Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / I
Dissabte 2 de desembre de
2023
Dn 7,15-27; Salm Dn
3,82.83.84.85.87.86 i Lc 21,34-36
Recés d’Advent de la
Germandat de Poblet
Esperar en tot moment mantenint-nos alerta, vet aquí la recomanació de Jesús. L’Església ens proposa de tenir present la fi dels temps, del nostre temps personal i del temps col·lectiu. Sembla que tot plegat ens mogui a la basarda, al neguit; però la nostra no ha de ser en cap cas una espera angoixada, temorosa, sinó una espera esperançada.
Demà comencem el temps d’Advent,
un nou any litúrgic i durant quatre setmanes ens prepararem per l’adveniment
del Senyor, val a dir que aquest adveniment ens és més fàcil de passar, ens
costa menys, és més dolç. El Nadal, recordar un infant en una menjadora se’ns
fa més simpàtic; però aleshores oblidem per què ha nascut aquest infant, qui és
realment; sota una aparença de dolcesa hi ha la divinitat feta humanitat; sota
una aparença de feblesa hi ha el pla de salvació de Déu i aquest pla no té cap
altra acompliment que la fi dels temps. Però aquesta és una visió que se’ns fa
més difícil de pair, podríem ben bé dir que és políticament incorrecte. Tot
això ens contorba, ens alarma, com deia el profeta Daniel.
Però quina por ens ha de fer la
vinguda de l’estimat, si realment l’estimem? quina por ens ha de fer la vinguda
del salvador, si realment volem ser salvats? Aquell mateix qui es feu infant
tremolós i desvalgut, la representació més palpable i real de la humanitat,
sempre feble i desvalguda; és el qui va tenir la valentia de morir a la creu,
el qui va estimar fins a l’extrem, el qui va vèncer la mort i vencent la seva
de mort va vèncer també la nostra; aquell qui és camí, qui és veritat i qui és
vida. Diu el Papa Francesc: «La història humana comença amb la creació de
l'home i la dona a imatge i semblança de Déu i conclou amb el judici final de
Crist. Sovint s'obliden aquests dos pols de la història, i sobretot la fe en el
retorn de Crist i en el judici final a vegades no és tan clara i ferma en el
cor dels cristians.» (24 d’abril de 2013).
I la fe en la darrera vinguda no
és tant clara i ferma perquè ens obliga a mirar al nostre interior, a analitzar
la nostra vida de creients, a reconèixer-nos imperfectes, necessitats de gràcia
i qui sap si arribem a sentir-nos mancats de l’amor de Déu pel simple fet de
que ens anunciï el seu retorn gloriós.
Afegeix el Papa Francesc: «Abans
de res recordem que, amb l'Ascensió, el Fill de Déu va portar al costat del
Pare la nostra humanitat que Ell va assumir i vol atreure a tots cap a si,
cridar a tothom perquè sigui acollit entre els braços oberts de Déu, perquè, al
final de la història, tota la realitat sigui lliurada al Pare. Però existeix
aquest «temps immediat» entre la primera vinguda de Crist i l'última, que és
precisament el temps que estem vivint.» (24 d’abril de 2013).
Això és el realment important de
l’espera, la preparació, aquest temps immediat que és el nostre, que és l’aquí
i l’avui, que és la nostra vida de cap a peus, de principi a fi. Hi per
preparar-nos ens la cal viu amb fe, amb caritat i amb esperança. No pas amb
por, amb desconfiança i amb rebuig.
Començarem amb les Vespres d’avui
el temps de l’Advent, el temps de l’esperança. Visquem-lo amb la mirada posada
en el darrer i definitiu adveniment.
En paraules de sant Joan Pau II:
«Reflexionar tant en el judici particular com en el judici final ens recorda
que mentre tenim vida, tenim l’oportunitat d'aconseguir la nostra salvació.
Cada dia ens ofereix la possibilitat d'estimar a Déu i als qui ens envolten, de
viure cristianament.» (Cruzando el umbral de la esperanza)