Dissabte de la setmana VII de Pasqua
Capella de santa Caterina
Dissabte 27 de maig de 2023
Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jn 21,20-25
En el darrer capítol de l’Evangeli segons sant Joan
el tema central és l’amor. Jesús li demana tres cops a Pere pel seu amor i Crist
el demostra a un altre deixeble, al qui coneixem com el deixeble estimat.
L’amor és el gran llegat que deixa Jesús als seus deixebles, que ens deixa a
tots nosaltres. Ell que ha estimat fins a l’extrem de donar la seva vida per la
nostra redempció, Ell que ha resumit tots els manaments en dos: Estimar a Déu i
estimar als germans, Ell que és l’amor. Escrivia sant Agustí una frase que ha
perdurat al llarg dels segles: estima i fes el que vulguis. Perquè si estimem
quina altra cosa podem fer sinó el bé, que ens pot agradar més que fer el bé
als altres i estimant-los fer que se sentin estimats? L’amor és la base de la
relació amb Déu i el fonament de la relació amb els germans. Per això l’amor és
la premissa inexcusable de la vocació, tenim vocació per amor, estimem i per
això ens ve la vocació. A la vocació ens hi crida Déu i cadascú de nosaltres
rep aquesta crida a una vocació determinada, uns a la vida matrimonial i de
família, d’altres al sacerdoci, d’altres a la vida religiosa i d’altres a
servir als germans en qualsevol que sigui la tasca.
Aquest és el primer fonament de la vocació, l’amor i és per això mateix l’amor el pilar fonamental del matrimoni, perquè el matrimoni és una vocació, una opció de fe, una manera concreta i compromesa de viure la fe. Quan se’ns pregunta als monjos per què hem vingut al monestir responem que per a cercar a Déu en comunitat, vosaltres heu contret un compromís matrimonial també per cercar a Déu en aquest cas en el sí d’una família i alhora que cerqueu Déu assumiu també una funció evangelitzadora, perquè no seria una vertadera família, el vincle que uneix als seus no seria autèntic sinó compartíssiu allò de més valuós que posseeixen els pares, la fe. A vegades es té la temptació de confiar la formació religiosa al col·legi o a la parròquia, hi poden ajudar i hi ajuden certament, però els fills han de viure la fe sobretot en l’àmbit familiar. Escrivia sant Joan Pau II que: «tant sols l'educació en l'amor arrelat en la fe pot conduir a adquirir la capacitat d'interpretar els «signes dels temps», que són l'expressió històrica d'aquest doble amor.» (Familiaris consortio, 6). La millor manera d’evangelitzar es viure la fe de manera compartida, sigui en comunitat, sigui en família i la llar des d’ensenyar les primeres oracions a la infància, fins acompanyar quan sorgeixen dubtes, és el marc més proper, més íntim i més directe d’evangelitzar. Deia el Papa Francesc «Fer potser una breu oració, recitada en veu alta junts, abans d'adormir-se a la nit, amb Jesús present entre vosaltres.» (26 de desembre de 2021). Perquè la pregària enforteix la fe, uneix la parella i crea llaços entre els membres de la família.
L'Esperit Sant dona lliurament a l'Església diferents carismes per a realitzar cadascú la seva missió; també lliura carismes a la família, que aporta així la seva col·laboració en la missió eclesial. Els carismes que han estat lliurats a la família no se li han donat només per al seu profit privat, sinó en funció del seu servei a l'Església; i els pares han de ser bons orientadors en l'elecció de la vocació per a permetre que en els seus fills es desenvolupin aquests carismes. Els pares han de ser evangelitzadors i orientadors. Escrivia sant Joan Pau II que «només amb l'acceptació de l'Evangeli es realitza de manera plena tota esperança posada legítimament en el matrimoni i en la família.» (Familiaris consortio, 3). No vivim tems fàcils, però alhora poden ser també temps apassionants. No foren pas temps difícils els que visqué Pau? Enviat d’un lloc a un altre, perseguit sovint, però sempre content de ser un missatger de la bona nova. Ell no era pas un dels primers cridats per Crist, com Pere, Andreu, Jaume o Joan; ni tant sols va arribar a compartir la vida amb Ell, ni el va escoltar mai directament. Es definia a si mateix com «el darrer de tots, com a un que neix fora de temps», (1Co 15,8) però avui és considerat l’Apòstol, amb majúscules, el gran evangelitzador i qui va portar la fe als pagans.
Estem celebrant l’Eucaristia que és el misteri de l’amor, el centre de la nostra vida de cristians, de la nostra vida de fe i per això heu volgut en aquesta celebració renovar el vostre compromís matrimonial, el vostre compromís d’amor que un dia vau portar davant de Déu, que vau compartir amb l’Església representada en els participants en la vostra cerimònia. Deia el Papa Francesc als matrimonis: «La vocació al matrimoni és una crida a conduir un vaixell incert, però segur per la realitat del sagrament, en una mar a vegades agitada.» (26 de desembre de 2021). La celebració eucarística és en certa manera la representació més palpable de l’Església entesa com a assemblea, com a comunitat. La Constitució Lumen gentium denomina a la família també com a Església, l'Església domèstica; considerant-la així com la més petita comunitat eclesial, on són presents tots els elements que caracteritzen a l'Església. El matrimoni i la família cristiana edifiquen l'Església.
La família és pròpiament una comunitat que té el seu origen en el matrimoni, la qual és una aliança lliure entre batejats, una aliança fruit de l’amor. És per això, que l'Església domèstica té valor en si mateixa, configurada amb Crist. Des de la consagració de l’amor en el matrimoni iniciant així una nova manera de viure l'Església, com una petita comunitat que permet el creixement de l'Església, des d'una doble creativitat, doncs, d'una banda, participen portant nous fills al món, i, d'altra banda, essent formadors de creients des del baptisme dels seus fills, essent cridats a la missió pròpia i insubstituïble del matrimoni de traspassar la fe als seus fills.
La fe és amor, amor a Déu i amor per compartir amb els germans. Però l’amor no és per proclamar-lo un dia i arraconar-lo després; l’amor ha de ser constant, s’ha de mantenir i per que es mantingui cal cuidar-lo, mimar-lo; no abandonar-lo a la seva sort, demana de la nostra implicació dia rere dia. Crist li demana a Pere que li manifesti el seu amor i Ell mateix el mostra, l’amor de Déu, a aquell deixeble que tant estimava, fins i tot respon d’una manera una mica intempestiva a Pere quan aquest li pregunta que se’n farà d’aquell qui l’ha estimat i a qui ha estimat tant. Ens ho diu meravellosament sant Pau en la primera carta als cristians de Corint: «El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai. (...) subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.» (1Co 13,4-7,13).
En paraules de sant Joan Pau II: «La família, fundada i vivificada per l'amor, és una comunitat de persones: de l'home i de la dona esposos, dels pares i dels fills, dels parents. La seva primera tasca és la de viure fidelment la realitat de la comunió amb l'obstinació constant de desenvolupar una autèntica comunitat de persones. El principi interior, la força permanent i la meta última d’aquesta comesa és l'amor: així com sense l'amor la família no és una comunitat de persones, així també sense l'amor la família no pot viure, créixer i perfeccionar-se com a comunitat de persones.» (Familiaris consortio, 18). Tenim en Josep, en Maria i en Jesús, en la Sagrada Família, un exemple de com viure i créixer en la fe. San Pau VI deia a Natzaret un ja llunyà any 1964: «Natzaret és l'escola d'iniciació per a comprendre la vida de Jesús. L'escola de l'Evangeli. Aquí s'aprèn observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit, tan profund i misteriós, d'aquella simplíssima, humilíssima, bellíssima manifestació del Fill de Déu.» (5 de gener de 1964). «Edifiqueu-vos sobre el fonament de la vostra fe santa, pregueu moguts per l'Esperit Sant, manteniu-vos en l'amor de Déu» (Jud 20-21).