Dilluns V de Quaresma
Dilluns 18
de març de 2024
Seminari
Interdiocesà
Dn 13,1-9.15-17.19-30.33-62, Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 8,1-11
«Jesús s’ajupí i s’entretenia
dibuixant a terra amb el dit.» Els mestres de la llei i els fariseus creuen
haver trobat el moment i l’ocasió per acusar a Jesús, ho intentaven un cop i un
altre i li preguntaven coses insidiosament o el posaven davant de situacions
amb la voluntat de trobar un pretext per acusar-lo. Ara li porten una dona
sorpresa en flagrant adulteri i la llei de Moisés ordena d’apedregar-la, però
Jesús no respon, s’ajup i dibuixa amb el dit sobre la sorra. Què deuria
dibuixar Jesús perquè aquells homes, que creien haver trobat ja la manera de
comprometre-lo, se n’anessin, retirant-se un darrera l’altre des del més vell
fins al més jove i acabessin deixant sol a Jesús amb aquella dona?
Jesús s’ajup, dibuixa, alça el
cap i els diu una sola frase, s’ajup de nou per a seguir dibuixant i alça el
cap de nou per a parlar amb aquella dona sorpresa en pecat. Els diu als seus
acusadors una sola frase, cert, però una frase que no pot deixar a ningú
indiferent: «aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar
pedres.» Jesús no nega pas el pecat d’aquella dona, ni el disculpa, ni el
justifica; el que fa és que els acusadors se n’adonin de que ells són també
pecadors, tant o més que aquella dona sorpresa en flagrant adulteri. De fet a
aquells mestres de la llei i a aquells fariseus no els importava massa castigar
el pecat, ni encara menys prevenir-lo, el que volien era tenir un pretext per a
acusar a Jesús i treure’s de sobre a aquell profeta incòmode que els posava un
cop i un altre en evidència. Tenien ulls però no hi veien, no veien que aquell
que perdonava els pecats ho feia amb tota legitimitat, perquè era i és el Fill
de Déu.
El pecat ens encega i ho fa molt
sovint. També aquells homes que cobejaven a Susana, aquella dona boniquíssima
que reverenciava a Déu, encegats per la passió s’oblidaren de Déu i dels deures
de la justícia i en no aconseguir el que pretenien no dubtaren a acusar
injustament a aquella dona que s’estimà més caure a les mans de dos
calumniadors que pecar davant del Senyor. La justícia dels homes és sovint
injusta, condemnem no pas per ser fidels a la justícia, sinó molt sovint per
satisfer els nostres capricis, les nostres ambicions. I no cal recórrer a les
sentències formals, que es mouen per normes ja establertes i ben delimitades,
sinó que ens hi trobem en els petits judicis de cada dia, quan menyspreem,
menystenim o ignorem als nostres germans.
El Senyor escoltà el clam de
Susanna tot desvetllant l’esperit profètic en aquell jovenet que es deia
Daniel. El Senyor salvà aquella dona sorpresa en flagrant adulteri de ser
apedregada i li donà una nova oportunitat quan Jesús, el Fill de Déu fet home,
li digué «ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més.» Ens costa perdonar, ens
costa prendre consciència de la nostra naturalesa pecadora, de les nostres
febleses tant físiques com morals, com diu sant Benet a la seva Regla. Quan
tant sols partint d’aquesta consciència podrem ser capaços d’ajudar al nostre
germà que cau, no tant sols jutjant-lo, sinó fent-ho sempre seguint l’exemple
de Crist, sobretot amb voluntat d’ajudar-lo a no pecar més o al menys a
intentar-ho.
Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al
meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? – i Jesús li respongué - No et
dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Jesús digué també
als seus deixebles: «No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com
judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats.» (Mt 7, 1-2). Jesús
no justifica pas el pecat, ans al contrari el combat perquè ha vingut a
destruir-lo; no predica el «buenisme», per utilitzar una expressió actual, sinó
la misericòrdia que no és pas impunitat.
Us esteu preparant per a rebre
més tard o més d’hora el ministeri sacerdotal que implica també el poder de
perdonar els pecats dels altres en nom de Déu, cal fer-ho recordant que ho fem
en nom del Senyor i no oblidant-se mai dels propis de pecats. En Crist tenim
l’exemple de com fer-ho, Ell, l’únic sense pecat, cerca de salvar les ànimes,
de reconduir al qui cau i fer-lo seguir pel bon camí i ho fa sobretot i per
damunt de tot amb amor i amb justícia. Sant Joan Pau II escrivia: «El nostre
Salvador Jesucrist va instituir a la seva Església el Sagrament de la
Penitència, perquè els fidels caiguts en pecat després del Baptisme rebessin la
gràcia i es reconciliessin amb Déu.» (Reconciliatio et Paenitentia, 30).
Gràcia i reconciliació que s’expressen en la misericòrdia amb la que Déu ens
acull sempre que caiem, una misericòrdia que cal que prediquem, practiquem i
compartim amb la ferma voluntat d’ajudar i procurar el millor per als qui
penedits s’acosten al Senyor, Ell que és compassiu i benigne.