Divendres Sant
La Passió del Senyor
Santa Maria de Poblet
29 de
març de 2024
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo
18,1-19,42
Quan el cos d’aquell crucificat fou baixat de la creu, amortallat amb un llençol de lli, ungit amb les espècies aromàtiques i posat en aquell sepulcre on encara no havia estat enterrat ningú, fet tot de manera ràpida i un xic precipitada per tal de no vulnerar el repòs del dissabte; semblava que Caifàs, Anàs i fins i tot Pilat podien respirar satisfets. Aquell profeta que tant els incomodava, que vulnerava el repòs del dissabte permetent als seus deixebles d’agafar espigues dels camps de blat, mentre Ell mateix guaria als malalts, aquell qui expulsava els mercaders del temple i els deia a la cara que eren com sepulcres blanquejats, ja no parlaria més, se l’havien tret de sobre, havien aconseguit silenciar-lo i no havia estat tant difícil, fins i tot un dels seus deixebles els havia facilitat la feina traint-lo, cap dels seus no havia posat resistència, llevat d’un cop d’espasa que el mateix mestre havia fet tornar ràpidament a la baina de Pere, i fet i fet d’aquelles aclamacions del diumenge que tant els havien preocupat, no n’havia quedat res, la gent havia cridat al pretori de manera ben clara clamant per la crucifixió del qui es declarava rei dels jueus i demanant la llibertat del bandoler Bar-Abàs.
Però en una cosa sí que Caifàs, que aquell
any era el gran sacerdot, tenia raó i era quan deia «val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi
tot el poble» (Jn 18,14). Perquè aquell home certament ha mort per salvar a tot
el poble, per salvar a tota la humanitat. El pla de Déu, el pla de la salvació
no ha estat pas com se l’esperaven els grans sacerdots i els mestres de la llei
i per això no l’han reconegut, no hi han vist la mà de Déu. Darrera d’aquell
qui ells tenien per profeta, incòmode però profeta al cap i a la fi, hi havia alguna
cosa més que un profeta com Jonàs; hi havia alguna cosa més que la saviesa de
Salomó (Cf. Mt 12,41-42). Però ells no hi han sabut veure la filiació divina,
la messianitat d’aquell que s’havia fet home per obra de l’Esperit Sant i que
essent igual en tot als homes, llevat del pecat, era alhora igual en tot a Déu,
perquè era i és Déu.
Déu sols ho ha revelat als senzills tot això i ho
ha amagat als savis i entesos (Cf. Lc 10,21). No li calia d’ésser reconegut
pels grans sacerdots, perquè Ell és el gran sacerdot, aquell que ha estat
provat en tot, encara que sense pecar, i ho és precisament, perquè durant la
seva vida mortal havent-se pogut salvar de la mort, volgué aprendre en els
sofriments que és obeir i morint es convertí en font de salvació eterna per a
tots els qui obeeixin Déu. Així i sols així ha esdevingut el Déu compassiu
capaç d’auxiliar-nos a l’hora que el necessitem.
Tothom s’esglaiava de veure’l, tothom se n’allunyava, els
qui l’havien seguit el negaven, fugien o el traïen, els qui l’havien aclamat
demanaven la seva mort i així en aparença semblà que tot havia acabat i que els
seus enemics, tan nombrosos i tant poderosos, havien triomfat. Però a l’altra
banda del torrent de Cedró, a casa d’Anàs, al palau de Caifàs, al pati del
pretori, a l’Empedrat i a l’indret conegut amb el nom de lloc de la calavera,
en hebreu Gólgota, Déu hi és present i de quina manera, hi és present de manera
rotunda i definitiva, tot i que pràcticament ningú no se n’adoni i tingui per
ben resolt i per tancat el cas d’aquell que es deia rei dels jueus i de qui tal
títol se’n feia burla al capdamunt de la creu.
Mirant l’arbre de la creu no hi veien al salvador del món,
no el veien perquè miraven amb ulls massa humans, no miraven amb els ulls de la
fe, els únics que poden fer veure la realitat del pla de Déu en aquella escena
on tot fa olor de derrota. Déu sap el que es fa, per tal de compartir la nostra
condició humana, feble i sotmesa al pecat, calia que Déu la compartís aquesta
nostra feblesa i compartint-la ens mostrés que amb l’ajut de Déu tot es pot
superar. Un home mort sol a la creu, després d’haver estat escarnit i torturat,
un grup de fidels que s’ha dispersat, una mare adolorida acompanyada tant sols
per un deixeble fidel fins a la fi, un dels seguidors d’amagat de Jesús que
perd la por i té el coratge d’anar a veure a Pilat per demanar-li el cos, un sepulcre
nou, un difunt amortallat que hi és sepultat a corre cuita; vet aquí l’aparença.
En aquest escenari sembla que res no ens fa intuir que no
sigui aquest el final de Jesús de Natzaret i un final ben trist i humiliant.
Però Déu té la darrera paraula, el vertader final està encara per escriure i no
serà pas com Anàs, Caifàs i Pilat se l’imaginen. És Déu qui ha vençut i són
ells els qui han perdut.
A la creu i al sepulcre som nosaltres els qui hem guanyat,
perquè el Gólgota no és altra cosa que l’avantsala de la resurrecció i la
resurrecció és la nostra salvació. «Encara que la victòria sobre el pecat i la
mort, aconseguida per Crist amb la seva creu i resurrecció no suprimeix els
sofriments temporals de la vida humana, ni allibera del sofriment tota la
dimensió històrica de l'existència humana, malgrat això, sobre tota aquesta
dimensió i sobre cada sofriment aquesta victòria projecta una llum nova, que és
la llum de la salvació. És la llum de l'Evangeli, és a dir, de la Bona Nova.»
(Sant Joan Pau II Salvifici Doloris, 15).
Res d’això saberen
veure Anàs, Caifàs i Pilat, però per a nosaltres que hem rebut la tradició dels
apòstols a la llum de la resurrecció, per la fe sabem reconèixer a la creu el
signe evident i rotund de l’amor de Déu per a tots nosaltres. Ho sabem per la
fe que professem en aquell qui fou crucificat, mort, sepultat, que davallà als
inferns per ressuscitar al tercer dia d’entre els morts.
La fe d’avui en la
creu és el preludi de l’esperança que ens vindrà demà per la resurrecció, fruit
una i altra de la caritat infinita de Déu vers la humanitat.