Sants Felip i Jaume, Apòstols
Dimecres 3 de maig de 2023
1C 15,1-8; Salm 18,2-3.4-5 i Jo 14,6-14
«Felip, fa tant de temps que estic amb
vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com
pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14,9)
Felip, aquest home de Betsaida
com Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava camí de Galilea i li digué
«Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que havia trobat en Jesús a aquell que
havien anunciat Moisès, els llibres de la Llei, i també els profetes; Jesús,
fill de Josep, de Natzaret. Felip, deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es
transformà ràpidament en evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a
Jesús tot dient-li «vine i ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir
cosa bona, no es limita a anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael
a viure’l, tal com ell mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip
és un exemple de que la fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una
experiència vital que ha d’ocupar tota la nostra vida, cada minut d’ella. Però
malgrat seguir a Jesús des de primera hora Felip no ha acabat d’entendre que
aquest i el Pare són u, malgrat el temps que fa que està amb Jesús encara li
cal veure al Pare i no el reconeix en el Fill; la fe és un camí cap a la
veritat i la vida, no pas una meta en sí mateixa.
«Il y a si longtemps que je
suis avec vous, et tu ne m`as pas connu, Philippe! Celui qui m`a vu a vu le
Père; comment dis-tu: Montre-nous le Père?» (Jn 14,9)
Aujourd'hui encore, Philippe nous invite à connaître et à suivre Jésus, à
aller vers lui et à le voir, car ce n'est que par la proximité que nous pouvons
vraiment le connaître, et ce n'est qu'en le suivant qu'il deviendra un élément
fondamental, le centre de notre vie. C'est aussi ce que saint Benoît nous
invite à faire dans la Règle, à nous centrer sur le Christ, à ne jamais rien
faire passer avant Lui; ce n'est qu'ainsi que nous irons vraiment vers Lui et ce
n'est qu'en le voyant que nous verrons le Père. Le Christ est le chemin, la
vérité et la vie. Le chemin pour aller où ? La vérité. La vérité pour obtenir
quoi ? La vie.
«Felipe, ¿tanto
tiempo hace que estoy con vosotros y todavía no me conoces? El que me ve a mí
ve al Padre: ¿por qué me pides que os deje ver al Padre?» (Jn 14,9a)
También nosotros caemos a veces en la tentación de pedir al Señor un signo
extraordinario, una muestra palpable de que Él y el Padre son uno. La vida
monástica, habitualmente, no está hecha de grandes signos, son los pequeños signos
de cada día los que van conformando nuestra vida en Cristo. También a nosotros
se nos ha dicho: «Ven y lo veras». En un momento u otro de nuestra vida; descubrimos
un monasterio y algún discípulo de Jesús nos dijo directamente a nosotros: «ven
y lo verás». Esta es la llamada, la vocación que hemos recibido como un don,
como un regalo. La fe es gracia para ser vivida, un camino hacia el Padre
pasando por aquel que es el camino, la verdad y la vida. No, no nos hemos convertido
en vano a la fe, aunque seamos también nosotros como uno nacido fuera de
tiempo, a distancia de Felipe y de Jaime, también el Señor nos ha llamado a
seguirle, nos ha llamado a obrar como Él. Él que está en el Padre y con el
Padre, nos invita a creer y creyendo a obrar según nuestra fe.
«Qui em veu a mi, veu el Pare» «Si me conocéis,
también conoceréis a mi Padre» «Celui qui m`a vu a vu le Père» (Jn 14,9b)
Allò de més important no és tant
sols escoltar els ensenyaments del Crist, atendre les seves paraules; el més
important és conèixer-lo, fer-ne experiència. En paraules del Papa Benet Crist
no és tant sols un mestre, un amic, un germà; Ell és una manera de viure, amb
intimitat amb Ell, amb familiaritat, tant sols coneixent-lo de prop podrem
descobrir la vertadera identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre
de 2006). Tant sols coneixent-lo podrem viure amb Crist com Felip i Jaume.
I que és la nostra vida de monjos
sinó un viure prop d’Ell? ¿Qué es la vida monástica sino reconocer a Cristo en
el hermano o la hermana? C’est pour ça que saint Benoit nous invite à accomplir
chaque jour par les œuvres les préceptes de Dieu et «ne rien préférer à l'amour
du Christ» (RB 4,21).