Diumenge V Pasqua
7 de maig de 2023
Capella de santa Caterina
Fets
6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9 i Jo 14,1-12
Al llarg del temps
pasqual a més de recordar i celebrar el centre de la nostra fe, és a dir la
resurrecció del Senyor, anem fent memòria dels primers temps de l’Església. Els
apòstols, un cop Crist ressuscitat d’entre els morts, anaren configurant l’Església
de la que el mateix Crist és cap i pastor. La setmana passada l’Evangeli ens
convidava a centrar-nos en aquesta figura, la del bon pastor, que no és i no
pot ser altra que Crist i alhora la mateixa Església ens convidava a pregar
pels pastors, pels bisbes, pels preveres i pels diaques; perquè a l’Església no
li manquin pastors i aquests en siguin dignes, evidentment no podran ser mai
com el mateix Crist, però sempre han d’intentar d’emmirallar-se en Ell.
Avui el llibre dels fets dels Apòstols ens parla dels primers passos organitzatius de l’Església de Jerusalem, de la que tots nosaltres venim perquè és l’Església apostòlica. Aviat veiem com hi va haver queixes per la desatenció a les viudes de la comunitat d’origen grec; per tal de solucionar-ho els dotze, és a dir el col·legi apostòlic, decideix crear una figura nova, el diaca, per tal de que es faci càrrec d’aquesta tasca i així escull uns homes fiats, plens de l’Esperit sant i de seny. La paraula de Déu es va estenent, va augmentant el nombre dels creients i es fa necessària una primera estructuració d’aquella primitiva Església. Molt sovint es parla de que l’Església o determinades institucions que a ella pertanyen han esdevingut una estructura pesant i fins i tot paralitzadora per a recuperar aquella simplicitat i senzillesa de cor que veiem en la comunitat apostòlica; el mateix Papa Francesc n’ha fet esment en múltiples ocasions. «L'Església ha d'esforçar-se per convertir-se en un exemple d'acolliment i bon comportament», deia aquesta mateixa setmana en referència al drama dels abusos a menors.
A l’Església, com ens diu Jesús en l’Evangeli de la casa del seu Pare, que és el nostre Pare gràcies a la seva passió, mort i resurrecció, hi ha estances per a tots; entre tots formen l’Església, aquestes pedres vives que tenen a Crist com a pedra angular, com ens ha dit la primera carta de sant Pere. La vertadera Església és la celestial, allí on ha anat Crist ha preparar-nos-hi estada. L’Església que coneixem aquí és un tast del que serà aquella altra. Però a vegades ens passa com a Felip, no sabem interpretar els signes, humans i imperfectes com tota cosa humana, però signes al cap i a la fi d’una realitat molt superior. Felip portava temps seguint a Crist, però encara no havia reconegut en Ell al qui està amb el Pare. Nosaltres portem temps militant en l’Església, portem un camí d’anys en la fe; però segurament molts cops ens quedem en els fets puntuals i som incapaços de reconèixer en aquesta Església, de la que formem part, la imatge de l’Església celestial que és la casa del Senyor.
Com ens diu el Concili Vaticà II: «L'Església «va peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu» anunciant la creu del Senyor fins que vingui (cf. 1Co 11,26). Està enfortida, amb la virtut del Senyor ressuscitat, per a triomfar amb paciència i caritat de les seves afliccions i dificultats, tant internes com externes, i revelar al món fidelment el seu misteri, encara que sigui entre penombres, fins que es manifesti en tota l'esplendor al final dels temps.» (LG, 8).
És aquesta Església peregrina de la que participem d’una manera especial en la celebració dominical, això és avui, ara i aquí perquè en paraules de sant Joan Pau II «En la perspectiva del camí de l'Església en el temps, la referència a la resurrecció de Crist i el ritme setmanal d'aquesta solemne commemoració ajuden a recordar el caràcter pelegrí i la dimensió escatològica del Poble de Déu. En efecte, de diumenge en diumenge, l'Església s'encamina cap a l'últim «dia del Senyor», el diumenge que no té fi. En realitat, l'espera de la vinguda de Crist forma part del misteri mateix de l'Església i es fa visible en cada celebració eucarística. Però el dia del Senyor, en recordar de manera concreta la glòria de Crist ressuscitat, evoca també amb major intensitat la glòria futura del seu « retorn.» (Dies Domini, 37).
Per això avui, ara i aquí som Església peregrinant vers l’Església celestial, allí on el Senyor ens prepara l’estada si ens en fem mereixedors d’ocupar-la. En aquest pelegrinatge Crist és el camí que porta cap a la veritat que dona la vida.