Dedicació de l’església de Poblet
13 de novembre 2020
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem, la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu. Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident. Ho hem escoltat en la primera lectura, com el temple acollia l’arca de l’aliança i al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit i per aquest motiu esdevenia un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre.
Ho hem cantat, aquesta és la casa de Déu i la porta del cel; perquè aquí s’hi fa present el Senyor. S’hi fa present perquè aquí se li prega, aquí l’assemblea dels fidels es reuneix en el seu nom, aquí s’hi proclama la seva Paraula i aquí, sobretot i fonamentalment, s’hi fa present mitjançant el pa i el vi de l’Eucaristia que esdevenen el seu cos i la seva sang. Aquesta certesa fa cantar al salmista que és feliç aquell qui viu a la casa del Senyor, que és feliç qui el lloa cada dia, qui sospira i es deleix pels seus atris, qui desitja un sol dia a casa seva més que mil vivint amb els injustos.
Un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica es fa present en la creu aquí sobre l’altar, la creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.
L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet –no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l'íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l'adoració eucarística fora de la Missa. Llavors és quan es construeix fermament l'Església i s'expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l'Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).
Una Església fonamentada en els dotze apòstols, les dotze columnes sobre les que s’edifica l’Església, representats aquí per les dotze creus, que il·luminant-les i guarnint-les avui honorem d’una manera particular; fou pels apòstols que la bona nova, l’Evangeli per ells proclamat s’escampà de nord a sud, de llevant fins a ponent. L’Església està sempre a l’escolta de la Paraula de Déu, que es proclama des d’aquest ambó.
Nosaltres, ens ha dit la Carta als Hebreus, ens acostem ara i aquí a Déu, al jutge de tots i a Jesús, el seu fill únic i Senyor nostre, aquell qui parlà amb la seva sang més favorablement que la d’Abel i amb ella ha signat la nova aliança.
Jesús és la salvació, la mateixa que va entrar a casa de Zaqueu i va transformar el cor d’aquell home menut i curiós que maldava per veure a Jesús enfilant-se en un sicòmor i que rebent-lo joiós a casa seva passa de pecador a creient, de guardar-se per a sí mateix les seves riqueses a compartir-les amb els pobres, de defraudar a tornar a allò defraudat a les seves víctimes; quin gran exemple a seguir avui mateix per a grans magnats, penedir-se i retornar allò que indegudament, per avarícia, que no pas per necessitat, han acumulat. I és que la salvació, Crist, tant sols ens allibera del pecat si entra en els nostres cors, com en el de Zaqueu, per fer-hi estada.
Aquesta és la salvació que acull un temple, una salvació que transforma els cors i modifica conductes, que salva ànimes i redimeix pecadors. Amb aquesta esperança, amb aquest convenciment ens hem d’acostar a la casa de Déu per veure-hi de manera efectiva i real la porta del cel.
Jesús no passa mai de llarg quan nosaltres intentem de veure’l vencent tots aquells obstacles que ens priven d’arribar-hi, quan vencent la nostra petitesa espiritual ens enfilem en l’arbre de la fe. Jesús alça els ulls, ens veu, ens mira, ens crida i si som capaços d’obrir-li joiosos les portes del nostre cor, hi entra, hi fa estada i ens converteix.
L’encontre amb el Crist passa per transformar-nos nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)