Dilluns de la I setmana
d'Advent
Santa Maria de Valldonzella
Dilluns 28 de novembre de 2022
Missa pels difunts de la Germandat
Is 4,2-6; Salm 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9 i Mt
8,5-11
Quina fe la d’aquest centurió, per a ell tant sols la
paraula de Crist és suficient per a creure que el que ha demanat es farà
realitat. Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els qui ens han
deixat des de fa tres anys, uns anys al llarg dels quals hem viscut una
pandèmia en unes circumstàncies que difícilment hauríem imaginat abans. No és
fàcil viure situacions de fragilitat, quan en sentim indefensos, impotents,
quan els fets ens desborden. I la gran realitat que ens supera és la mateixa
mort. No hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir, però malgrat la
certesa d’aquest fet ens costa d’acceptar la possibilitat de la nostra pròpia
mort i també la mort de tots aquells que ens han estimat i hem estimat. És ben
normal trobar-los a faltar i no tant sols natural sinó que, malgrat
l’enyorança, malgrat fins i tot el dolor, és bo tenir nostàlgia d’ells.
Ara bé per a nosaltres, creients, aquest sentiment ha
d’estar sempre acompanyat per un altra, la confiança en la immensa misericòrdia
de Déu. Els nostres germans, pels quals avui preguem han viscut ja una realitat
que va més enllà de tot allò que puguem imaginar, la visió de Déu. Nosaltres
ara i aquí, enyoradissos i en certa manera inquiets, demanem al Senyor que
aquest encontre hagi estat per a ells el moment de rebre del Pare el perdó per
tot allò en el que hagin pogut faltar, humans com eren, i la prova definitiva i
sublim del seu amor.
La fe ens porta a viure aquesta comunió amb confiança, malgrat que no puguem abastar del tot aquest misteri, hem d’intuir que si Déu és amor, res no pot vèncer l’amor, ni encara menys un amor tan gran com el de Déu. L’amor mogué a aquell centurió a demanar al Senyor la guarició del seu criat paralític, l’amor i la fe. Aquell home malgrat ser un pagà, un enemic del poble d’Israel, saber reconèixer en Jesús al qui porta la pau i la salut. Però aquell home tenia un altre noble sentiment, la humilitat, se sabia ben poca cosa davant d’aquell home que ho podia tot i per això mateix es creia indigne de rebre’l a casa seva. Però va rebre molt més que una visita, va rebre la seva gràcia. El Senyor no ha vingut a salvar amb limitacions de raça, llengua o qualsevol altra paràmetre humà; el Senyor ha vingut a salvar als qui estima i als qui l’estimen. Perquè la fe no és altra cosa que l’amor portat a l’extrem, un refiar-se de l’altra, de Déu, fins al límit del raonable. Som en els primers dies del temps d’Advent, un temps per a l’esperança. Celebrarem de nou aquella primera vinguda del Senyor i aquesta celebració serà motiu d’enyorança dels qui ja no ens podran acompanyar ara i aquí. Però demanem amb aquesta fe i aquesta humilitat del centurió que el Senyor els hagi acollit a la seva gloria i confiats sentim-nos en comunió amb ells. Demanem-ho al Senyor, no ens n’estem de demanar-li, sabem que escolta al qui li demana confiat i fins i tot se n’admira quan la fe és sincera i humil.