Dijous Sant
Missa de la Cena del Senyor
Santa Maria de Poblet
28 de març de 2024
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
«Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir el “pas” del
Senyor» digué Déu a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte. La sang fou
aquella nit el senyal, a les cases on Déu veié la sang passà enllà, on no la
veié caigué damunt d’elles el càstig del Senyor. El poble d’Israel d’aleshores
ençà fa memorial del pas del Senyor, totes les generacions celebren la Pasqua
com una institució perpètua.
El pas del Senyor, quan el Senyor passa per les
nostres vides deixa petjada, ja res no torna a ser igual, perquè Déu transforma
les vides dels qui toca el cor.
Crist instaurà la nova Pasqua, ens ho diu l’Apòstol,
és una tradició que ell ha rebut i que ha transmès. Crist en el darrer sopar
amb els seus en aquest món, tot just abans de ser lliurat a la mort, instituí
un nou memorial on la víctima és Ell mateix i on ens lliurà a tots el seu cos i
la seva sang. No fou un fet aïllat, puntual, irrepetible; en cada Eucaristia en
fem memorial, el renovem i la seva presència és de nou real entre nosaltres. I així com a l’Egipte
el pas del Senyor transformà ja per sempre la vida del poble d’Israel que de
l’esclavatge passà a la llibertat; així cada vegada que el Senyor passa per les
nostres vides ens allibera de l’esclavatge del pecat si hi participem en
plenitud, de cor, cercant de ser purificats pel seu cos i la seva sang.
No es tracta d’un simple ritus, l’Eucaristia no és pas
un ritual buit, sempre és viu per la presència real de Crist, cada vegada que
hi participem renovem la seva presència i és una nova oportunitat de
renovar-nos interiorment i aquesta conversió de cor s’ha de traslluir en la
nostra vida de creients. No hi ha millor barem per mostrar aquest pas del
Senyor per la nostra vida que la caritat.
Escrivia el Papa Benet XVI: «Una Eucaristia que no
comporti un exercici pràctic de l'amor és fragmentària en si mateixa.» (Deus
caritas est, 14). Crist no parla per parlar, no diu paraules buides,
acompanya amb fets el que diu, diu i fa, estimant fins a l’extrem de donar la
vida per nosaltres, mostrant que no hi ha límits per a l’amor de Déu.
Els deixebles no entengueren el darrer vespre aquell
gest de Jesús, Ell el mestre acabat de sopar s’aixecà de taula, es tragué el
mantell, se cenyí una tovallola, tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar
els peus als deixebles i a eixugar-los. Ell, el mestre, aquell a qui una dona
havia rentat els peus amb un perfum preuadíssim i els hi havia eixugat amb els
seus propis cabells, ara s’ajup, s’aclofa fins a terra i com un esclau treu la
pols dels peus dels seus deixebles. Ell és anomenat Mestre i Senyor i fan bé de
dir-li perquè ho és, doncs si el mestre fa tasca d’esclau que no haurem de fer
nosaltres que no som dignes ni de deslligar-li la corretja de la sandàlia.
Així com aquella primera Pasqua jueva significà
l’alliberament d’un poble captiu; així l’Eucaristia significa per a nosaltres
el lligam amb l’amor extrem de Crist per tota la humanitat. Crist se’ns dona en
cada Eucaristia i aquest donar-se significa transformar els nostres cors
mitjançant la caritat.
Escrivia sant Joan Pau II: «Aquest aspecte de caritat
universal del Sagrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del
Salvador. En instituir-ho, no es va limitar a dir «Aquest és el meu cos»,
«Aquesta copa és la Nova Aliança en la meva sang», sinó que va afegir «lliurat
per vosaltres... vessada per vosaltres» (Lc 22, 19-20). No va afirmar solament
que el que els donava a menjar i beure era el seu cos i la seva sang, sinó que
va manifestar el seu valor sacrificial, fent present de mode sacramental el seu
sacrifici, que compliria després en la creu algunes hores més tard, per a la
salvació de tots. «L’Eucaristia és, alhora i inseparablement, el memorial
sacrificial en què es perpetua el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de
la comunió en el Cos i la Sang del Senyor».(CEC 1382)» (Ecclesia de
Eucharistia, 12)
Cada Dijous Sant, en cada Eucaristia celebrem el
memorial del Senyor, Ell es fa present i nosaltres l’hem de fer present enmig
del món.
Un dels cants més propis d’aquest Dijous Sant ens diu
que «on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.» Posem caritat i amor al nostre
món, des de la fe en Jesucrist, des de la fe en el nostre Déu que és amor,
siguem transmissors de l’amor de Déu tal com Crist ho fou, fins a l’extrem de
donar la seva vida per nosaltres.
Avui Jesús renta els peus dels seus deixebles, demà
rentarà a la humanitat del pecat des de la creu. Jesús va prendre el pa a les
seves mans, va elevar al Pare l'oració de benedicció, va partir el pa i el va
donar als seus deixebles; i el mateix va fer amb el calze del vi. Però en
aquell moment, el vespre de la seva Passió, va voler deixar en aquest gest el
Testament de la nova i eterna Aliança, memorial perpetu de la seva Pasqua de
mort i resurrecció. Perquè Ell és amor per la seva creatura fins a l’extrem de
donar-se a si mateix per a la nostra salvació. Ell que no vingué a ser servit
sinó a servir, ens convida a ser servidors seus i dels germans formant part
d’una sola Església. En paraules del Papa Benet XVI: «l’Església, estant
al servei de Déu, està al servei del món en termes d'amor i veritat.» (Caritas
in veritate, 11).