Diumenge
VII Durant l’any / Cicle A
Santa Maria de Vallbona
23 de febrer de 2020
Lv 19,1-2.17-18, Salm 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13; 1C
3,16-23 i
Mt 5,38-48
Jesús
fa servir avui en l’Evangeli per dos cops l’expressió «Doncs jo us dic». No és
pas que Déu en altres temps hagués manat a l’home de ser maliciós, ho viem en
el llibre del Levític; Déu ja demanava aleshores al seu poble de ser sants,
perquè el nostre Déu és sant, de mirar de ser vertadera imatge de Déu, sense
venjances, ni rancúnies. Però el cor de l’home, els nostres cors es van
endurint, potser a vegades empesos per la mateixa dinàmica de la societat que
ens envolta. Quan es posa per davant de tot l’èxit personal, els diners, la
fama, i d’altres valors similars costa de no ser maliciós, rancuniós i venjatiu,
de no practicar l’ull per ull i dent per dent. Sant Pau ens ho expressa amb
profunditat en la segona lectura que hem escoltat; som temples de Déu,
l’Esperit habita en nosaltres i això ens ha de fer diferents però no pas
indiferents al món.
Els trets característics de la nostra fe han de
manifestar-se en no tornar-nos-en si algú ens fa mal, en donar a tothom qui ens
demani, en estimar també als enemics, en pregar pels qui ens persegueixen.
Podem pensar en una primera impressió que tot això és molt bonic, certament,
però molt difícil, per no dir impossible d’aplicar. Podem pensar que si ho
apliquem, tal i com ens ho demana Jesús, o bé semblarem simples o bé se’ns
menjaran vius, perquè en la nostra
societat sembla que tot s’hi val con tal d’imposar-se.
Quina és la raó de fons
per la que Jesús ens demana aquesta actitud? Dons que tots som fills del mateix
Déu, que el nostre Pare del cel fa sortir el sol per als bons i per als dolents
i fa ploure tant sobre els justos com sobre els injustos. Tots i sempre hem de
cercar de ser bons del tot, a imatge del Crist. Déu perdona de totes les
culpes, guareix de tota malaltia de l’ànima, és compassiu i benigne, no ens
castiga com mereixem, llença les nostres culpes lluny de nosaltres, no ens paga
com deuria les nostres culpes; tot això que ens diu avui el salmista. Estimar
als altres com a nosaltres mateixos ja ho manava Déu en l’antigor, no és pas
nou; però Crist va més enllà d’aquestes paraules, les concreta, els infon vigor
amb la seva mateixa vida. Perquè Ell no es va revoltar, ans al contrari fou
l’anyell mansuet que anà al calvari, que es deixà clavar en la creu, per amor a
tots nosaltres i, encara més, aquell qui ressuscitant, vencé la mort i ens feu
participar de la nova i vertadera vida.
Estem a punt de començar la Quaresma, ho
farem el dimecres vinent, si Déu vol. Aprofitem aquest temps fort per pensar
sobre la nostra vida, el nostre dia a dia, les nostres relacions amb els
altres. Mirem si tant sols som capaços d’estimar als qui ens estimen, de
saludar als qui ens saluden, o bé si intentem ser bons del tot, sense malícia,
sense rancúnia, sense desig de venjança, fent-nos ignorants per arribar a ser
savis de veritat, d’aquella saviesa que sols pot venir de Déu, el nostre Pare
celestial.
Si ho aconseguim fer, aleshores tot és nostre, el món, la vida, la
mort, el present i el futur; perquè aleshores nosaltres som realment de Crist i
sabem per la fe que Crist és de Déu, el nostre Pare.