Funeral Josefa Guiu Rius
Església de Sant Miquel de l’Espluga
de Francolí
7 de novembre de 2020
2Co 4, 14-5,1.; Salm 22 i Jn 14, 1-6
Estimat Mossèn Marcus,
estimats germans i germanes,
Molt estimada família
Guiu,
«Ja han arribat els nostres peus al teu
llindar Jerusalem» ens ha dit el Salm que la mateixa Maria Josefa va escollir
per aquesta cerimònia. Tota la vida del creient és un camí cap a aquesta
Jerusalem celestial, cap a la casa del Senyor, aquesta ciutat ben construïda a
la que es puja per lloar-hi el seu nom, on hi ha el tribunal de justícia i on
els que hi viuen hi viuen segurs, en una pau inviolable perquè estimen al
Senyor i Ell els estima.
La nostra germana ha lliurat un bon
combat, s’ha mantingut fidel i demanem ara que hagi arribat a bon port.
Nosaltres ara i aquí li demanem tot això al Senyor, desitgem del fons dels
nostres cors que tot això s’hagi acomplert per a la nostra germana. Ja que la
vida del cristià és una vida d’esperança, l’esperança en que aquell qui
ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens
portarà a la seva presència; és el que desitgem per a tots nosaltres i per a
tots els qui estimem, el que desitgem per a tot home i dona de bona voluntat.
Això és alhora el que ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les dificultats,
de les penes i de les angoixes del dia a dia de la nostra vida. Una vida la d’aquí,
ens diu l’apòstol sant Pau, que es va consumint però dins nostre hi ha la
llavor d’una altra vida, d’aquella que porta la imatge de Déu i que es va
renovellant poc a poc, dia a dia.
El nostre cos arriba un moment o
altre en que es desfà, en que la pols torna a ser pols; però per la fe sabem
que no tot acaba aquí, que hi ha una altra vida, una altra casa, obra de Déu i
no pas dels homes, i és en aquesta on volem fer-hi estada per sempre, on
demanem que el Senyor aculli ara a la nostra germana.
Ella ja ha acabat el seu pelegrinatge
per aquesta terra, ha tingut una vida ben plena en la que hi ha hagut de tot,
moments feliços i moments durs, estones per a riure i estones per a plorar, com
en tota vida. Com reconeixia ella mateixa ha estat «Una vida molt feliç (...)
Em sento una privilegiada per haver pogut treballar amb el que m’agradava, i en
un lloc que m’agradava des de la joventut. Un lloc que m’omplia
d’espiritualitat i de la pau de Crist.»[1] La nostra germana Maria
Josefa era una dona forta, valenta, en certa manera agosarada, que no dubtava
en ajudar als altres i aquí ara nosaltres això ho recordem agraïts i li demanem
al Senyor que també Ell ho tingui ben present.
La seva fou una vida centrada durant
anys en la formació dels seus alumnes, en la de tots aquells a qui ella va
ensenyar a viure, va ajudar a avançar no tant sols en coneixements, sinó
sobretot en humanitat, i això és una tasca impagable. Una vida bolcada en la
seva família, en la seva mare, la seva germana, els seus nebots i després en
els seus renebots; perquè ella de ben joveneta va conèixer que és perdre un
ésser estimat, com fou el seu pare víctima de la violència enmig d’una guerra
entre germans on ningú vencé i tothom perdé.
En tota la seva vida, la fe hi tingué
un paper fonamental, la Maria Josefa fou una dona de fe, d’una fe íntegra que
l’ajudava a viure i per la que ella mateixa vivia. Una fe viscuda sota una
ombra, perquè sempre visqué a l’ombra de Poblet i de la seva comunitat, molts
anys com a mestre d’aquella entranyable escola que acollia els infants del
voltant del Monestir i en els quals ha deixat una profunda petjada. Després,
mentre la salut li permeté, compartint amb la comunitat la seva litúrgia i la
seva pregària que era per a ella un alè de vida i esdevingué així acompanyant
habitual de la comunitat a la que s’apropava, una presència permanent fes fred
o calor, sempre en el seu lloc concret a l’església. En paraules seves: «A
Poblet vaig créixer com a mestre, com a persona, i a la tardor de la meva vida
Poblet em reconforta quan puc anar-hi per apropar-me a Déu escoltant el cant
dels monjos i el silenci dels seus murs». No en va fou la segona dona que
entrava a formar part de la Germandat de Poblet, la primera en el decurs de l’Assemblea
anual, perquè segurament ningú hi tenia més dret que ella i per això aquell dia
confessava «estava contenta com unes pasqües.»
La nostra germana no marxa pas amb
les mans buides, perquè no va perdre mai la fe i la confiança en que al final
del seu camí es trobaria amb el Senyor i qui sap si amb els seus pares i amb
tots aquells amb els qui al llarg dels anys per l’estima va anar forjant llaços
que difícilment es poden trencar, perquè estant forjats per l’amor. La Maria
Josefa ha tingut una existència llarga i a la fi d’aquesta ha tingut també un
llarg temps de preparació per a l’encontre amb el Senyor. Mentre les seves
forces anaven defallint un cop i un altre feia balanç de la seva vida i ho feia
sovint amb rigor, a vegades amb un excessiu rigor vers ella mateixa i vers els
seus actes; perquè ella era així una dona d’una peça exigent també amb ella
mateixa, com hem pogut saber-ho per exemple a través d’aquelles llargues cartes
escrites cada cop amb lletra més tremolosa. Perquè la nostra germana tenia
necessitat de comunicar, d’expressar, d’explicar la vivència de la seva fe. Ara
ha arribat a la fi de la cursa amb el cor serè, confiada en Déu, confiada en
que la gran misericòrdia del Pare, sabent que ella es reconeixia indigne, li
deixaria un d’aquells llocs que Crist ens hi ha preparat.
Avui ens envaeix l’enyorança, però en
cap cas ens ha d’envair la tristesa, el desencís. Ha de ser una enyorança
dolça, agraïda i esperançada. Recordant tantes i tantes coses que la nostra
germana va fer, va ajudar a fer als altres, recordant fets puntuals de la seva
vida, alguns dels quals ens mouen al somriure i tots a l’agraïment per haver
compartit en un moment o altre, d’una manera o altre part de la seva vida.
La mort sempre ens interpel·la, tant
més quan qui mor és un ésser estimat. Perquè la mort no és pa una excepció, un
accident en les nostres vides, sinó que n’és una part inseparable, el moment
del trànsit d’una a una altra vida, de la finitud a la infinitud. Al final del
camí hi ha aquell, Crist el Senyor, al costat del qual hem volgut viure i per a
Ell no hi pot haver goig més gran que rebre’ns, acollir-nos a casa seva, a la
casa del Pare. A més per a tot creient, també per la nostra germana Maria
Josefa, hi ha una figura, una dona que ens apropa a aquest que és el camí, la
veritat i la vida; que ens ajuda a arribar a aquell pel qui s’arriba al Pare.
Maria, la Mare de Déu, a la que sota l’advocació de Santa Maria de Poblet, la
nostra germana acudí i es confià tantes vegades.
Demanem al Senyor que aculli a la
nostra germana a la Jerusalem celestial, que pugui complir allí l’aliança, que
hi pugui lloar al Senyor, que hi visqui per sempre més segura sota els seus
murs inviolables i que hi gaudeixi de pau i de felicitat. Acollida, per la
intercessió de Santa Maria, per aquell qui ens hi ha preparat una estada.
Amb aquesta confiança cal que ara els
nostres cors s’asserenin segurs de saber que si la nostra germana coneixia el
camí que hi porta, ara el Senyor l’acollirà bondadós i misericordiós.
Demanem-li doncs «què hi hagi pau dintre» seu, aquella pau que tant sols el
Senyor sap i pot donar.
Maria Josefa, senyoreta Guiu, potser
ara també et faci una mica de vergonya trobar-te davant del Senyor, com quan
vas rebre la medalla de la Germandat, perquè sentint-te poc digne d’Ell algun
cop no el veies prou misericordiós. Demanem que ara hagis descobert la seva
infinita misericòrdia i el seu infinit amor i et puguis sentir de nou contenta
com unes pasqües, perquè participes ja de la Pasqua eterna. Que el Senyor
t’aculli a tu avui al seu sí i a nosaltres quan sigui la nostra hora.
[1]
Les cites estan extretes de l’entrevista feta a Maria Josefa Guiu i publicada a
la revista Poblet, número 25 (desembre 2012).