dijous, 13 de febrer del 2020

Dijous de la setmana V durant l’any / II


Dijous de la setmana V durant l’any / II
Residencia Santa Teresa Jornet d’Aitona
13 de febrer 2020
1R 11,4-13; Salm 105,3-4.35-36.37 i 40 i 7,24-30

El rei salomó, el rei savi, prudent i poderós, que ha construït un temple pel Senyor i ha enlluernat amb la seva saviesa a la mateixa reina de Sabà, ha arribat a la vellesa; ja no és el que era perquè les seves forces li fallen i està a mercè dels altres. La vida és una acumulació d’etapes, l’ancià d’avui fou el jove d’ahir i el jove d’avui serà l’ancià de demà. Tota la vida és un regal de Déu, en la seva totalitat, no podem agafar-ne una part i rebutjar-ne una altre, l’hem d’estimar en cada trajecte perquè Déu està present en cada etapa.

Com escrivia san Joan Pau II l’any 1999 en la seva Carta als ancians: «Es urgente recuperar una adecuada perspectiva desde la cual se ha de considerar la vida en su conjunto. Esta perspectiva es la eternidad, de la cual la vida es una preparación, significativa en cada una de sus fases. También la ancianidad tiene una misión que cumplir en el proceso de progresiva madurez del ser humano en camino hacia la eternidad. De esta madurez se beneficia el mismo grupo social del cual forma parte el anciano.»

Esto lo entendió muy bien santa Teresa de Jesús Jornet, que nació y vivió aquí en Aitona, en esta tierra de santos, hija de Francesc Jornet y Antonia Ibars, sobrina esta del P. Francesc Palau i Quer, a quién Teresa siguió en sus primeros años de vocación dirigiendo diversas escuelas, hasta que el 11 de octubre de 1872 se une a la obra de una fundación en favor de los ancianos más necesitados impulsada por los padres Pedro Llacera y Saturnino López. Decía san Pablo VI el día de la canonización de santa Teresa de Jesús Jornet, el 27 de enero de 1974 que: «Nos encontramos ante una de esas figuras que dejan una impronta propia y profunda de su paso por el mundo, legando a la Iglesia y a la sociedad el sello de su personalidad siempre lozana e inmarcesible: servir, inmolarse por los demás, será la faceta distintiva de la espiritualidad de Santa Teresa Jornet, obedeciendo al mismo impulso del amor al necesitado.» 

L’atenció als ancians, l’acompanyament corporal i espiritual és una gran tasca que les seguidores de santa Teresa de Jesús Jornet segueixen realitzant avui. Déu no abandona als ancians, no ens abandona en cap etapa de la nostra vida, sempre està atent a la nostra pregària, a les nostres peticions. Ho escoltem en l’Evangeli d’avui, pot semblar una reacció dura la de Jesús: «Deixa que mengin primer els fills: no estaria bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells»; però Jesús sols espera que aquella dona li confirmi la seva fe, humil, discreta, però ferma i la seva filla fou guarida. 

Nosaltres monjos cistercencs, seguim la Regla de sant Benet, que ens diu que no hem de desesperar mai de la misericòrdia de Déu, que no hem d’oblidar mai que Déu és amor i ens estima sempre, sans i malalts, joves i ancians, sempre. 

Deia sant Joan Pau II als ancians l’any 1999 «Por eso son loables todas aquellas iniciativas sociales que permiten a los ancianos, ya el seguir cultivándose física, intelectualmente o en la vida de relación, ya el ser útiles, poniendo a disposición de los otros el propio tiempo, las propias capacidades y la propia experiencia. De este modo, se conserva y aumenta el gusto de la vida, don fundamental de Dios. Por otra parte, este gusto por la vida no contrarresta el deseo de eternidad, que madura en cuantos tienen una experiencia espiritual profunda, como bien nos enseña la vida de los Santos.»

Com tant bé ens ensenya la vida de santa Teresa de Jesús Jornet, la del beat Francesc Palau i la de tants altres sants i santes. Perquè la vocació a la santedat és universal, ens ho diu el Papa Francesc quan ens parla dels sants de la porta del costat, dels sants anònims, discrets, els de cada dia, que són aquells qui han consagrat la seva vida a cuidar als altres, a educar-los, tant des de la vida consagrada com des de la vida de família. 

Que el Senyor, que sempre es recorda de nosaltres, ens il·lumini i ens ajudi a ser llavors d’esperança i transmissors de la fe, cadascú amb la seva aportació, amb el seu carisma, que no n’hi ha cap de petit, perquè tots són grans als ulls de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.