Dijous de la setmana V durant l’any
/ II
Residencia
Santa Teresa Jornet d’Aitona
13 de febrer 2020
1R 11,4-13; Salm 105,3-4.35-36.37
i 40 i 7,24-30
El rei
salomó, el rei savi, prudent i poderós, que ha construït un temple pel Senyor i
ha enlluernat amb la seva saviesa a la mateixa reina de Sabà, ha arribat a la
vellesa; ja no és el que era perquè les seves forces li fallen i està a mercè
dels altres. La vida és una acumulació d’etapes, l’ancià d’avui fou el jove
d’ahir i el jove d’avui serà l’ancià de demà. Tota la vida és un regal de Déu,
en la seva totalitat, no podem agafar-ne una part i rebutjar-ne una altre,
l’hem d’estimar en cada trajecte perquè Déu està present en cada etapa.
Com
escrivia san Joan Pau II l’any 1999 en la seva Carta als ancians: «Es urgente recuperar una adecuada perspectiva desde la
cual se ha de considerar la vida en su conjunto. Esta perspectiva es la
eternidad, de la cual la vida es una preparación, significativa en cada una de
sus fases. También la ancianidad tiene una misión que cumplir en el proceso de
progresiva madurez del ser humano en camino hacia la eternidad. De esta madurez
se beneficia el mismo grupo social del cual forma parte el anciano.»
Esto lo entendió muy bien santa Teresa de Jesús Jornet,
que nació y vivió aquí en Aitona, en esta tierra de santos, hija de Francesc
Jornet y Antonia Ibars, sobrina esta del P. Francesc Palau i Quer, a quién
Teresa siguió en sus primeros años de vocación dirigiendo diversas escuelas,
hasta que el 11 de octubre de 1872 se une a la obra de una fundación en favor
de los ancianos más necesitados impulsada por los padres Pedro Llacera y
Saturnino López. Decía san Pablo VI el día de la canonización de santa Teresa
de Jesús Jornet, el 27 de enero de 1974 que: «Nos encontramos ante una de esas
figuras que dejan una impronta propia y profunda de su paso por el mundo,
legando a la Iglesia y a la sociedad el sello de su personalidad siempre lozana
e inmarcesible: servir, inmolarse por los demás, será la faceta distintiva de
la espiritualidad de Santa Teresa Jornet, obedeciendo al mismo impulso del amor
al necesitado.»
L’atenció
als ancians, l’acompanyament corporal i espiritual és una gran tasca que les
seguidores de santa Teresa de Jesús Jornet segueixen realitzant avui. Déu no
abandona als ancians, no ens abandona en cap etapa de la nostra vida, sempre
està atent a la nostra pregària, a les nostres peticions. Ho escoltem en
l’Evangeli d’avui, pot semblar una reacció dura la de Jesús: «Deixa que mengin
primer els fills: no estaria bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als
cadells»; però Jesús sols espera que aquella dona li confirmi la seva fe,
humil, discreta, però ferma i la seva filla fou guarida.
Nosaltres
monjos cistercencs, seguim la Regla de sant Benet, que ens diu que no hem de
desesperar mai de la misericòrdia de Déu, que no hem d’oblidar mai que Déu és
amor i ens estima sempre, sans i malalts, joves i ancians, sempre.
Deia
sant Joan Pau II als ancians l’any 1999 «Por
eso son loables todas aquellas iniciativas sociales que permiten a los
ancianos, ya el seguir cultivándose física, intelectualmente o en la vida de
relación, ya el ser útiles, poniendo a disposición de los otros el propio
tiempo, las propias capacidades y la propia experiencia. De este modo, se
conserva y aumenta el gusto de la vida, don fundamental de Dios. Por otra
parte, este gusto por la vida no contrarresta el deseo de eternidad, que madura
en cuantos tienen una experiencia espiritual profunda, como bien nos enseña la
vida de los Santos.»
Com
tant bé ens ensenya la vida de santa Teresa de Jesús Jornet, la del beat
Francesc Palau i la de tants altres sants i santes. Perquè la vocació a la
santedat és universal, ens ho diu el Papa Francesc quan ens parla dels sants de
la porta del costat, dels sants anònims, discrets, els de cada dia, que són
aquells qui han consagrat la seva vida a cuidar als altres, a educar-los, tant
des de la vida consagrada com des de la vida de família.
Que el
Senyor, que sempre es recorda de nosaltres, ens il·lumini i ens ajudi a ser
llavors d’esperança i transmissors de la fe, cadascú amb la seva aportació, amb
el seu carisma, que no n’hi ha cap de petit, perquè tots són grans als ulls de
Déu.