Divendres de la setmana XXXIII durant l'any / II
Sant Octavi, màrtir
20 de novembre de 2020
Ap 10-8-11; Salm 118 i
Lc
19,45-48
El cercle sobre Jesús
va essent cada cop més estret, els grans sacerdots, els mestres de la llei i
els dirigents del poble ja han decidit que a aquell home, que els fa tanta
nosa, tant sols matant-lo el poden fer callar i l’episodi que avui ens relata
l’Evangeli és la gota que ha fet vessar el vas. Jesús ha posat en qüestió el
mateix temple i la seva dinàmica de sacrificis atacant als venedors de moltons
i cabrits, bolcant taules i tractant-los de lladres. I és que Jesús està
edificant una altra mena de temple, l’Església, una veritable casa d’oració que
el té a Ell com a pedra angular i no edificada per mans d’homes sinó que és
obra de Déu.
Fins i tots els grans
sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble arribaran a creure
que han guanyat la partida i és que ho semblava, perquè el migdia d’aquell
divendres al calvari aquell home restaria sol a la creu i encerclat de burles i
juguesques, prop seu tant sols hi hauria la seva mare, algunes de les dones que
el seguien, no pas totes, i un sol dels apòstols prou foll d’amor pel seu
mestre com per ser capaç de cometre la inconsciència de reconèixer-s’hi deixeble
i amic seu enmig d’aquella derrota total, quan tota la resta dels seus amb més
por que fidelitat havia fugit, l’havia traït, l’havia negat o s’havia amagat.
Però el que poc es
deurien pensar aquells conspiradors que cercaven de matar a Jesús i que van
acabar per aconseguir-ho, aquells grans sacerdots, mestres de la llei i
dirigents del poble, és que la mort ja no té la darrera paraula i que amb la
mort de Jesús Déu hi deia la seva de paraula, una paraula definitiva, una
paraula de vida eterna.
Precisament per aquell
home abandonat de tots, vexat i menyspreat Déu havia vingut al món per vèncer
la mort i donar-nos la vida. Potser aquells conspiradors assaboriren la mort de
Jesús i la trobaren dolça com la mel, però acabaria per esdevenir plena d’amargor
pels seus propòsits. Perquè aquell amb qui pretenien acabar, acabaria per
vèncer-los i ells acabarien baixant al país dels morts per sempre més, com diu
l’escriptura «El cuc que els devora no morirà ni s'apagarà el foc que els
crema. Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals» (Is 66,24).
Les nostres mires són a
vegades tant humanes com aquella estàtua del somni de Nabucodonosor, d’aparença
formidable, d’aspecte terrible, amb cap d’or, pit de plata i cuixes de bronze,
però amb peus part d’argila que Déu pot fer caure amb una sola pedra despresa
sense intervenció de cap mà.
De la mateixa manera
els màrtirs són víctimes de l’odi a la fe, màrtirs d’ahir i d’avui, i els qui
els assassinen creuen que fent-ho estan acabant amb l’Església, quan de fet el martiri
és llavor de vida eterna.
Aquells grans
sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble tot sortint del temple no
sabien encara com fer-s’ho, però tenint ja el motiu per acabar amb Jesús, acabarien
per trobar el moment i la manera; mentre que una part o tot aquell poble que
estava pendent del que Ell deia, acabaria per girar-se-li en contra i demanar
la seva mort.
Però el pla de Déu era
i és sempre un altre, així com d’una cova de lladres en fa una casa d’oració,
de la mort en fa vida, de la traïdoria en fa perdó, de la derrota en fa
victòria, de la desesperança en fa esperança.