Festa de la Mare de Déu
de la Jonquera
La Pobla de Cérvoles
Diumenge 22 de novembre
de 2020
Zac 2, 14-17; Salm Lc 1,
46-50 (cant del Magníficat); Act 1, 12-14 i Mt 12, 46-50
Les paraules que hem escoltat en boca de Jesús en l’Evangeli ens poden sonar dures, una mena de rebuig de Jesús cap a la seva mare. No és l’única vegada que es posen en boca de Jesús expressions com aquestes. En un altre passatge de l’Evangeli també segons sant Lluc quan una dona li surt al pas per dir-li «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!», quin elogi pot ser millor per a una mare, Ell li respon «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!»(Lc 11,27-28). No és pas que Jesús rebutgi a la seva mare, als seus.
La figura de Maria, de la mare, de la Mare de Déu és una figura singular.
Ella fou una dona en aparença com qualsevol altre, que tot esperant de
formalitzar el seu compromís amb un tal Josep, revé una visita inquietant, un
àngel li anuncià que ella havia estat elegida des de sempre per tal d’acollir
en el seu ventre al Fill de Déu que havia de venir al món per a salvar els
homes. En aquell moment per Maria tot canvià,
la seva vida donà un tomb i ja quedà per sempre més unida al seu Fill i
a la seva missió. En ella s’acomplí allò que hem escoltat dir al profeta
Zacaries, «jo vindré per residir dintre teu» i l’àngel la convidà a cridar de
goig i a estar de festa. La vida de Maria canvià de sobte, ho feu en el fons,
perquè en les formes, de cara als veïns i coneguts acabarà desposada amb Josep
i tenint un fill, no pas res de l’altre món. Però ella sap que de fet la seva
vida està en mans de l’altre món, en mans de Déu, que té plans especials per a
ella i alhora, en certa manera, la història de la salvació està en les mans de
Maria, tot depèn de que ella accepti o no el que l’àngel li ve a anunciar. Déu
no s’imposà a Maria, com no s’imposa a cap de nosaltres, Déu, per mitjà de
l’àngel, li proposa d’acceptar de col·laborar en l’encarnació del seu Fill i
esdevenir així la Mare de Déu. I Maria accepta, no ho acaba d’entendre però diu
sí i ben aviat descobrirà per boca de Simeó que el dolor que l’espera serà com
una espasa que li traspassarà l’ànima.
És
la proximitat de Maria, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també
propera a nosaltres. Maria, la Mare de Déu, és la intercessora
fonamental entre el seu Fill i nosaltres. És la dona propera, que des d’un
humil pessebre comparteix els dolors i la joia del part de totes les mares; que
patint pel seu Fill perdut, està al costat de totes les mares que pateixen i
s’esforcen per pujar als seus fills; que sola als peus de la creu està al
costat de tantes mares que sofreixen per un fill mort, malalt, empresonat, amb
problemes amb les drogues o la beguda, amb un matrimoni trencat o sense feina o
desnonat de la seva llar. Aquesta proximitat de Maria, de la Mare de Déu, la
perceben en tantes i múltiples advocacions arreu del nostre país, arreu de la terra.
Perquè Maria en cada cas es fa un de nosaltres, adquireix una fisonomia
diferent aquí i allà per fer-se encara més propera a nosaltres. És el que deia
el profeta Zacaries «moltes nacions s’uniran al Senyor; formaran part del seu
poble i residiran dintre teu.» En paraules de sant Bernat «necessitant com
necessitem una intercessora prop d'aquest mitjancer que és Crist, ningú pot
exercir tan profitosament aquest ofici com María.»
Aquí a La Pobla de Cérvoles es fa ben present al vostre costat sota
l’advocació de la Mare de Déu de la Jonquera, aquí pateix i s’alegra amb els
seus convilatans als qui ajuda en temps de sequera, als qui consola en temps de
dificultat com els que ara mateix vivim. I el seu somriure s’il·lumina segons
la tradició cada any quan el sol acarona la seva imatge, al seu cambril, tal
dia com avui al migdia, a l’hora de l’àngelus, a l’hora en que tradicionalment
se la invoca per recordar que per ella ens vingué la salvació.
No, Jesús no rebutja a la seva mare, el que fa és compartir-la amb tots
nosaltres. Aquell Divendres als peus de la creu la confià al deixeble que més
estimava i confiant-li ens la confià a tots nosaltres; alhora confià aquell
deixeble estimat a la seva mare i confiant-lo ens confià a tots nosaltres a
ella. Jesús, el Crist, el Messies, ens ha fet a tots per la seva passió, mort i
resurrecció fills de Déu i aquesta filiació es manifesta en la familiaritat cap
a tot aquell que compleix la voluntat de Déu, del Pare, tal com Maria la complí.
En Maria i per Maria La Pobla de Cérvoles i el Monestir de Poblet estan
units, perquè aquí la Mare de Déu està ben present, aquella a qui els monjos
cistercencs tenim per patrona i mare singular. Més enllà de relacions passades
i superades avui és la Mare de Déu la que ens uneix i ens agermana. Com ho
estigué Maria amb els apòstols i amb les dones que havien seguit a Jesús. Units
i agermanats per la pregària com deia el passat dimecres el Papa Francesc «La Mare de Déu resava. Quan el
món encara la ignora, quan és una dona senzilla promesa amb un home de la casa
de David, Maria resa. Podem imaginar la jove de Natzaret recollida en silenci,
en diàleg continuat amb Déu, que aviat li encomanarà la seva missió. Ella està
ja plena de gràcia i és immaculada des de la seva concepció, però encara no sap
res de la sorprenent i extraordinària vocació i del mar tempestuós que haurà de
navegar. Una cosa és segura: Maria pertany al gran grup dels humils de cor que
els historiadors oficials no inclouen en els seus llibres, però amb qui Déu ha
preparat la vinguda del seu fill.» (Audiència General dimecres 18 de
novembre de 2020).
Vivim moments difícils, el dolor, la incertesa ens envolta. No podem ni
saber ben bé que passarà demà, però per a nosaltres creients no han de ser
moments de dubte, ni de por. Tenint al costat a Maria tenim al costat al Crist.
Visquem aquest temps complicats amb confiança i amb generositat, fent costat
als qui estan sols, als qui emmalalteixen, als qui treballen per superar la
pandèmia i a tanta gent que ho passa malament. Estem a punt d’iniciar el temps
d’Advent, avui que l’Església celebra la solemnitat de Crist com a rei, «se’ns
crida a dirigir la mirada al futur, o millor encara en profunditat, cap a
l'última meta de la història, que serà el regne definitiu i etern de Crist.»
(Benet XVI 25 de novembre de 2012) Aquesta mirada cap al futur per a un
creient, tant sols pot ser una mirada d’esperança.
Cerquem aquesta esperança en la pregària. Com deia també aquest dimecres el
Papa Francesc: «Maria acompanya en estat de pregària tota la vida de Jesús, fins la mort i
la resurrecció; i al final continua i acompanya els primers passos de
l’Església naixent (cf. Ac 1,14). Maria prega amb els deixebles que han passat
per l’escàndol de la creu. Prega amb Pere, que ha cedit a la por i ha plorat de
penediment. Maria és allí, amb els deixebles, enmig dels homes i dones que el
seu fill ha cridat a formar la seva comunitat. (...) És la mare de Jesús que
prega amb ells, en comunitat, com una de la comunitat. Prega amb ells i prega
per ells. ». (Audiència General dimecres 18 de novembre de 2020)
Que Maria la Mare de Jesús i la nostra mare ens acompanyi i ens ajudi
sempre.