Diumenge de Pasqua
Vetlla
Pasqual / Cicle B
Santa Maria de Poblet
30 de març de 2024
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba
3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8
«Nit realment benaurada, que uneix cel i terra, nit
en que l’home retroba Déu.» hem proclamat en el bellíssim pregó pasqual.
Aquesta és la nit de les nits, la nit que es fa dia il·luminada per una llum
vigorosa i única, la llum del ressuscitat.
Al llarg de tota la història de la humanitat Déu va
establir aliances amb el seu poble, però la infidelitat d’aquest va impedir que
la salvació fos efectiva. Déu no va desistir mai d’aquesta seva voluntat de
recuperar l’amor d’una humanitat que volgudament s’allunyava d’Ell, del seu
creador. Déu creà l’home a imatge seva, creà l’home i la dona a la seva
semblança, com hem escoltat en la primera de les lectures d’aquesta vetlla, i
de sempre ha volgut que l’home recuperés aquesta imatge divina perduda pel
pecat.
No mancaren al llarg de la història de la salvació homes
justos sotmesos a dures proves com la d’Abraham, prefigura del sacrifici de
Crist, nou Isaac; no mancarem homes escollits com Noé per començar de nou la
relació d’amor amb Déu; no mancaren els prodigis, com al pas del mar roig quan
Déu es feu present des de la columna de foc i de núvol; però un cop i un altre
l’home s’allunyava de Déu.
El Senyor es volia deixar trobar, com ens ha dit el
profeta Isaïes, mentre els injustos no abandonaven els seus camins, ni els
homes malèfics els seus propòsits. Però Déu no deixà mai de voler ser el seu
Déu i que aquell fos el seu poble. Calia que Déu enviés al seu Fill, calia que
es fes home igual en tot als homes llevat del pecat, calia que morís i que
ressuscités, perquè així tots nosaltres morint amb Crist poguéssim viure també
amb Ell, com ens ha dit l’Apòstol.
Per Crist hem mort al pecat, amb Crist vivim per a
Déu. Aquesta nit és la culminació del misteri de la redempció, de la nostra
salvació; la foscor del sepulcre s’ha transformat en llum; la mort ha
esdevingut vida i una vida per sempre. No és estrany que aquelles dones que
anaren molt de matí al sepulcre primer no entenguessin com és que la pedra
estigués ja apartada; que s’esglaiessin en veure a aquell jove vestit de blanc;
que es preguntessin com podia estar buit el sepulcre, que sortissin i fugissin
tremolant d’esglai i de por sense atrevir-se a dir res a ningú.
També nosaltres som sepultats amb Crist en l’aigua
del baptisme per ressuscitar a una vida nova. I què significa aquesta vida
nova? Ho direm d’aquí a poc renovant les promeses del baptisme, significa
renunciar al pecat per viure en la llibertat dels fills de Déu; significa
renunciar a totes les seduccions, per tal de que el pecat no domini en
nosaltres; significa renunciar a Satanàs origen i instigador del pecat.
Morir al pecat, per ressuscitar a la vida en Crist
i per Crist. Aquesta és la millor manera de viure la joia de la Pasqua, una
joia que cal que es transformi en reconèixer a Crist en l’altre, perquè
aquesta és la millor experiència que podem fer del ressuscitat. Si Crist amb la
seva passió, mort i resurrecció no canvia els nostres cors, no aconsegueix que
el reconeguem en l’altre, de res no val celebrar-ho, perquè no en fem vertadera
experiència si la seva resurrecció no canvia les nostres vides, sinó ens mou a
la caritat.
La fe rebuda en el baptisme és per viure-la, per mostrar-la,
per compartir-la. La joia de la Pasqua és per a compartir-la, no ens la podem
quedar per a nosaltres sols. Déu és aquell qui estima fins a l’extrem. Ell, que havia estimat els
seus que eren al món, ens estimà també a tots nosaltres fins a l'extrem
(Cf. Jn 13,1). Un amor que cal correspondre, com ens diu sant Joan en la seva
primera carta: «El qui no estima no coneix Déu,
perquè Déu és amor.» (1Jn 4,8).
També avui el
Ressuscitat ha d’entrar a les nostres cases i en els nostres cors, encara que a
vegades li tanquem les portes. Cal que entri donant alegria i pau, vida i
esperança, dons que necessitem per la nostra resurrecció humana i espiritual.
Només Crist pot moure aquelles pedres sepulcrals que l'home sovint posa sobre
els seus propis sentiments, sobre les seves pròpies relacions, sobre els seus
propis comportaments; pedres que segellen la mort: divisions, enemistats,
rancors, enveges, desconfiances, indiferències. Només Crist, el vivent, pot
donar sentit a la nostra existència i fer que quan el cansament, la tristesa i
la desconfiança ens abasten; per la fe ens obrim a l’esperança del ressuscitat,
una esperança que ha de donar fruits de caritat. (Cf. Benet XVI 11 d’abril de
2012).