments, una mateixa caritat, una sola ànima, estant ben avinguts,
no fent res per rivalitat, ni per vanagloria, fent-ho tot amb humilitat, considerant
als altres superiors a nosaltres mateixos, no procurant pels nostres propis
interessos sinó pels dels altres (Cf. Fl. 2,1-4), en definitiva amb un comportament
digne de l'evangeli del Crist, no anteposant-li mai res.