dissabte, 7 de novembre del 2020

Funeral Església Parroquial de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

Funeral Josefa Guiu Rius

Església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

7 de novembre de 2020

2Co 4, 14-5,1.; Salm 22 i Jn 14, 1-6

 

Estimat Mossèn Marcus, estimats germans i germanes,

Molt estimada família Guiu,

 

«Ja han arribat els nostres peus al teu llindar Jerusalem» ens ha dit el Salm que la mateixa Maria Josefa va escollir per aquesta cerimònia. Tota la vida del creient és un camí cap a aquesta Jerusalem celestial, cap a la casa del Senyor, aquesta ciutat ben construïda a la que es puja per lloar-hi el seu nom, on hi ha el tribunal de justícia i on els que hi viuen hi viuen segurs, en una pau inviolable perquè estimen al Senyor i Ell els estima.

La nostra germana ha lliurat un bon combat, s’ha mantingut fidel i demanem ara que hagi arribat a bon port. Nosaltres ara i aquí li demanem tot això al Senyor, desitgem del fons dels nostres cors que tot això s’hagi acomplert per a la nostra germana. Ja que la vida del cristià és una vida d’esperança, l’esperança en que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència; és el que desitgem per a tots nosaltres i per a tots els qui estimem, el que desitgem per a tot home i dona de bona voluntat. Això és alhora el que ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les dificultats, de les penes i de les angoixes del dia a dia de la nostra vida. Una vida la d’aquí, ens diu l’apòstol sant Pau, que es va consumint però dins nostre hi ha la llavor d’una altra vida, d’aquella que porta la imatge de Déu i que es va renovellant poc a poc, dia a dia.

El nostre cos arriba un moment o altre en que es desfà, en que la pols torna a ser pols; però per la fe sabem que no tot acaba aquí, que hi ha una altra vida, una altra casa, obra de Déu i no pas dels homes, i és en aquesta on volem fer-hi estada per sempre, on demanem que el Senyor aculli ara a la nostra germana.

Ella ja ha acabat el seu pelegrinatge per aquesta terra, ha tingut una vida ben plena en la que hi ha hagut de tot, moments feliços i moments durs, estones per a riure i estones per a plorar, com en tota vida. Com reconeixia ella mateixa ha estat «Una vida molt feliç (...) Em sento una privilegiada per haver pogut treballar amb el que m’agradava, i en un lloc que m’agradava des de la joventut. Un lloc que m’omplia d’espiritualitat i de la pau de Crist.»[1] La nostra germana Maria Josefa era una dona forta, valenta, en certa manera agosarada, que no dubtava en ajudar als altres i aquí ara nosaltres això ho recordem agraïts i li demanem al Senyor que també Ell ho tingui ben present.

La seva fou una vida centrada durant anys en la formació dels seus alumnes, en la de tots aquells a qui ella va ensenyar a viure, va ajudar a avançar no tant sols en coneixements, sinó sobretot en humanitat, i això és una tasca impagable. Una vida bolcada en la seva família, en la seva mare, la seva germana, els seus nebots i després en els seus renebots; perquè ella de ben joveneta va conèixer que és perdre un ésser estimat, com fou el seu pare víctima de la violència enmig d’una guerra entre germans on ningú vencé i tothom perdé.

En tota la seva vida, la fe hi tingué un paper fonamental, la Maria Josefa fou una dona de fe, d’una fe íntegra que l’ajudava a viure i per la que ella mateixa vivia. Una fe viscuda sota una ombra, perquè sempre visqué a l’ombra de Poblet i de la seva comunitat, molts anys com a mestre d’aquella entranyable escola que acollia els infants del voltant del Monestir i en els quals ha deixat una profunda petjada. Després, mentre la salut li permeté, compartint amb la comunitat la seva litúrgia i la seva pregària que era per a ella un alè de vida i esdevingué així acompanyant habitual de la comunitat a la que s’apropava, una presència permanent fes fred o calor, sempre en el seu lloc concret a l’església. En paraules seves: «A Poblet vaig créixer com a mestre, com a persona, i a la tardor de la meva vida Poblet em reconforta quan puc anar-hi per apropar-me a Déu escoltant el cant dels monjos i el silenci dels seus murs». No en va fou la segona dona que entrava a formar part de la Germandat de Poblet, la primera en el decurs de l’Assemblea anual, perquè segurament ningú hi tenia més dret que ella i per això aquell dia confessava «estava contenta com unes pasqües.»

La nostra germana no marxa pas amb les mans buides, perquè no va perdre mai la fe i la confiança en que al final del seu camí es trobaria amb el Senyor i qui sap si amb els seus pares i amb tots aquells amb els qui al llarg dels anys per l’estima va anar forjant llaços que difícilment es poden trencar, perquè estant forjats per l’amor. La Maria Josefa ha tingut una existència llarga i a la fi d’aquesta ha tingut també un llarg temps de preparació per a l’encontre amb el Senyor. Mentre les seves forces anaven defallint un cop i un altre feia balanç de la seva vida i ho feia sovint amb rigor, a vegades amb un excessiu rigor vers ella mateixa i vers els seus actes; perquè ella era així una dona d’una peça exigent també amb ella mateixa, com hem pogut saber-ho per exemple a través d’aquelles llargues cartes escrites cada cop amb lletra més tremolosa. Perquè la nostra germana tenia necessitat de comunicar, d’expressar, d’explicar la vivència de la seva fe. Ara ha arribat a la fi de la cursa amb el cor serè, confiada en Déu, confiada en que la gran misericòrdia del Pare, sabent que ella es reconeixia indigne, li deixaria un d’aquells llocs que Crist ens hi ha preparat.

Avui ens envaeix l’enyorança, però en cap cas ens ha d’envair la tristesa, el desencís. Ha de ser una enyorança dolça, agraïda i esperançada. Recordant tantes i tantes coses que la nostra germana va fer, va ajudar a fer als altres, recordant fets puntuals de la seva vida, alguns dels quals ens mouen al somriure i tots a l’agraïment per haver compartit en un moment o altre, d’una manera o altre part de la seva vida.

La mort sempre ens interpel·la, tant més quan qui mor és un ésser estimat. Perquè la mort no és pa una excepció, un accident en les nostres vides, sinó que n’és una part inseparable, el moment del trànsit d’una a una altra vida, de la finitud a la infinitud. Al final del camí hi ha aquell, Crist el Senyor, al costat del qual hem volgut viure i per a Ell no hi pot haver goig més gran que rebre’ns, acollir-nos a casa seva, a la casa del Pare. A més per a tot creient, també per la nostra germana Maria Josefa, hi ha una figura, una dona que ens apropa a aquest que és el camí, la veritat i la vida; que ens ajuda a arribar a aquell pel qui s’arriba al Pare. Maria, la Mare de Déu, a la que sota l’advocació de Santa Maria de Poblet, la nostra germana acudí i es confià tantes vegades.

Demanem al Senyor que aculli a la nostra germana a la Jerusalem celestial, que pugui complir allí l’aliança, que hi pugui lloar al Senyor, que hi visqui per sempre més segura sota els seus murs inviolables i que hi gaudeixi de pau i de felicitat. Acollida, per la intercessió de Santa Maria, per aquell qui ens hi ha preparat una estada.

Amb aquesta confiança cal que ara els nostres cors s’asserenin segurs de saber que si la nostra germana coneixia el camí que hi porta, ara el Senyor l’acollirà bondadós i misericordiós. Demanem-li doncs «què hi hagi pau dintre» seu, aquella pau que tant sols el Senyor sap i pot donar.

Maria Josefa, senyoreta Guiu, potser ara també et faci una mica de vergonya trobar-te davant del Senyor, com quan vas rebre la medalla de la Germandat, perquè sentint-te poc digne d’Ell algun cop no el veies prou misericordiós. Demanem que ara hagis descobert la seva infinita misericòrdia i el seu infinit amor i et puguis sentir de nou contenta com unes pasqües, perquè participes ja de la Pasqua eterna. Que el Senyor t’aculli a tu avui al seu sí i a nosaltres quan sigui la nostra hora.



[1] Les cites estan extretes de l’entrevista feta a Maria Josefa Guiu i publicada a la revista Poblet, número 25 (desembre 2012).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.