Presentació del llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé
Sant Ramon, fundador del Monestir de Santa Maria de Vallbona
(̴ 1120 / 1130? – 1176)
Arxiu Museu de Montblanc
Dissabte 16 de juny de 2018
Avui ens trobem aquí reunits,
convocats al voltant d’un nou llibre del Dr. Josep Maria Sans Travé. Un nou
llibre és sempre com una nova vida, mira endavant i es fonamenta en el passat
més o menys recent o remot. Així sigui una obra literària, sigui un assaig o
sigui un estudi històric com el que avui ens ocupa; la publicació d’un llibre
és la fi d’un llarg viatge, la conclusió de moltes hores de solitud i de
treball. Per això és passat, s’arrela en el passat, és fruit del passat. Però
alhora un llibre mira al futur, a cadascun dels lectors, d’aquells qui el fullejaran,
els qui el consultaran puntualment i els qui el llegiran de cap a peus.
La història és un diàleg entre el
present i el passat per la simple raó de que per poder conèixer els esdeveniments
del passat es cal partir del present, per anar recorrent les dades o petjades
que aquest ens deixa. Tant sols podem captar el passat i aconseguir comprendre’l
a través del mirall del present. Tant present com a passat, van entrellaçats i
l'un no viu sense l'altre. És per mitjà del passat que entenem el que som avui.
Sense passat, sense arrels no som res. Certament com a historiador, com a
monjo, com a català no podria dir altra cosa; però no podria dir tampoc altra
cosa com a ésser humà.
«El petit príncep preguntà a la
flor del desert: “On són els homes?”, la flor li va respondre “Els homes? ...
El vent se’ls emporta. No tenen arrels. Els molesta molt no tenir-ne”. Però la
flor no coneixia bé als homes i s’enganyava.» Perquè els homes, els pobles
tenim arrels.
Deien els nostres bisbes un ja
llunyà any 1985 que «La presència cristiana a la nostra terra remunta fins als
primers segles. Els acta del bisbe Fructuós l'any 259 en són la primera
dada documentada. En forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors
de l'Església ho són també del país naixent. La figura de l'Abat Oliba, bisbe
de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat, encarna l'esperit
de tota una època. Mentre la societat catalana comença a estructurar-se, rep
dels monestirs i de les catedrals l'impuls de l'esperit cristià que es
manifesta en institucions tan noves i decisives com la de "la pau i la
treva". És un moment singular en el qual la fundació del país i
l'establiment de l'Església van plegats.» (Arrels Cristianes de Catalunya).
Tots tenim arrels, les podem
acceptar, les podem voler oblidar; però tots naixem en un poble, en un país, en
una cultura determinada. Les monges i els monjos cristians tenim les nostres
arrels que en certa manera ens són pròpies i en certa manera compartides en el
marc cultural i social en que cada comunitat neix, es desenvolupa i viu. Aquest
llibre que avui presentem va de tradicions, d’orígens, d’història i també de
present.
Malgrat tenir un lloc privilegiat
en la història del cristianisme el monaquisme no és quelcom específicament
cristià, és una manera d’afrontar, de respondre a allò que ens planteja la
vida. Si la persona humana ha estat definida com un ésser religiós; les
manifestacions monàstiques, semimonàstiques o paramonàstiques són presents
arreu del món; en totes les religions de la terra hi ha formes de vida que s’adeqüen
al que avui coneixem com a ideal monàstic. La monja, el monjo és, en la
definició tradicional, aquella o aquell que s’aparta del món i s’estableix en
un lloc retirat deixant de banda les influències de la seva societat per tal de
lliurar-se, sol o en companyia d’una comunitat, animats per un mateix ideal, a
una vida totalment centrada en la transcendència.
El psicòleg Karl Gustav Jung destaca
que l’experiència de la humanitat està marcada per arquetips, models primitius,
que són part del tresor cultural de la humanitat i alhora les nostres arrels
més profundes. Per Jung totes les cultures tenen un fons comú que es mostra a
través d’una simbologia per expressar una única i compartida realitat. Si em
permeten dir-ho, aquesta tesi els creients la verbalitzaríem parlant de la
imatge de Déu que hi ha en cada home i cada dona, visqui on visqui, sigui de la
raça que sigui, parli la llengua que parli, pensi com pensi i cregui el que
cregui o no cregui. Donant un pas més en aquest sentit diríem que la unitat
espiritual de la humanitat es fonamenta en l’experiència del sagrat viscuda per
l’home religiós. També Raimon Panikkar ha parlat del monacat com d'un arquetip
humà, subratllant així que existeix una dimensió monàstica en el si de tot
ésser humà i que els que s’anomenen monjos són, som, aquells que organitzen la
seva vida entorn d'aquesta dimensió profundament humana. Això explica que es
trobi una forma de monacat en gairebé totes les grans tradicions religioses de
la humanitat que han aconseguit un nivell suficient d'espiritualització. D'una
tradició a una altra, d'un segle a un altre, les manifestacions exteriors de
l'ascetisme no són molt diferents, potser perquè la imaginació humana té els
seus límits. El que sí és radicalment diferent d'una tradició a una altra és
l'objectiu d'aquesta ascesis i la significació última que se li dóna. Malgrat
la heterogeneïtat de mites, símbols, ritus i formes divines; l’home religiós, i
permetin-me masculinitzar el concepte ja que així s’ha fet fins ara, tot i que òbviament i més en el cas que ens
ocupa aquí i avui caldrà parlar a la vegada de la dona religiosa; sap captar i
revestir-se de la vestidura pròpia de cada cultura i donar així resposta a la
seva inquietud religiosa, transcendent; la religiositat sap inculturitzar-se.
La resposta a aquesta inquietud, a aquesta vessant espiritual d’homes i dones
pot expressar-se de diverses maneres. En la història del monaquisme cristià ho
ha fet tradicionalment en l’eremitisme i en el cenobitisme; és a dir vivint la
vida monàstica o bé en comunitat o bé aïllats, solitaris, d’aquí el mot monacus, sol.
Tot aquest
preàmbul porta a situar el monaquisme cristià en el punt en que arriba a les
nostres terres. Poc sabem de les comunitats anteriors a la dominació musulmana,
però segurament en van existir. A partir del que s’ha anomenat reconquesta, la
vida monàstica s’expandeix abastament a tot el país. En cada fundació hi ha un
relat, una manera d’explicar les diferents fundacions. En elles el misteri
envolta i acompanya una realitat ben concreta, en podríem dir gèneres
literaris, maneres d’explicar quelcom de real. En tots aquests relats hi ha dos
elements fonamentals. D’una banda, Déu dona algun senyal per indicar quin lloc
ha estat escollit per a Ell i la comunitat que li ha de donar culte; de l’altra
hi ha d’antuvi una vida monàstica, sovint de caire eremític que a la fi dona
lloc a una vida comunitària. Aquestes dues premisses són fonaments de la vida
cenobítica, la voluntat de Déu i la vida eremítica que en la història del
monaquisme cristià és prèvia al cenobitisme que arrelà definitivament a Europa
sota la Regla i el mestratge de sant Benet. Curiosament però sant Benet en el
capítol primer de la Regla ens ho diu al inrevés; perquè els anacoretes, és a
dir, els ermitans; són aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica,
sinó per una llarga prova al monestir, han après a lluitar, un cop formats amb
l'ajut de molts, i, ben entrenats en les files dels germans per al combat
solitari del desert, ja segurs sense l'ajuda d'altri, només amb la seva mà i el
seu braç, es basten amb l'auxili de Déu i viuen sols cercant Déu (Cf. RB 1,
3-5).
En
aquesta obra que avui presentem s’uneixen tots aquests factors. L’historiogràfic
ho fa de la mà d’un historiador bregat en l’ofici i alhora un molt bon
coneixedor del monaquisme, especialment del cistercenc a les nostres terres.
Tot i que no és l’únic camp en el que és expert. Nascut a Solivella, en aquesta comarca nostra de la
Conca de Barberà (1947) és Doctor en història medieval i ha estat professor
de la Universitat de Barcelona (1972-80). Director tècnic de l’Arxiu Històric
de Protocols de Barcelona (1973-80), reprengué el 1984 la publicació d' Estudis
Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. Dirigeix, des del 1982, les
publicacions de la Fundació Noguera. Ha estat cap del servei d’arxius de la
Generalitat de Catalunya (1980-92), i des del 1992, Director de l’Arxiu
Nacional de Catalunya. Ha col·laborat en obres generals, com la Catalunya Romànica, ha
coordinat l’edició d’obres com Estudis sobre Història de la Institució
Notarial a Catalunya en honor de Raimon Noguera (1988) i ha dirigit
l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994-96). És
autor, entre d’altres, d' Història del Tallat (1986) i Els papers de
Salamanca. Història d’un botí de guerra (1996) i ha publicat diverses obres
sobre Santa Maria de Vallbona. En el període 2003-04 assumí la direcció general
del patrimoni cultural. L’any 2006 ingressà, com a acadèmic numerari, a la
Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 2008, a la Reial Acadèmia de
Doctors de la Universitat de Barcelona. Sobre els templers és autor d’una
extensa obra que palesa el seu interès també pels Ordes Militars. Això fa que si
com escriu Josep Fontana que per practicar l’ofici d’historiador no calen
solament bones intencions, sinó uns fonaments de mètode i un coneixement de les
tècniques de recerca; perquè si les tècniques s’aprenen fàcilment; els
fonaments de mètode i de teoria s’han de treballar personalment; en el cas del
Dr. Sans Travé això està plenament garantit i demostrat. Escriu Pierre Vilar
«no és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència.»; per al Doctor
Sans Travé tot i ser un historiador acadèmic, la seva no és una obra freda,
sinó arrelada al país, a les seves arrels, a aquestes terres. Algú ha escrit que
amb el Doctor Sans Travé, es pot parlar de tot i força, i és una constant font
d'ensenyaments però potser amb la definició amb la que em quedo és amb la que
el definia Xavier Garcia l’any 2008 en la seva sèrie d’articles titulats Homenots del Sud, seguint aquella
expressió de Josep Pla, deia d’ell que era “l’arxiver major de Catalunya” i és
que com a arxiver el vaig conèixer a Barcelona l’any 1982 en ser organitzador
ell d’un curs d’arxivística estant al capdavant d’un incipient Servei d’Arxius
de la Generalitat de Catalunya. Si es parla d’arxivística i d’arxius a
Catalunya els darrers quaranta anys, cal parlar del Doctor Josep Maria Sans
Travé. Arxiver i historiador o historiador i arxiver, en qualsevol cas algú que
té per màxima l’antiga dita romana Nulla
die sine línia; d’aquí la seva àmplia producció, que no és sinó fruit d’un
ardu treball.
El Dr. Josep
Maria Sans Travé ens presenta avui una obra històrica ben travada, com totes
les seves ja que no en va és un dels medievalistes de casa nostra que millor
coneixen el món monàstic, que ens parla dels orígens de l’actual Monestir de
Santa Maria de Vallbona. S’endinsa en els seus orígens i en la figura de Sant
Ramon de Vallbona, el seu fundador. Un origen amb similituds amb el de Poblet
tal com el malaguanyat historiador tarragoní en Jordi Rovira i Soriano va posar
de manifest la similitud i el paral·lelisme entre els eremites Poblet i Ramon
de Vallbona; és a dir entre els orígens de Poblet i Vallbona.
També el
santoral catòlic està força ple d’orígens llegendaris i potser l’oblit com de
molts d’altres, hauria estat el destí de la figura de sant Ramón de Vallbona si
el pare Miquel Ramón Zapater no hagués visitat la comunitat el 14 de novembre
de 1664 i no hagués llegit la Vita
Raimundi confessoris. La dificultat per a un historiador en enfrontar-se a
la biografia d’un personatge més llegendari que documentat és gran però la
particularitat i la grandesa d’aquesta obra és que el Dr. Josep Maria Sans
Travé se’n surt amb suport documental per tal d’acabar assegurant que «és del
tot evident que el Monestir de Santa Maria de Vallbona, a banda de la voluntat
que des dels seus orígens hi ha posat les respectives abadesses i les
religioses que al llarg de 844 anys han configurat la seva comunitat, és una
obra de Ramon de Vallbona, el seu fundador i primer responsable.» Per tant que
Ramon de Vallbona existí i tingué un paper de primer ordre en la fundació de
l’actual monestir de Vallbona.
Ens hem de
felicitar per aquesta obra, pocs estudis com aquest treballen la documentació i
la bibliografia existent fins a portar al lector a l’entrellat de tot plegat.
Aquí de la mà del Dr. Sans Travé descobrim que a la fi la llegenda no està pas
tant lluny del relat històric i que hi ha més de cert del que no pas ens
hagéssim pogut imaginar en iniciar la lectura. Al llarg del text els topònims
del monaquisme de la Catalunya Nova com Vallbona, Poblet o el Tallat,
s’entrellacen acompanyant l’evolució de Vallbona que amb l’abadessa Òria de Colobrers
consolidarà el seu carisma cistercenc. No són camins fàcils perquè tampoc la
història dels nostres cenobis ho ha estat, sempre a mercè de les circumstàncies
històriques i de cada determinat moment polític, social i econòmic, perquè són
part viva i integrant del nostre poble.
Escriu
Josep-Lluís Carod Rovira en el pròleg d’un dels altres llibres del Dr. Sans
Travé sobre Vallbona que «si Poblet és l’expressió de l’estat, la memòria de
l’estat, i Montserrat és la manifestació de la nació amb emoció, Vallbona és el
monestir de les persones. De les persones que habiten el monestir i d’aquells
que hi sojornen tant sols unes hores o uns dies. I no hi ha nació, ni estat
possibles, sense les persones.»
Vallbona ha estat
sempre el monestir de les persones, perquè si els orígens de Poblet, de Santes
Creus o Scala Dei estan en la voluntat de fundar una abadia cistercenca bé pel
comte de Barcelona Ramón Berenguer IV, bé pel noble Guillem Ramon de Montcada,
bé pel rei Alfons I; si a Poblet fou Fontfreda i a Santes Creus Grand Selva; a
Vallbona Tulebras hi fundà un monestir cistercenc tot integra-t’hi una
comunitat eremítica preexistent, constituïda a mitjans del segle XII sota la
inspiració d’un ermità anomenat Ramon. Aquesta és la tesi de la que parteix
l’autor i la que demostra al final de la seva obra. Ens convido a llegir-la, a
endinsar-se en un món que ens sembla llunyà però que és ben proper, l’origen
d’un monestir, d’una comunitat encara viva. En un espai, en unes terres en les
que des de fa segles s’hi cerca Déu de veritat, com diu sant Benet a la Regla.
Presentar un llibre és sempre un
goig, una nova obra veu la llum i ja queda incorporada al patrimoni
bibliogràfic del país. Aquest llibre que avui presentem aquí a Montblanc esdevé
ja a partir d’ara una obra imprescindible pel coneixement de la història de
Santa Maria de Vallbona; un treball magnífic del Doctor Josep Maria Sans Travé.
Els convido a fullejar-lo, a llegir-lo de cap a peus, és de lectura amena i els
descobrirà tot un món que ens porta als orígens del nostre país, a les nostres arrels.
Els convido a llegir aquesta obra a descobrir-la, recorrent les seves pàgines
reviuran la vida de Ramon de Vallbona i darrera de cada frase hi descobriran la
gran estima de l’autor per Santa Maria de Vallbona. Els convido a fer-ne una
lectura atenta perquè de la història se n’aprèn, n’hem d’aprendre.
Felicitar de nou a l’autor per la
qualitat de l’obra; enhorabona Doctor Sans Travé i que pugui aportar encara
molts altres treballs en bé de la historiografia del país i d’aquestes terres.
Moltes gràcies,