Pentecosta A
28 de maig de 2023
Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23
«Ningú no pot confessar que
Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol.
Podem considerar algunes vegades la tercera persona de la Trinitat com una mena
d’afegit, com una manera de referir-nos a la força o a l’amor de Déu, o fins i
tot a la dinàmica relacional entre el Pare i el Fill. Però la realitat és que
l’acció de l’Esperit es ben present en la nostra vida, en la nostra vida de fe,
de creients; hi és des del mateix moment ens que ens incorporem a l’Església,
pel baptisme. Però sobretot l’acció de l’Esperit està present en la història de
la salvació. És aquell Esperit de Deu que planava sobre les aigües abans de la creació,
aquell alè de vida que infongué Déu a l’home.
Escrivia Pius XII que «per inspiració del diví Esperit van escriure els sagrats escriptors aquells llibres que Déu, conforme a la seva paterna caritat amb el gènere humà, va voler liberalment donar per a ensenyar, per a convèncer, per a corregir, per a dirigir en la justícia, a fi que l'home de Déu sigui perfecte i estigui advertit per a tota obra bona» (Divino Afflante Spiritu, 1). L’Esperit està present doncs en l’Escriptura.
Està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el Concili Vaticà II: «L'Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l'Església es va manifestar públicament davant la multitud; va començar la difusió de l'Evangeli per la predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan Pau II: «L'Esperit Sant, doncs, farà que l'Església perduri sempre en la mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et vivificantem, 4).
L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots.
La presència, els dons i l'activitat de l'Esperit van fins i tot més enllà de l’Església, més enllà de les persones de fe per arribar al conjunt de la història, a tots els pobles, a totes les cultures, com arribà a aquella gent desconcertada que sentia parlar als apòstols cadascú en la seva pròpia llengua; com arribà a jueus o grecs, a esclaus o lliures. L'Esperit actua en bé de la humanitat, no fa accepció de persones perquè Déu s’ha compromès amb l’home des de sempre, des de la mateixa creació i aquesta és precisament la nostra gran esperança, l’esperança de tota la humanitat, en sigui o no conscient. Com diu l’Apòstol: «l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» (Rm 5,5).
«Celebrem avui la gran solemnitat de Pentecosta. Encara que, en un cert sentit, totes les solemnitats litúrgiques de l'Església són grans, aquesta de la Pentecosta ho és d'una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia, el compliment de l'esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, a través del do de l'Esperit del Ressuscitat.» (Benet XVI, 12 de juny de 2011). Tot forma part d’un mateix pla, del pla de la salvació i si l’Esperit actuà en la verge que concebé un fill, també actuà en la resurrecció, perquè l’Esperit és vida.
El poder de l’Esperit és el poder de la vida de Déu, aquell que planava sobre les aigües en l'alba de la creació i que, en la plenitud dels temps, va aixecar a Jesús de la mort. És el poder que ens condueix, a nosaltres i al nostre món, cap a l'arribada del Regne de Déu. Crist concebut per obra de l'Esperit Sant i nascut de la Mare de Déu, va venir entre nosaltres per a portar-nos aquest Esperit. Com a font de la nostra vida nova en Crist, l'Esperit Sant és també, d'una manera molt veritable, l'ànima de l'Església, l'amor que ens uneix al Senyor i entre nosaltres i la llum que obre els nostres ulls per a veure les meravelles de la gràcia de Déu que ens envolten. L’Esperit és vida, és llum i és amor. (Cf. Benet XVI 20 de juliol de 2008).
L’Esperit il·lumina la vida en l’amor donant als qui el segueixen l’interès per les coses de l'Esperit, per damunt dels interessos per les coses terrenals que porten a la mort, perquè les coses de l'Esperit duen a la vida i a la pau. Viure d'acord amb l'Esperit vol dir deixar-lo actuar, deixar-lo habitar en nosaltres, perquè és aleshores que som vertaderament del Crist. L'Esperit és vida, aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, creiem que donarà la vida als nostres cossos mortals. (Cf. Rm 8,1-11).
Amb aquesta esperança, amb aquesta certesa, que és un do de l’Esperit Sant, confessem que realment Jesús és el Senyor i rebem d’Ell, com els deixebles el vespre d’aquell mateix diumenge de la resurrecció, el do de la pau, la missió de proclamar la bona nova amb la nostra vida i l’alè de l’Esperit Sant que dona ales a l’evangelització i que mou a estimar.